Durant les darreres setmanes hem vist policies entrant als campus universitaris de diferents països per intentar desallotjar les acampades d’estudiants que denuncien el genocidi d’Israel sobre el poble palestí. També la setmana passada la Policia Nacional va entrar al campus de la Universitat de València per identificar i intimidar els estudiants acampats. Però, pot la policia entrar a la universitat?
La voluntat de deixar enrere les imatges del tardofranquisme, quan la policia ocupava facultats, infiltrava agents de la Brigada d’Informació en el moviment estudiantil i dissolia amb policies a cavall les manifestacions, va fer que, amb l’aprovació de la Constitució de 1978 i el reconeixement de l’autonomia universitària com un dret fonamental (art. 27.10 CE), la comunitat universitària construís discursivament una associació entre aquest dret i la inviolabilitat del recinte universitari per part dels cossos i forces de seguretat, presentant la segona com una garantia necessària per a l’efectivitat del primer. No obstant això, aquesta associació, reivindicada històricament per rectors, docents, estudiants i PAS, no sempre ha operat ni en la pràctica quotidiana de les universitats, ni en la interpretació judicial de l’autonomia universitària.
L’escena de policies entrant en les universitats, sense autorització prèvia, per a identificar estudiants o reprimir protestes han estat usuals
De fet, l’escena de policies entrant en les universitats, sense autorització prèvia, per a identificar estudiants o reprimir protestes han estat usuals, la llista és llarga: el 1999, a la UAB, per reprimir estudiants que aleshores ens manifestàvem contra la presència del president del Govern, José María Aznar; el 2012, a la Universitat de Cadis, per reprimir estudiants que protestaven en una xerrada de Grande-Marlaska, aleshores magistrat de l’Audiència Nacional; o a la Universitat de Múrcia, atacant estudiants que actuaven de piquet informatiu el dia de la vaga general del 29-M; el 2013, a la Universitat Complutense de Madrid per retirar barricades aixecades en lluita contra la LOMCE; el 2014, a la universitat de Saragossa per identificar estudiants en vaga contra la mateixa llei; i un extens etcètera fins avui.
En termes estrictes, no existeix, en l’ordenament jurídic espanyol, cap disposició que prohibeixi, expressament, que la policia pugui accedir a les dependències universitàries per exercir les seves funcions. Ara bé, vol dir això que la policia pot entrar a la universitat sense autorització del rectorat per coartar o reprimir una protesta estudiantil?
La qüestió és controvertida. Existeixen dues respostes oposades a aquesta pregunta que entren en conflicte cada vegada que es dona un episodi d’aquest tipus: una primera resposta democràtica i garantista que parteix d’una interpretació expansiva dels drets fonamentals; i una segona resposta reaccionària que ho fa des d’una interpretació restrictiva d’aquests.
L’entrada de la policia a les universitats sense autorització constituiria una vulneració de drets fonamentals
La primera, defensa l’existència d’un dret constitucional innominat a la inviolabilitat del campus per part de la policia. Anomenem drets innominats aquells que si bé no estan explícitament reconeguts com a tals en la Constitució, la seva existència es pot deduir a partir de la interconnexió amb un o més drets fonamentals sí reconeguts. Per exemple, en països on el dret a l’habitatge no està reconegut, aquest s’activa a partir d’exigir, davant dels tribunals, la justificabilitat del dret a la vida o la dignitat que sí que estan reconeguts i al·legar que la protecció d’aquests inclou l’obligació de garantir l’habitatge com a element derivat o que forma part de l’efectivitat del primer. En el cas que aquí ens ocupa, si bé la inviolabilitat del campus no està expressament reconeguda, es considera que de la integració:
1. Del dret a l’autonomia universitària de l’art 27.10 CE, que dota a les universitats de capacitat de dotar-se de les seves autoritats i normes internes sense ingerència externa del poder polític.
