Una parella russa compra un immoble per valor de 803.000 euros a Roses (l’Alt Empordà). A través d’una empresa, una dona ucraïnesa adquireix apartaments a Cambrils (el Baix Camp) per un total de més de 700.000 euros. Un home xinès es decideix per un pis al barri de Sarrià de Barcelona que supera els 600.000 euros. Els seus països d’origen i el destí de les seves inversions són diferents, però comparteixen el mateix objectiu: beneficiar-se dels anomenats “visats d’or” o golden visa, la concessió de la residència per a persones de fora de la Unió Europea a canvi d’una inversió.
El camí per arribar a residir al territori espanyol no és igual per a tothom. Només si es té un mínim 500.000 euros en efectiu i un bon assessorament serà molt ràpid i fàcil en comparació amb el procediment ordinari al qual se sotmet qualsevol persona migrada. La sol·licitud de visat per a inversores es resol en un període màxim de vint dies, implica la residència per a dos anys –renovable per períodes de cinc anys–, autoritza a treballar, no obliga a residir físicament a l’Estat espanyol un mínim de dies l’any i també permet el trasllat simultani de la família –cònjuge, descendència menor d’edat o dependent econòmicament i ascendents a càrrec. A més, contràriament al que ocorre amb el procediment ordinari, si transcorregut el termini exprés no hi ha hagut resposta, la llei estableix que s’entendrà com a residència concedida per silenci administratiu.
Per Lourdes Parramon, cap de Relacions institucionals de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el missatge que es trasllada és que “la ciutadania és un bé de mercat, un actiu que es pot comprar, que la llei està feta a mida per al poder i que no hi ha igualtat d’oportunitats”. De fet, el Parlament Europeu, en un informe de l’any passat, defensa que la residència europea no pot ser una mercaderia, titlla programes com el del visat d’or de “parasitisme” i l’assenyala com un procediment envoltat de “manca de transparència”.
Ja fa gairebé una dècada que el govern de Mariano Rajoy (PP) va desplegar aquesta catifa vermella al capital estranger. La situació de crisi econòmica va ser el pretext usat per justificar l’agilització i simplificació del procés d’atorgament de visats i autoritzacions de residència a les grans fortunes extracomunitàries. A més de la inversió immobiliària de mig milió d’euros lliure de càrregues hipotecàries, la llei 14/2013, de suport als emprenedors i la seva internacionalització, també permet bescanviar la residència per dos milions d’euros en títols de deute públic, per un milió en accions o participacions en empreses espanyoles o per la creació d’un projecte empresarial “d’interès general”. Així mateix, a més de les inversions, també facilita la residència a emprenedores, professionals altament qualificades i investigadores.
La Xina, Rússia i els Estats Units, al pòdium
Des que va entrar en vigor aquesta llei fins al març d’enguany, el govern espanyol ha conferit la residència a 14.801 persones a canvi d’una inversió, 12.830 de les quals els darrers cinc anys, fet que evidencia una evolució clarament a l’alça. La Xina (amb 3.738 permisos) encapçala la llista de concessions per origen des de 2017, seguida de Rússia (3.083), els Estats Units d’Amèrica (511), Ucraïna (499), l’Iran (429) i el Regne Unit (398). I amb el permís a la butxaca, les persones beneficiàries gaudeixen de lliure circulació per l’espai Schengen (àrea que comprenen 26 països europeus).
Aconseguir informació sobre la matèria és una tasca àrdua. Les dades no són públiques i els ministeris espanyols es passen la pilota. La Directa ha pogut accedir a les dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions per mitjà de l’organització Transparència Internacional i del representant de Més per Mallorca al Senat.
Segons un informe de Transparència Internacional i Global Witness, a l’Estat espanyol s’inverteixen cada any 976 milions per obtenir la residència
Ja sigui en forma de concessió de residència o de ciutadania (com passa a Malta, Bulgària o Xipre), aquesta mena de programes existeixen en tretze dels 27 estats membres de la UE i, segons un informe del Parlament Europeu publicat el 2021, almenys 130.000 persones se n’han beneficiat. L’Estat espanyol, per tant, no és una excepció, però sí que, juntament amb Hongria, Letònia, Portugal i el Regne Unit (quan encara pertanyia a l’estructura comunitària), formava part del grup que havia concedit el nombre més gran de visats d’or –més de 10.000–, tal com apunten Transparència Internacional i Global Witness en un informe de l’any 2018. També era l’estat on més diners s’havien invertit a canvi de concessió de residències: 976 milions d’euros de mitjana anual.
