Començar aquesta reflexió dient que el sistema judicial és masclista és començar-la amb una obvietat. La justícia, i el sistema penal com la ferramenta repressora de l’estat i la més útil per a fer justícia, està construïda sobre valors sexistes, racistes i classistes. Així doncs, com a feministes hem de concebre una idea de justícia diferent de la qual coneixem, i avançar cap a una justícia articulada des d’una perspectiva dels drets humans per tal de canviar el paradigma retributiu, on el càstig és l’objectiu últim; i per una justícia que posa les víctimes en el centre i busca la seua reparació més enllà de la venjança.
Mentre que una part dels moviments feministes s’han unit a l’onada reaccionària i punitivista, impulsant i reforçant l’enduriment de les penes (especialment quan es tracta de violències sexuals), altres feminismes defensem i centrem les nostres reflexions en les limitacions que té el Dret Penal per a erradicar les violències específiques que patim les dones. Però, sobretot, i el més important, la revictimització que produeix el procés penal en les víctimes.
L’aparell penal té un objectiu principal: imposar una pena (càstig) a la persona que infringeix la llei i dona per suposat que també és la voluntat de les víctimes
L’aparell penal té un objectiu principal: imposar una pena (càstig) a la persona que infringeix la llei i dona per suposat que també és la voluntat de les víctimes. D’aquesta manera, s’afirma que el sistema penal protegeix les víctimes. Però, en realitat, les necessitats d’aquestes, els seus interessos i les seues vivències no són tingudes en compte durant el procés penal. La investigació d’un delicte no busca la veritat, sinó proves que s’ha donat un comportament descrit en el Codi Penal com a prohibit. Les proves han de mostrar fets concrets, individualitzats i aïllats dels significats i les percepcions que han tingut per a les seues protagonistes; i açò està bé, perquè les conseqüències de l’aparell penal són les que limiten més drets i, per tant, han de ser jutjades de la manera més asèptica i objectiva possible.
Tanmateix, les violències de gènere (el Codi Penal les defineix en un marc de relacions de parella) són un mode de relacionar-se. Són un conflicte interpersonal que emergeix més enllà del delicte, i la maquinària penal no està preparada per a assimilar els sentiments ambivalents que les víctimes tenen cap a l’agressor del qual ha estat enamorada i a qui un dia va elegir com a company de vida.
Molt sovint les dones no volen la penalització de l’home amb qui van decidir compartir la seua vida. Com qualsevol persona que ha patit una vulneració dels seus drets i de la seua dignitat, aspiren a ser escoltades
Les dones que finalment fan el pas es troben dins d’un sistema que no les escolta i les arrossega de fase en fase sense tenir en compte els seus sentiments, necessitats o desitjos. Una maquinària administrativa que busca el seu testimoni com a prova de càrrec. Un sistema al qual no interessa les seues vivències o les seues demandes concretes. Una burocràcia que espera d’elles un relat concís i ordenat dels fets que la llei considera delicte, no d’aquells (gestos, silencis, actituds…) que a ella l’han fet patir. Tot açò deixa en les dones sentiments de no comprensió, que no se les creu i s’analitza al detall la seua forma de viure i les seues actituds, sentint-se jutjades i, inclús, condemnades pel mateix sistema. Les dones que denuncien busquen posar fi a la situació de violència i reprendre les seues vides. No obstant això, el sistema els ofereix justícia, que es tradueix en una sentència condemnatòria cap a l’agressor. Però, la realitat és que molt sovint les dones no volen la penalització de l’home amb qui van decidir compartir la seua vida i, en tot cas, no busquen sols el càstig. Com qualsevol persona que ha patit una vulneració dels seus drets i de la seua dignitat, aspiren a ser escoltades, que la gent sàpiga el que ha passat i es reconega la injustícia, però, sobretot, busquen passar pàgina i refer la seua vida amb la garantia que no tornarà a ocórrer.
L’article 15 de l’Estatut de les víctimes reconeix el dret d’aquestes a la justícia restaurativa. Es tracta d’una ferramenta per arribar a la pacificació d’un conflicte, no des del càstig, la culpa o la pena, sinó des del diàleg i la reparació. Aquesta perspectiva de justícia afavoreix la convivència i la solidaritat mitjançant la restauració del patiment de totes les parts. La justícia restaurativa involucra la víctima, l’infractor i la comunitat amb l’objectiu de promoure la reparació del mal fet, la reconciliació de les parts i el reforç comunitari. Però, aquest dret està expressament prohibit per a les dones maltractades i, des de l’aprovació de la llei del “només sí és sí”, també per a les víctimes d’agressió sexual, argumentant una desigualtat relacional entre l’agressor i la víctima, alimentada per una construcció de víctima ideal, com a vulnerable, indefensa, fràgil i sense agència ni capacitat de decisió pel trauma viscut. Així doncs, el perfil de víctima justifica la intervenció estatal per a la seua protecció. Aquesta prohibició absoluta ignora que ni totes les manifestacions de violència de gènere són iguals, ni tots els agressors ho són, ni totes les dones són afectades de la mateixa manera, ni tenen els mateixos recursos.
L’essència de la justícia restaurativa és partir del mal i les necessitats de les víctimes. Aquesta perspectiva pot ser molt sanadora i reparadora per a les dones perquè poden expressar els seus sentiments
L’essència de la justícia restaurativa és partir del mal i les necessitats que el delicte ha produït en les víctimes. Aquesta perspectiva de justícia pot ser molt sanadora i reparadora per a les dones perquè poden expressar els seus sentiments, sentir-se escoltades i sostingudes. A més a més, els dona l’espai i l’oportunitat que el seu agressor conega (i reconega) el mal que ha patit, per assumir-lo, responsabilitzar-se i demanar perdó, però, sobretot, per a comprometre’s a no tornar a fer-ho.
L’enfocament punitivista actual del Dret Penal, no sols no està sent eficaç per a erradicar les violències masclistes (les estadístiques de violència de gènere ens ho demostren), sinó que, a més a més, no està donant resposta a les necessitats i peticions de les víctimes. Davant d’aquesta realitat, els feminismes hem d’apostar per un enfocament no punitiu de totes les violències i una mirada crítica cap a aquesta resolució de conflictes que no respon a un problema individualitzat, sinó a un problema d’arrels estructurals que exigeix una transformació cultural que no vindrà de la mà dura del Dret Penal. Davant de les violències masclistes, i des de la lògica dels drets humans, la justícia ha de ser capaç de posar en el centre a les dones víctimes mitjançant la recerca de la veritat, de la justícia, de la reparació i de la garantia de no repetició. I açò, res té a veure amb la venjança.