2. Dels drets de llibertat d’expressió i de reunió i manifestació dels arts. 20 i 21 CE.
3. Del dret a la inviolabilitat del domicili de l’art. 18 CE del que en són titulars tant les persones físiques com les jurídiques, entre elles, la universitat a qui la llei reconeix personalitat jurídica pròpia. Es pot deduir l’existència d’un dret innominat a la inviolabilitat del recinte universitari per part de les forces policials, que obliga al fet que qualsevol intervenció d’aquestes no es pugui portar a terme sense l’autorització del rector o rectora. En aquest sentit, l’entrada de la policia sense autorització constituiria una vulneració de drets fonamentals.
La resposta de tipus reaccionari afirmaria que l’entrada policial a les universitats està permesa per l’article 15.3 de la llei mordassa
Per contra, la segona resposta de tipus reaccionari afirmaria, per una banda, que l’entrada policial a les universitats no només no està expressament prohibida sinó que, fins i tot, està permesa per l’art. 15.3 de la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa. Estableix que “per a l’entrada en edificis ocupats per organismes oficials o entitats públiques, no cal el consentiment de l’autoritat o el funcionari que els tingués a càrrec seu”. I, per altra banda, que en cap cas es podria considerar que l’entrada de la policia en el campus sense autorització implicaria una vulneració ni de l’autonomia universitària, ni de la inviolabilitat del domicili.
Aquest argument es val d’una interpretació absolutament restringida de l’autonomia universitària, afirmant que, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional (SSTC 26/1987, i 106/1990) aquesta no és res més que la dimensió institucional d’un dret individual: el dret a la llibertat de càtedra de l’article 20.1.c CE, és a dir, a la llibertat de docència i de recerca. També interpreta de manera restringida el dret de la inviolabilitat del domicili, afirmant que aquesta fa referència a l’entrada o registres domiciliaris en edificis, però no al recinte obert del campus. A partir d’aquesta doble interpretació restrictiva dels drets citats es procedeix a excloure l’actuació policial sense autorització de l’àmbit d’una possible vulneració de cap d’aquests drets.
La poca concreció legislativa d’aquesta qüestió la deixa oberta a la interpretació judicial
En resum, la poca concreció legislativa d’aquesta qüestió la deixa oberta a la interpretació judicial, i quan, a l’Estat espanyol, aquest tema ha acabat amb una denúncia als tribunals, la interpretació per la qual aquests han optat ha estat sempre la segona: la denúncia de la UAB contra la Prefectura Superior de Policia per entrar al campus i reprimir l’estudiantat el 1999 va ser resolta negativament per la sala tercera del tribunal en la sentència, de 26 de maig de 2003. L’escrit del rector de la Universitat de Cadis a la fiscalia instant-la a actuar davant l’entrada dels policies a l’interior de la facultat de Filosofia i Lletres el 2012, va acabar també arxivat per la mateixa fiscalia. La recent denúncia de la Universitat de Girona en els jutjats de Girona contra una agent de la policia nacional matriculada en el grau d’educació social amb nom fals i sense autorització judicial, per infiltrar-se en els moviments estudiantils i socials de la ciutat, ens podem imaginar també com acabarà.
Davant d’aquesta situació i en un context en què la citada llei mordassa limita la llibertat d’expressió i el dret a la protesta en la resta de l’espai públic, el manteniment de la universitat com un espai de llibertat per a la protesta social resulta de fonamental importància. En aquest sentit, i tenint en compte que la Constitució delega la delimitació del contingut de l’autonomia universitària a la llei, es fa urgent que la majoria parlamentària actual procedeix a una reforma de l’art. 2 de la LO 2/2023 del Sistema Universitari (LOSU), on s’estableix el llistat de facultats compreses dintre de l’autonomia universitària, per incloure entre aquestes la inviolabilitat del recinte universitari, impedint l’entrada dels cossos de seguretat excepte en els casos d’autorització del rector o rectora i/o delicte flagrant.
