“Sabem molt bé que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins”. Aquesta cita de Nelson Mandela ha estat utilitzada abastament per les campanyes de solidaritat amb Palestina a internet. Hui en dia Mandela està considerat un gegant moral de forma transversal i no hi ha pràcticament ningú a Occident que s’atrevisca a qüestionar la seua figura, així que resulta intel·ligent utilitzar-la en campanyes propagandistes.
Seguint el fil de la cita, els grans mitjans no s’han mostrat sorpresos que el país que va ser víctima d’un sistema d’apartheid al segle XX haja sigut el qui ha corregut al rescat de les víctimes d’un altre model d’apartheid, al segle XXI, interposant una causa per genocidi al Tribunal Penal Internacional. La cosa, però, és molt més profunda que la simple connexió d’un meme d’internet.
La lluita sud-africana contra l’apartheid anava més enllà d’una reivindicació d’igualtat racial més o menys naïf. Era una lluita anticolonial que entroncava amb les que havia viscut la resta del continent uns anys abans i el seu objectiu era acabar amb l’últim reducte del poder invasor europeu. Que els blancs sud-africans eren colons vinguts de fora ho reconeixia el mateix règim de l’apartheid, que en els seus cartells segregacionistes posava ben clarament “europeans only” (només europeus, en anglès).
El bloc àrab i musulmà va ser clau, junt amb els països africans i socialistes, per aconseguir l’aïllament internacional d’un règim que seria expulsat de l’ONU
Una lectura de la situació que té enormes analogies amb Palestina. Allí també hi ha una població blanca europea que s’ha instal·lat al territori i ha iniciat un règim colonial que amb el temps ha esdevingut un apartheid. Les motivacions del boers holandesos i els jueus europeus per fundar una nova pàtria sobre terra robada poden trobar-se tan justificables com es vulga, però poc importen a les poblacions nadiues desposseïdes i desplaçades, que difícilment les acceptaran.
Aquesta sintonia entre les dues situacions no era sols teòrica. No soles els països del Golf Pèrsic van negar-se a vendre petroli a la Sud-àfrica racista, sinó que el bloc àrab i musulmà va ser clau, junt amb els països africans i socialistes, per aconseguir l’aïllament internacional d’un règim que seria expulsat de l’ONU el 1981. El primer pas cap a la derrota de l’apartheid, malgrat el suport dels EUA i la Gran Bretanya.
Un altre gran aliat del règim racista va ser, precisament, Israel. Llavors –anys 60 i 70-, aquest país encara tenia certa pàtina de progressista a ulls de les poblacions occidentals i l’aliança es va vendre com una “situació forçada” per l’aïllament que patien ambdós països. En aquell moment, l’apartheid sud-africà ja era una situació moralment intolerable mentre que Israel encara era “un tema molt complicat de resoldre i amb moltes arestes”.
Els israelians van arribar a apadrinar l’intent de programa nuclear sud-africà mentre els altres van transferir la tecnologia per convertir el carbó en hidrocarburs
El cert és que la col·laboració entre Israel i Sud-àfrica va ser molt més estreta del que normalment s’explica. Els israelians van arribar a apadrinar l’intent de programa nuclear sud-africà mentre els altres van transferir la tecnologia per convertir el carbó en hidrocarburs. Una tecnologia, ironia de la història, que els sud-africans havien desenvolupat gràcies als científics nazis que s’havien refugiat allí en acabada la Segona Guerra Mundial i que els permetia esquivar l’embargament petrolier.
Potència mundial de la dignitat
Amb aquest context, no resulta estrany que la immensa majoria de la població sud-africana done suport a la lluita palestina, molt més enllà de la comunitat musulmana que viu al país i que no depassa el 5% del total.
El moviment del govern del Congrés Nacional Africà (ANC en les sigles angleses) de liderar la batalla jurídica internacional contra el genocidi ha estat rebuda amb alegria de forma transversal. La rebuda de l’equip jurídic a l’aeroport de Johannesburg com si es tractara d’una selecció esportiva que ha guanyat un mundial és una bona prova de l’ambient. Les xarxes socials són un espill també d’aquest sentiment. “Últimament, no tenia massa motius per estar orgullosa del meu país, però ara en tinc un”, expressava una usuària en un missatge que bé podria resumir el sentir general. Sud-àfrica es convertia, amb aquest moviment, en autèntica potència mundial de la dignitat a ulls de milers de milions de persones arreu del sud global.
