Cada vegada més, i més greus, catàstrofes naturals a tot el planeta. I no és que no estiguem avisats. Ja l’any 1972 (fa més de cinquanta anys) el Club de Roma i el Massachusetts Institute of Technology (MIT) publicaven l’informe sobre “Els límits del creixement”, el qual ha estat actualitzat diverses vegades amb posterioritat.
L’any 2019, l’Alliance of World Scientists (vegeu la seva pàgina web) –amb més de 27.000 membres de 180 països– publicava un article a la prestigiosa revista Bioscience, titulat «Els científics mundials adverteixen d’una emergència climàtica». Començava dient: “Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de ‘dir les coses com són’. Basant-nos en aquesta obligació i en els indicadors gràfics que presentem a continuació, declarem, amb més d’11.000 –ara ja més de 15.500– científics signants de tot el món, de manera clara i inequívoca que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica”. Després de presentar les dades, ens avisen que la crisi climàtica està molt relacionada amb el consum excessiu del nostre estil de vida, sobretot en els països més rics, i assenyalen una llarga llista dels signes més preocupants de les activitats humanes en aquest sentit.
“Necessitem transformacions audaces i dràstiques en relació amb les polítiques econòmiques i demogràfiques”, assevera des de 2019 l’Alliance of World Scientists
I conclouen: “Malgrat quaranta anys de negociacions mundials sobre el clima, amb poques excepcions, en general hem continuat actuant com sempre i hem fracassat en gran manera a l’hora d’abordar aquesta consideració. La crisi climàtica ha arribat i s’està accelerant més ràpidament del que esperaven la majoria dels científics. És més greu del que es preveia i amenaça els ecosistemes naturals i el destí de la humanitat… Aquestes reaccions climàtiques en cadena podrien causar alteracions significatives en els ecosistemes, la societat i les economies, fent potencialment inhabitables grans àrees de la Terra… Per a garantir un futur sostenible, hem de canviar la nostra manera de viure… El creixement econòmic i demogràfic es troben entre els motors més importants de l’augment de les emissions de CO₂ procedents de la combustió de combustibles fòssils; per tant, necessitem transformacions audaces i dràstiques en relació amb les polítiques econòmiques i demogràfiques”.
I suggereixen sis actuacions crítiques (entre d’altres) que caldrien per disminuir els pitjors efectes de la crisi climàtica: fer front a la crisi energètica i reemplaçar els combustibles fòssils; reduir les emissions de contaminants climàtics de vida curta; protegir i restaurar els ecosistemes de la Terra; menjar sobretot aliments vegetals i reduir el consum de productes animals; mantenir la sostenibilitat de la biosfera a llarg termini, tot frenant l’extracció excessiva de materials i la sobreexplotació dels ecosistemes a conseqüència d’un creixement econòmic desbocat; estabilitzar la població mundial i, fins i tot, la seva reducció gradual. Des d’aleshores, cada any publiquen un informe sobre l’estat del clima (2024) que els fa ser cada vegada més pessimistes.
La justícia econòmica (i encara més la democràcia econòmica) sempre es posposa, es margina o es redueix, intentant continuar el procés d’acumulació de capital
Així doncs, vivim una greu crisi climàtica. Però també una crisi econòmica i social, com a resultat de la dominació/colonització de la vida de la gent i del planeta pel sistema capitalista, ara global o mundial. L’economia està subjecta als xocs que sorgeixen de la seva dependència d’un creixement sense fi, de l’acumulació contínua. Però, aquesta es fa insostenible, perquè un sistema que ha d’augmentar contínuament el capital, es troba amb contradiccions que porten a successius col·lapses. De fet, l’estancament ha estat la norma de l’economia des de la dècada de 1970. No obstant això, la creença que el creixement és essencial ens fa difícil imaginar que podem viure bé sense ell. La justícia econòmica (i encara més la democràcia econòmica) sempre es posposa, es margina o es redueix, intentant continuar el procés d’acumulació de capital. Deixant de banda el període entre 1945 i la dècada de 1970, els ingressos reals han disminuït a Occident des de llavors, i mentre uns pocs s’enriqueixen, la majoria s’empobreix més i més.
Tanmateix, els promotors del creixement econòmic continuen dient que on hi ha creixement, la prosperitat també arribarà als més desafavorits. Però les conseqüències reals són l’augment de les desigualtats i la inestabilitat. Mentre s’accelera la divisió del treball, no hi ha reducció de la jornada laboral. El «factor econòmic» arriba a dominar el pensament social i la presa de decisions, mentre que la política i, fins i tot, la cultura, es redueixen a l’activitat econòmica amb l’èmfasi en el benefici i el lliure mercat. I les elevades taxes de creixement econòmic i l’acumulació de capital que ho sustenta, encara que depengui de l’explotació del treball, no serien possibles sense les altament concentrades i històricament barates, fonts d’energia, sobretot els combustibles fòssils. Amb l’esgotament de les reserves de combustibles fòssils més accessibles, augmenta el cost d’extracció i distribució de l’energia. La consegüent reducció del rendiment energètic de la inversió amenaça, cada cop més, el model de creixement capitalista, fent-lo inviable.
L’augment de les desigualtats genera nivells creixents d’inseguretat i una preocupant, falta de solidaritat social, la base de la nostra vida en comú
Des del punt de vista social, les estructures de dominació, exclusió, discriminació de gènere i racial, no se circumscriuen només a les relacions econòmiques. Porten a l’exclusió social, de grups humans i de zones geogràfiques; a la insatisfacció amb la vida quotidiana; al cinisme i la falta de compromís amb el procés polític; al canvi, en les darreres dècades d’identitats més col·lectives, interconnectades i cooperatives a d’altres més individuals, fragmentades i apolítiques. Això es reflecteix en el «malestar» personal i col·lectiu, amb sentiments generalitzats d’inutilitat i inseguretat, i alts nivells d’estrès, trastorns d’ansietat, depressió, addiccions i suïcidis. I tot això, malgrat nivells de consum incompatibles amb l’estabilitat planetària i dels ecosistemes. Al seu torn, l’augment de les desigualtats genera nivells creixents d’inseguretat i una preocupant, falta de solidaritat social, la base de la nostra vida en comú.
I davant d’això, que fer? Si volem aconseguir el benestar humà en un planeta segur i protegit, ens urgeix pensar d’una altra manera en l’economia, tot vinculant-la, estretament i inseparablement, a les qüestions mediambientals, climàtiques i de biodiversitat, així com a la justícia social. No sols s’ha de promoure una economia alternativa, sinó una crítica de la «racionalitat econòmica», del domini de l’economia i dels criteris econòmics en la determinació de la política i la legislació. La nostra preocupació és tant l’«economia política», que reconeix les relacions, els interessos i les forces de poder, com l’«economia ecològica», que entén la vida econòmica i social en el marc de l’ecosistema. Per això, es fan servir paraules com «conviure», «solidaritat» o «cures», per exemple, per identificar i promoure un conjunt alternatiu de valors i principis per a un marc econòmic, social, polític, cultural i ecològic, que alguns han anomenat “Economia i societat viables”.
