La Directa va néixer l’any 2006 com un altaveu dels moviments socials. En la tradició de la premsa aleshores anomenada contrainformativa, era una aposta absolutament militant. Va ser aixecada amb l’esforç generós d’un munt de gent que hi va creure i hi va veure l’oportunitat de fer un periodisme autogestionat i deslliurat de les dependències dels grans grups mediàtics, a les quals dediquem el reportatge d’obertura d’aquesta edició.
D’aleshores ençà, la Directa s’ha fet gran en molts sentits. Avui és una cooperativa amb més de 200 sòcies consumidores (subscriptores de la publicació) i un equip de dotze treballadores encarregades de les feines de gestió, productives i reproductives, bàsiques perquè el projecte tiri endavant. La seva espina dorsal, però, continua sent la del primer dia: l’esforç militant de desenes de persones que treuen hores d’on poden per redactar un reportatge, perseguir una font, seguir el rastre d’una investigació, anar a fer fotografies, il·lustrar un article d’opinió o barallar-se amb les dades d’una infografia. Sempre amb el rigor i la transformació social com a fites.
Per dir-ho ras i curt: l’exemplar de la Directa que teniu a les mans ha estat possible gràcies a les 3.000 i escaig subscriptores que hi confieu, però també –i no menys important– a totes les autores dels continguts que els han produït de forma voluntària, sense cobrar ni un euro. Passa el mateix amb tots els exemplars en paper i tots els articles específics per a l’edició digital. I aquest activisme no solament abat la producció pròpiament periodística: moltes activitats col·laterals que genera la cooperativa (festes, xerrades, assemblees, campanyes de comunicació, plans estratègics, participació en fires…) són possibles gràcies a la suma de molts esforços altruistes.
El voluntariat és un model acceptat en multitud de col·lectius dedicats a les tasques més diverses. Però en un projecte basat en el periodisme –encara que sigui sense ànim de lucre i amb vocació de retorn social, com aquest– és obvi que genera contradiccions i debats, externs i interns. Més encara quan moltes de les col·laboradores habituals són professionals del periodisme o la comunicació que viuen situacions precàries en la seva activitat laboral quotidiana (d’això també en parlem en les pàgines que segueixen).
Aquest és un debat que no volem defugir. Justament per reflexionar al voltant d’això, una trentena llarga de col·laboradores habituals ens vam aplegar el cap de setmana del 9 i 10 de novembre. La Casa Buenos Aires, que ens va acollir al barri de Vallvidrera de Barcelona, i el pulmó verd de Collserola van proporcionar l’entorn idoni per al debat pausat i constructiu. La trobada va servir per fer números i constatar que una remuneració digna de tota l’activitat del projecte comportaria reformular-lo de dalt a baix, ja que obligaria a recórrer a vies de finançament (en forma d’ajuts institucionals i d’insercions publicitàries que podrien no complir els nostres criteris ètics) que en desvirtuarien l’essència. Alhora, vam posar les bases per començar a desenvolupar formes de compensació i reconeixement (econòmiques i d’altres tipus) per a totes les tasques que fan possible la Directa, especialment les més invisibilitzades, com les coordinacions de les seccions de la revista. És un procés embrionari en el qual haurem de treballar intensament. En seguirem informant.