Brussel·les ja va fer sonar les alarmes sobre aquests procediments l’any 2019. Un informe de la Comissió Europea concloïa que “plantegen riscos per als estats membres i la UE en conjunt, inclús en termes de seguretat, blanqueig de capitals, corrupció, elusió i evasió fiscal”. Amb tot, les posicions contundents contra el procediment només han aflorat fa poc en relació amb els de ciutadania russa arran de la guerra a Ucraïna. David Martínez, director de Transparència Internacional Espanya, ho exemplifica d’aquesta manera: “”Si vostè és un cleptòcrata o un polític corrupte en algun país amb un estat de dret fràgil i vol sortir-ne per gaudir de la seva riquesa, pot pensar en Espanya com un espai de llibertat on li poden concedir la residència de forma ràpida, fàcil i si té sort, inclús fins per mer silenci positiu”. Tot són facilitats: el tràmit es pot dur a terme des del país d’origen, per mitjà del consolat; o en el mateix territori de l’Estat espanyol –per exemple, si la persona sol·licitant hi ha viatjat amb un visat turístic–, per mitjà de la Unitat de Grans Empreses i Col·lectius Estratègics (UGE-CE), que depèn de la Secretaria d’Estat de Migracions.
L’expresident mexicà Enrique Peña Nieto està residint a Madrid gràcies a un visat d’or mentre se l’investiga al seu país
Els noms de les persones que s’acullen a la mesura no són públics, però, fa poc, a través del diari El País, ha transcendit que l’expresident mexicà, Enrique Peña Nieto, està instal·lat a Madrid gràcies a un visat d’or mentre se l’investiga al seu país per “blanqueig de capitals i enriquiment il·lícit”. Sobre el paper, el fet d’estar sota una investigació judicial no és cap trava perquè la norma només estableix la línia vermella dels antecedents penals. Els altres requisits, a més de no tenir la ciutadania d’un altre país de la UE, es limiten a disposar d’una assegurança mèdica pública o privada, demostrar la possessió de mitjans econòmics suficients i formalitzar la inversió establerta per llei.
De fet, per a aquesta mena de residents de guant blanc no és ni obligatòria una estada mínima a l’Estat espanyol, un privilegi que permet mantenir la residència fiscal al país d’origen (es considera que un individu és resident fiscal quan roman físicament en territori espanyol més de 183 dies o hi té el nucli principal de les seves activitats econòmiques). Cristian Balcells, director del despatx Balcells Group, que tramita visats per a inversionistes, reconeix que “això és altament favorable, perquè evita la necessitat de tributar per totes les rendes obtingudes a tot el món al territori espanyol”. Al seu torn, Àlex Madariaga, funcionari en excedència de l’Agència Tributària i membre d’Attac Catalunya, afegeix que sense aquesta exigència d’estada mínima, les persones amb ciutadania en paradisos fiscals poden continuar beneficiant-se de la fiscalitat d’origen. Els darrers cinc anys, 93 persones de cinc països considerats paradisos fiscals per la Unió Europea han aconseguit permisos de residència per aquesta via: Tunísia (37), Bahrain (19), Corea del Sud (17), els Emirats Àrabs Units (15) i Panamà (5).
La geografia dels habitatges de luxe
Entre el ventall d’inversions que ofereix la llei, la via preferida per aconseguir la residència –segons les dades parcials que hem pogut obtenir del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol– és la del totxo. Malgrat no disposar de dades completes d’inversions en immobles a canvi de residència, la informació facilitada pel Col·legi de Registradors d’Espanya, que es planteja avaluar la influència dels visats d’or en el mercat immobiliari espanyol, s’hi aproxima. El seu darrer Anuari d’Estadística Immobiliària reflecteix que la compra per part de ciutadania estrangera no comunitària –la que es pot acollir al marc normatiu– d’habitatges de luxe per un valor superior a 500.000 euros –l’import mínim que estableix la llei per aconseguir la residència– ha guanyat pes: en total, es van comprar 2.214 immobles el 2021, l’any de l’informe. Als Països Catalans, segons aquest rastreig, Catalunya és on les compradores que es poden acollir al programa tenen més pes entre les compradores estrangeres (un 51 %) seguit del País Valencià (on representen el 44 %) i les Illes, on les inversores no comunitàries només ha protagonitzat el 22 % de les compres.