Perquè tot açò es dona en un ambient general, no soles al continent, de creixent confrontació amb les relacions de poder neocolonials del nord global. Una dada que és molt més que una anècdota assenyala aquests profunds canvis geopolítics: 32 països van secundar la querella contra Israel, el mateix nombre dels que van secundar la querella contra Rússia el març de l’any passat. Però cap país es troba simultàniament a les dues llistes.
La segona comunitat jueva més gran
Però les contradiccions no són només internacionals, sinó també internes. Ja abans de la construcció de l’apartheid com a tal, molt jueus van instal·lar-se a un país que buscava desesperadament incrementar el percentatge de població blanca i rebia amb els braços oberts europeus que fugien del creixent antisemitisme que anava apoderant-se del continent.
En un compromís que hauria de quedar gravat en marbre en la història de la solidaritat humana, els militants comunistes, molts jueus, van abraçar la lluita anticolonial
Molts d’aquests jueus, però, eren comunistes. El Partit Comunista Sud-africà (SACP en les sigles angleses) va ser fundat per blancs amb l’objectiu de defensar i dirigir la classe obrera blanca. Els seus dirigents, però, aviat van adonar-se que no hi havia opcions per a cap mena de socialisme sense comptar amb la majoria de població nadiua, immensament més explotada i oprimida que qualsevol proletari blanc. En un compromís que hauria de quedar gravat en marbre en la història de la solidaritat humana, els militants comunistes van abraçar la lluita anticolonial per tal de derrocar un sistema que els beneficiava personalment. El SACP va ser l’encarregat de la formació política dels quadres que va permetre a l’ANC portar a terme la complicada lluita que tenia enfront. Un d’aquests quadres va ser Nelson Mandela.
Jueu era el secretari general del SACP durant tota la lluita antiapartheid, Joe Slovo, a qui el règim racista va assassinar la dona en un atemptat que anava dirigit contra ell. També era jueu i comunista l’advocat George Bizos, defensor de Mandela al famós judici de Rivonia, on va salvar-se pels pèls de la mort.
Encara que ni tots els jueus eren comunistes ni tots els comunistes blancs eren jueus, van ser molts els qui van renunciar als seus privilegis racials i van arriscar la llibertat i la vida en la lluita contra un règim opressor.
Sionisme sud-africà
Però com va passar amb altres comunitats jueves arreu del món, per a molts d’aquests militants convençuts, la crítica a l’Estat d’Israel era una prova massa difícil. “Algun en queda, però la majoria prefereixen evitar el tema i eludir qualsevol crítica pel que fa a Israel”, comenta una activista sud-africana involucrada en la solidaritat amb Palestina.
En recollir el premi –amb el genocidi a Gaza en marxa- David Teeger, capità de la selecció nacional de criquet sub-19, declarava que “les veritables estrelles en ascens són els joves soldats a Israel”
Sí que existeix un capítol de l’organització internacional Jews for Peace i algunes reconegudes figures que han alçat la veu contra el genocidi, però són minoria. De fet, el gruix de la comunitat jueva sud-africana dona suport –de forma més o menys activa- al règim d’apartheid israelià fins al punt que el 1995, el parlament sud-africà aprovava una llei que prohibia als seus ciutadans combatre en exèrcits estrangers. La norma no ho diu expressament, però la voluntat dels legisladors era impedir als nacionals acudir de voluntaris al Tsahal.
L’última polèmica provocada pel sionisme local té nom propi: David Teeger. Teeger, llavors capità de la selecció nacional de criquet sub-19, va ser premiat en els Jewish Achiever Awards, que reconeixen joves promeses dins d’aquesta comunitat. En recollir el premi –ja amb el genocidi a Gaza en marxa- declarava que “les veritables estrelles en ascens són els joves soldats a Israel. I m’agradaria dedicar el premi a l’estat d’Israel i a tots els soldats que lluiten perquè puguem viure i prosperar en la diàspora”.
Les protestes, en un país majoritàriament propalestí no van fer-se esperar i malgrat les reticències inicials, la federació sud-africana de criquet rellevaria a Teeger de la capitania de l’equip poques setmanes després.
