Tornem a estar a les portes de l’11 de febrer, Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. Aquesta diada va ser encunyada el 2015 per la UNESCO, l’ONU-Dones i altres iniciatives ciutadanes per promoure i garantir l’accés equitatiu de dones i nenes a l’educació en els àmbits de la Ciència, la Tecnologia, l’Enginyeria i les Matemàtiques (STEM, per les seves sigles en anglès). Com succeeix cada any des de l’11 de febrer de 2016, les institucions fan campanya per regalar una flor que l’endemà es marcirà, com si es tractés del Dia de la Mare. Es tornarà a posar sobre la taula que el biaix de gènere en ciència existeix. I és que, efectivament, existeix: segons les dades recollides per la UNESCO, l’any 2019 només un 29,3% de les persones que feien ciència a tot el món eren dones. Als països considerats del primer món (Europa i els Estats Units) aquest percentatge no era gaire més elevat, un 32,7%; mentre que a l’Estat Espanyol era d’un 40,2%. A l’Informe Dones Investigadores del CSIC (2021) podem veure com la cosa empitjora a mesura que augmenten els esglaons laborals: el 2020, un 50,5% de les estudiants als graus en STEM eren dones, però només hi havia un 26,9% d’investigadores principals. Aquesta és l’anomenada gràfica de les tisores, que ens mostra els forats en la canonada de la carrera científica: a mesura que s’avança en els esglaons laborals, es perden cada vegada més dones.
Renunciar a poder militar a l’assemblea del barri o tenir una vida social i personal plena és el preu a pagar a canvi d’una inscripció en la cursa per esdevenir investigadores principals d’un grup de recerca, que a més amb poques probabilitats guanyarem.
Aquestes xifres reflecteixen diverses coses. D’una banda, que la infravaloració en la percepció de les habilitats femenines per dedicar-se a la ciència fa minvar la probabilitat de què una dona sigui escollida davant d’un home amb les mateixes habilitats. Aquesta probabilitat continua disminuint a mesura que augmenten les posicions laborals. El terra que ells trepitgen es converteix en el nostre sostre de vidre. D’altra banda, també mostra que les nostres preferències –que són conseqüències de contextos socials concrets, com ara la socialització que històricament hem experimentat les dones, producte del patriarcat– ens fa més propenses a apreciar la vida comunitària i a posar les cures al centre. Aquestes aspiracions són poc compaginables amb la persecució d’una carrera professional que requereix una dedicació exclusiva, com esdevé la científica a alts nivells. Renunciar a poder militar a l’assemblea del barri o tenir una vida social i personal plena és el preu a pagar a canvi d’una inscripció en la cursa per esdevenir investigadores principals d’un grup de recerca, que a més amb poques probabilitats guanyarem.
Per últim, la feina de les dones dins la ciència ha estat invisibilitzada durant segles, cosa que ha provocat una falta de referents femenins i, conseqüentment, la manca d’interès per part de nenes i adolescents a l’hora d’escollir-la com a carrera professional. En els últims anys, cada 11 de febrer hem vist com centres de recerca i institucions han tractat de promoure la visibilització de la dona en la ciència exaltant només figures com Marie Curie o Ada Lovelace, sovint com a exemple del lema “les dones també poden ser grans científiques”. Tot i que el reconeixement de les aportacions que aquestes i moltes altres dones han fet a la societat és necessari, cal tenir present que destacar figures individuals, sense tenir en compte el context, deixa de banda el fet que la generació de coneixement és col·lectiva. Posar la mirada només en l’èxit individual de científiques excel·lents, i reproduir el discurs de “tu pots ser com Marie Curie”, genera uns estàndards gairebé impossibles d’assolir, que desemboquen en la concepció de no ser prou bona per fer ciència i alimenten la síndrome de la impostora.
El sostre de vidre, la falta de referents, la síndrome de la impostora o una carrera investigadora basada en l’excel·lència –feta a mida només per aquells que poden dedicar-s’hi amb absoluta exclusivitat– són conseqüències evidents de la falta de perspectiva de gènere en la ciència. Però aquesta falta de pluralitat en el món científic arrossega una segona problemàtica, potser més subtil, però inclús més profunda: l’exclusió de la dona i la resta d’identitats dissidents del projecte científic afecta inevitablement el coneixement produït. Allò que ens preguntem, com ens ho preguntem i les conclusions a les quals arribem són formes contingents –ja no només històricament– al grup que les produeix. Si la producció científica prové exclusivament d’homes, blancs, cisheterosexuals i de classe mitjana o alta, obtindrem una ciència feta només a partir de les preconcepcions culturals d’aquest grup i, per tant, a la seva mida.
L’exclusió de la dona i la resta d’identitats dissidents del projecte científic afecta inevitablement el coneixement produït i això té greus conseqüències no només per a nosaltres sinó per al conjunt de la societat
Aquest fet té greus conseqüències, no només per a nosaltres sinó per al conjunt de la societat. Prejudicis de gènere en els diagnòstics, que es reflecteixen, per exemple, en la sobremedicalització de psicofàrmacs en dones (un 85% a dones respecte a un 15% a homes) o en l’infradiagnòstic i retard en el tractament d’infarts de miocardi, pel fet que les dones no presentem dolor al braç esquerre i podem patir-los sense pressió al pit. I aquests prejudicis de gènere són, en última instància, la causa de la falta de diversitat a l’hora de plantejar els estudis clínics. Falta de diversitat que també ha produït la patologització històrica de les diferències –com les sexuals i de gènere– i ha estat utilitzada per fer passar com a naturals i essencials molts dels biaixos moderns. Troballes com que les dones prehistòriques també caçaven i no existia la divisió del treball ens sorprenen, avui en dia, només perquè la ciència ha avançat carregada de prejudicis patriarcals. O les proves per avaluar la seguretat als tests de xocs dels vehicles –portades a terme únicament amb maniquins de morfologia masculina, que obvien l’estructura corporal de les dones– són l’enèsim exemple de dissenys experimentals coixos derivats de la centralitat i exclusivitat masculina. Al capdavall, doncs, aquests biaixos comprometen la nostra salut, seguretat i independència, per tant, comprometen les nostres vides.
Durant molt de temps, el nostre coneixement s’ha fonamentat sobre la intersecció de diferents interessos: capitalistes, patriarcals, racials i antropocèntrics. Ens travessen moltíssimes complexitats que no poden ser estudiades tan sols des d’una visió hegemònica, estreta i tradicional. Fan falta perspectives diverses en tots els àmbits del coneixement i de la creació humana. Per començar a omplir la ciència-no-feta, aquella que vindrà si aconseguim per fi trencar amb totes les barreres materials i invisibles que encara avui ens dificulten l’entrada al projecte científic. I en definitiva, per ampliar el que és imaginable i per a fer que el què construïm –la ciència que construïm– sigui una eina popular de totes, per a totes i a l’abast de totes. Una eina amb la qual puguem aspirar a explicar-nos millor la totalitat del món que ens envolta. I això, per descomptat, no és feina d’un sol dia a l’any, ni es pot deixar exclusivament en mans d’unes institucions que perpetuen un sistema productivista basat en la competència i en l’excel·lència.