Aplanant encara més el terreny, des del 2020, una sentència del Tribunal Suprem espanyol permet que també es confereixi el “visat d’or” a qui es construeixi una casa d’obra nova, i no només a qui la compra ja construïda, com havia sostingut la justícia fins aleshores.
Des del 2020, una sentència del Tribunal Suprem espanyol permet que també es confereixi el “visat d’or” a qui es construeixi una casa d’obra nova, i no només a qui la compra ja construïda
Les localitzacions predilectes, d’acord amb l’experiència de diferents intermediaris consultats, són ciutats com Madrid i Barcelona o la costa mediterrània: la Costa Brava, la Costa Daurada així com la Costa del Sol. Més enllà d’això, el despatx d’advocats Balcells Group també ha detectat que València ha guanyat interès els darrers anys, i un advocat que prefereix conservar l’anonimat recalca que amb el Brexit la ciutadania del Regne Unit ha passat a optar al programa i mostra un interès prioritari per les Illes.
La geografia de la inversió respon, segons l’investigador Agustín Cocola-Gant, a les zones que menys es devaluen, “molt demandades i amb preus més estables, com el centre de les ciutats i els destins costaners”. Com a expert en gentrificació, turisme i en la plataforma Airbnb, coneix especialment els impactes d’aquestes operacions a Lisboa (Portugal) –una àrea exclosa de la llei des de gener de 2022–, que es poden extrapolar a altres indrets: “Aquests inversors no busquen mudar-se sinó treure’n un rendiment. Han comprat immobles al centre de Lisboa i, com que no tenen l’obligació de viure-hi, els pisos queden sense ús o els cedeixen a una empresa de gestió d’apartaments turístics”. A més, Cocola-Gant alerta que les inversions contribueixen a una onada inflacionista perquè s’acaba generant producte de luxe d’un valor mínim de 500.000 euros per atraure aquest tipus de compradores.
L’entramat intermediari
“Tot el que necessites saber”, “Tramitem la golden visa per a tu i la teva família de forma ràpida i senzilla, sense que hagis de preocupar-te de res”, “Oferim un servei d’assessorament complet multidisciplinari”. Són alguns dels reclams d’entitats intermediàries que es dediquen a la tramitació dels visats d’or i han anat proliferant des de l’any 2013. Es tracta d’un negoci en què participen immobiliàries, bufets d’advocacia, assessories o aconseguidores, que ofereixen atenció personalitzada, assistència administrativa, assessorament en l’estratègia d’inversió o tramitació de la documentació, sigui per mitjà dels consolats o de la Unitat de Grans Empreses i Col·lectius Estratègics, una dependència del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
En el cas d’un despatx de Barcelona que sempre s’ha dedicat a processos de regularització convencionals, la funció que desenvolupa consisteix, bàsicament, en la gestió de l’expedient d’estrangeria i, per tant, informa la clientela o a la seva intermediària dels requisits i documents necessaris i presenta la sol·licitud per via telemàtica. Qui lidera el despatx, que vol mantenir l’anonimat, explica que no es publiciten ni fan tasques comercials per captar clients inversors: “Això ho fan els intermediaris”.
El Parlament Europeu, en un informe de 2021, considera que el paper de la intermediació sovint està envoltat de “manca de transparència o de rendició de comptes” i representa “un conflicte d’interessos, susceptible a l’abús”
En canvi, Oscar Turégano, com a director de l’empresa valenciana Emergent Investors, col·labora essencialment amb agències de migració en el país d’origen que li faciliten clientela, però reconeix que, pel fet d’haver treballat a l’Oficina Econòmica i Comercial d’Espanya a Xangai ha pogut establir relacions comercials amb intermediàries asiàtiques. De fet, signa els seus correus electrònics en castellà i en xinès. A banda dels tràmits diversos, Turégano també s’encarrega de l’assessorament immobiliari: “Busco i capto immobles. Hi ha perfils que busquen actius, especialment a Barcelona, Madrid i València, i solen mostrar preocupació per la seguretat jurídica a Barcelona”.
