Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Badi o la importància de mantenir una ficció

L'autor analitza la darrera campanya de publicitat de Badi (una aplicació de mòbil que facilita el lloguer d'habitacions a estadants ocasionals) en la qual es ven la idea de compartir habitatge com una experiència enriquidora, quan, des del seu punt de vista, tan sols maquilla la realitat d'una compartició molt sovint forçada per les quotes imposades pel mercat del lloguer de pisos, inassumibles per a la gran majoria d'economies domèstiques

/ Victor Serri

L’última campanya de Badi –una aplicació mòbil per rellogar habitacions i compartir pis– s’ha deixat veure en format de cartelleria al metro i els busos de Barcelona. Busquen les mirades dels usuaris del transport públic a través d’eslògans certament cridaners: “Viure sol o compartir experiències? Si llogues la teva habitació buida pots estalviar i viatjar més”; “Viure sol o compartir amb altres cultures? Si llogues la teva habitació buida pots estalviar i conviure amb persones de qualsevol país”; “Viure sol o escollir bé els teus companys de pis?” o “Viure sol o estalviar compartint?”. Gràcies a un disseny acolorit i un conjunt de fotografies de gent de mitjana edat somrient incansablement, les tanques plantegen alguns arguments per convèncer a aquells que, per alguna raó, encara no han gaudit del plaer de llogar una habitació o compartir un pis. Però hi ha alguna relació entre els motius que promulga Badi i els motius que porten a la joventut i als no tan joves a compartir pis i habitació?

En la seva última campanya, volen “empoderar la gent de més de 50 anys a compartir pis”. Però, per què hauria de voler compartir pis algú de més de 50 anys a través d’una App com Badi si no és per la pressió econòmica d’uns preus asfixiants?

A Barcelona, el lloguer ha pujat un 40% en cinc anys, arribant el preu mitjà de lloguer dels nous contractes als 969 euros mensuals. Tanmateix, el 64,7% dels menors de 30 anys cobren menys de 1.000 euros al mes. La majoria de joves de classe mitjana i baixa no accedeixen a comprar habitatges perquè els sous no estan acord amb els preus dels pisos. Si el sou mitjà de la joventut barcelonina és de menys de 1.400 euros nets al mes i el cost mitjà de compra d’un habitatge d’obra nova és de 595.000 euros, els joves es veuen obligats a llogar pisos i rellogar habitacions a preus desorbitats. És més, en la seva última campanya, volen “empoderar la gent de més de 50 anys a compartir pis”. Però, per què hauria de voler compartir pis algú de més de 50 anys a través d’una App com Badi si no és per la pressió econòmica d’uns preus asfixiants?

No és casualitat que Badi estigui dins de la llista de candidats a liderar la pròxima dècada empresarial. No és casualitat que Badi, en els seus estudis de mercat, no consideri la variable de l’especulació immobiliària. No és casualitat que Badi utilitzi algoritmes de “selecció i filtratge de companys de pis potencials” per millorar la seva “efectivitat”. Per als seus algoritmes, l’augment del preu de l’habitatge no és un comportament estrany: és una predicció natural. No és casualitat que el fundador de Badi sigui el cosí del fundador de Glovo, una empresa que reconeix que on millor funciona és “on més desigualtats entre classes hi ha”.

No és casualitat que Badi utilitzi algoritmes de “selecció i filtratge de companys de pis potencials” per millorar la seva “efectivitat”. Per als seus algoritmes, l’augment del preu de l’habitatge no és un comportament estrany: és una predicció natural

Els anuncis de Badi són cínics i fantasiosos. La dura realitat els torna ficció. Però, d’alguna manera, Badi ajuda a mantenir aquesta ficció. Acceptar que s’és pobre, que s’és esclau, no és del gust de la majoria. Acceptar que no tindràs una casa en la vida, no és agradable. Acceptar que la major part dels i les joves d’entre 18 i 30 anys seran més pobres que els seus progenitors (en part perquè han estat especulant durant més de 30 anys), no és agradable. Quan la desgràcia s’accepta per dins, tens un poble sotmès. Quan la desgràcia es socialitza, tens una bomba de rellotgeria.

Per tot això, potser allò millor sigui, com proposa Badi, aferrar-se a una agradable ficció i seguir creient que encara tenim alguna cosa a perdre. En aquest cas, un lloguer de ficció.