El 20 de febrer de 1989, vuit joves catalans es van presentar al jutjat militar de Barcelona per declarar-se insubmisos. Aleshores, fa 30 anys, cap diccionari tenia l’entrada insubmissió. Avui, sí: el DIEC 2 diu que és el “moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil”. Avui, els joves no són cridats a files. L’Estat espanyol va suspendre el servei militar obligatori el desembre de 2001. No hi ha dubte que la insubmissió va ser una experiència de desobediència civil reeixida.
És clar que aquest moviment social no va néixer el 1989. Abans de la llei d’objecció de consciència i del decret llei que la posava en vigor el 1988, uns 20.000 joves s’havien declarat objectors de consciència al servei militar. L’Estat postfranquista ja havia topat amb un moviment de protesta d’una dimensió important que qüestionava un dels seus pilars: l’estament militar. L’antimilitarisme s’havia organitzat a través del Moviment d’Objecció de Consciència i coordinadores com el Mili KK i del moviment llibertari, prenent com a estratègia el gest que primer va fer Pepe Beúnza el 1971, encara durant la dictadura militar, de negar-se a fer el servei militar com a objector de consciència laic i per motius polítics i no-violents.
El que fan els insubmisos el 1989 és el mateix que els seus predecessors, però ho fan a partir de l’entrada en vigor de la llei d’objecció de consciència, la qual vol regular-la fins al punt de fiscalitzar els motius de l’objector per declarar-s’hi, per mitjà del Consejo Nacional de la Objeción de Conciencia (CNOC) i establint un servei civil que la penalitza: la prestació social substitutòria (PSS). D’aleshores fins al final del servei militar, els objectors de consciència passen a ser els insubmisos, en el sentit de practicar la desobediència civil.
L’arrencada de la insubmissió el 20 de febrer de 1989 va ser simultània a tot l’Estat. Els vuit insubmisos presentats a Catalunya formaven part del grup dels 57 primers insubmisos. Al final d’aquest camí emprès per ells, és a dir, la despenalització de la insubmissió –que arriba el 2002–, s’estima que hi va haver 50.000 insubmisos a tot l’Estat, uns 15.000 a Catalunya. D’altra banda, la PSS s’havia desbordat, el CNOC havia hagut de reconèixer centenars de milers de joves i les entitats socials que els utilitzaven –molt qüestionades– no podien absorbir els prestacionistes.
L’Estat va reprimir la insubmissió de manera arbitrària i selectiva. Durant el primer període, uns quants vam passar per la presó preventiva; després, menys. I només vuit insubmisos catalans van complir condemna. Cal remarcar, però, que Navarra va ser el lloc de l’Estat on més jutges van ser rigorosos i van empresonar més de 500 insubmisos condemnats.
Un moviment de referència
És difícil trobar un relat de la insubmissió. La mateixa naturalesa del moviment –horitzontal, assembleari, apartidista–, per un cantó, i el fet de contradir el discurs de l’esquerra oficial, per l’altre, han impedit deixar una referència clara de la importància que ha tingut. En l’aniversari dels 30 anys, el dimecres 20 de febrer, a la Model de Barcelona, ens reunirem alguns dels protagonistes –segur que no hi podran ser tots– per reconstruir l’experiència d’aquesta desobediència civil. Hi seran, almenys, tres dels vuit primers insubmisos catalans: Yon Sànchez; Josep Maria Moragriega, que va complir condemna al penal militar de Cartagena, i Carlos Hinojosa, que va passar molts anys a la clandestinitat. Parlarà Pere Comellas, qui va complir condemna entre les parets de la Model el 1995. Parlaran Gabriela Serra, Dolors Sabater, Marta Minguella, que des de diferents àmbits van pertànyer a organitzacions de suport a la insubmissió, i Jaume Asens, un dels diversos advocats compromesos en la brega judicial.
La insubmissió va palesar el potencial de la desobediència civil: uns quants ciutadans poden generar la deslegitimació de lleis fins a canviar-les
És clar que no arribarem a reconstruir el mural de la insubmissió en un dia. Les peces per fer-ho són moltes i diverses, i tots vam ser un entre tants. Les estratègies van ser múltiples al llarg de més de deu anys. Això sí, hi havia una motivació força comuna per declarar-se insubmís que recull molt bé el manifest dels 30 anys d’insubmissió: “Vam lluitar per defensar la llibertat i els drets individuals perquè vam néixer per ser lliures, ni esclaus ni soldats, i no vam permetre que l’Estat ens segrestés la vida ni que els militars ens robessin la joventut”.
Més peces: moltes assemblees, jornades de preparació per entrar a la presó, manifestacions, accions de protesta, ocupacions de recintes militars, encadenaments, dejunis… Tot un mosaic que va sumar i va impulsar un canvi legislatiu i una consciència social afirmativa enfront del militarisme. Entre les peces, els judicis i diferents maneres de posar en relleu la naturalesa política –primer van ser consells de guerra– en funció de les persones i del moment. Cal remarcar que fins a la despenalització, els insubmisos podien ser processats per quatre codis penals diferents. Hi va haver judicis amb testimonis, judicis tràmit i gent que es declarava en rebel·lia i no s’hi presentava.
L’insubmís ja va demostrar que la democràcia espanyola perseguia les conductes dissidents. La insubmissió va posar en contradicció la Constitució espanyola, el conflicte entre el deure a servir a l’Estat i el dret a la llibertat ideològica –article 30 i article 16, respectivament. Finalment, la insubmissió va palesar el potencial de la desobediència civil: uns quants ciutadans de carrer poden generar la deslegitimació de lleis fins a canviar-les.
Per què serveix el trentè aniversari de la insubmissió? Com a mínim per dues coses: per mantenir el discurs antimilitarista, tan necessari avui com ahir, i per transmetre la força de la desobediència civil i la no-violència. Es tracta d’un instrument de perfeccionament de la democràcia, de defensa dels drets i les llibertats, que serveix per apel·lar el sentit de justícia; cosa no gens menyspreable, si tenim en compte l’estancament democràtic d’aquesta monarquia parlamentària i els viaranys d’involució pels quals transita.
Avui, el terme insubmissió està més que normalitzat i popularitzat arreu de l’Estat. Però, ep!, el Diccionario de lengua española de la RAE encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant. Demostra que la crisi de la democràcia espanyola ve causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la realitat.