Enguany, des del departament d’immigració de Balcells Group ja s’han tramitat 110 visats d’or i preveuen tancar l’any per sobre dels 120. Cristian Balcells detalla que proporcionen “consells d’utilitat durant tot el procés”, preparen la documentació i també ofereixen assessorament legal fiscal i per a la compravenda d’immobles. Tot i que no s’ocupen de la recerca dels habitatges, per Balcells, es tracta sens dubte d’una part fonamental de l’operació: “requereix un coneixement exhaustiu de les diferents oportunitats de mercat i de les construccions amb major potencial, perquè molts dels nostres clients no només compren per viure-hi, sinó també per llogar o inclús vendre en un futur amb l’expectativa d’extreure’n rendibilitat”. Per això compten amb una xarxa de “partners especialitzats”, amb els quals treballen braç a braç, des d’“immobiliàries especialitzades en estrangers” fins a “empreses de relocation”, és a dir, especialitzades en mobilitat internacional.
Sigui quin sigui el lloc que ocupin en la cadena, el Parlament Europeu, en el seu informe de 2021, considera que el paper de la intermediació sovint està envoltat de “manca de transparència o de rendició de comptes” i representa “un conflicte d’interessos, susceptible a l’abús”.
El risc de blanqueig de capitals
Seguir el rastre dels diners en aquestes operacions no és fàcil. Així ho apunten diverses organitzacions internacionals i la mateixa Eurocambra, quan denuncien la manca de mecanismes de control efectius i alerten del risc que Europa actuï com a vàlvula d’escapament de persones que estiguin cometent irregularitats en els seus països d’origen.
Per Lourdes Parramon, cap de Relacions institucionals de l’Oficina Antifrau de Catalunya, els “visats d’or” representen un enorme “risc de corrupció, afavorit per l’opacitat dels capitals i els subjectes que hi ha darrere”. De fet, els darrers anys han esclatat alguns escàndols, com l’operació Laberinto a Portugal; el cas The Cyprus Papers –una investigació d’Al-Jazeera que va revelar que Xipre havia concedit passaports a delinqüents condemnats i fugitius–; la detenció de Keith Schembri, excap de gabinet de l’exprimer ministre de Malta, acusat d’haver rebut 100.000 euros en suborns pels visats d’or de tres ciutadans russos, o una investigació oberta per la Fiscalia búlgara sobre la presumpta venda de passaports a canvi d’inversions fictícies.
Alex Madariaga reconeix que, sobretot quan parlem d’inversió, “hi ha un risc de blanqueig de capitals”. Precisament, atès el risc alt que comporta el mecanisme, David Martínez no comprèn que no s’estableixin controls reforçats: “Són gairebé els mateixos que hi ha establerts per a altres processos ordinaris, amb l’afegit que s’han d’executar dins uns terminis molt reduïts”.
Per Lourdes Parramon, de l’Oficina Antifrau de Catalunya, els visats d’or representen “un enorme risc de corrupció afavorida per l’opacitat”
Tothom que tramita una residència per inversió està subjecte a la llei 10/2010 de prevenció de blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme, que alhora obliga notaries, bufets d’advocacia i entitats financeres, entre d’altres, a complir la normativa. El mecanisme conegut per les sigles KNC (know your customer, és a dir, coneix la teva clientela), explica Madariaga, obliga els agents implicats a conèixer la seva clientela, la seva activitat i la procedència dels fons: “Tots els professionals que intervenen estan obligats al compliment de la normativa i en el cas que observessin una irregularitat, ho haurien de comunicar al Sepblac”, la unitat d’intel·ligència financera del govern espanyol, que depèn del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital. En el moment de publicar el reportatge, i després de més de gairebé un mes d’espera, el ministre no havia contestat a les qüestions de la Directa sobre mecanismes de control i casos de blanqueig de capitals vinculats als visats d’or.
El sistema, però, té esquerdes. Per David Martínez, les empreses intermediàries o facilitadores no queden recollides amb claredat en la llei. Així mateix, el Parlament Europeu, en l’informe de l’any passat, parla de “llacunes” en la proliferació d’intermediàries. En relació amb les entitats bancàries, actor vital per al tràmit, Madariaga reconeix que han transcendit casos d’incompliment de la normativa contra la regularització il·lícita de capitals. Per exemple, fa poc més d’un any, el Tribunal Suprem va multar el Banc Santander amb 5,5 milions d’euros per incomplir la norma perquè no es van identificar correctament els titulars de diversos comptes.
Transparència Internacional alerta que la “migració d’inversió és una indústria multimilionària creixent”, hi ha moltes compradores interessades i també proveïdores disponibles. Davant d’aquest taulell europeu de residències VIP, l’Eurocambra tem que la competició entre els estats per aconseguir sol·licitants pugui desencadenar una carrera encara més a la baixa per reduir les normes de control.
