La primera vegada que vaig veure alletar un infant en públic tenia uns vint anys. Fins llavors potser ho havia vist, però no n’era conscient. Aquest gest em va estranyar i alhora em va agradar. Vaig pensar que m’havia distanciat molt de la meva pròpia natura, ja que no era normal que un gest tan bonic i natural em sorprengués.
Des de llavors (anys 90) han passat moltes coses, d’entre aquestes, veiem que han aparegut força moviments que volen reivindicar el dret a alletar les criatures en públic. Em sorprèn desagradablement adonar-me com, un gest tan íntim i bonic, pot generar tanta agressivitat en alguns homes. Les xarxes en van plenes de vídeos on s’insulten dones per alletar infants en públic.
És que no es visualitzen els pits en l’espai públic? Doncs sí, moltes vegades veiem pits. Sovint aquests són usats per objectivar les dones i per donar plaer eròtic als homes. També en Carnaval veiem molts pits. La majoria d’aquests els porten homes i els mostren opulentament. A més, acostumen a ser de la talla extra Large.
I els fal·lus? Per què durant el Carnaval les dones no tenim la necessitat de mostrar fal·lus ostentosos? Aniré a pams i explicaré què vull dir amb això.
Les xarxes en van plenes de vídeos on s’insulten dones per alletar infants en públic. Em sorprèn desagradablement adonar-me com, un gest tan íntim i bonic, pot generar tanta agressivitat en alguns homes
Per començar vull exposar els meus dubtes sobre la teoria psicoanalítica del fal·lus. Aquests dubtes són més parcials que totals, però crec que aquesta teoria no ho explica tot, ni de bon tros. Igualment, vull exposar que, malgrat ser psicòloga, jo treballo des de l’escola cognitiu-conductual, essent el meu esperit constructivista. Amb tot, penso que puc fer una aportació a aquesta teoria psicoanalítica començant per la metàfora paterna i el fal·lus.
Així, si treballem des de la teoria de Lacan, veiem que, en el complex d’Èdip, el subjecte de l’inconscient va lligat al llenguatge. D’aquesta manera, el subjecte escindit es dóna per l’escissió psíquica que es produeix després de la instauració de la metàfora paterna, fent que pugui aparèixer el subjecte de l’inconscient.
Per explicar això, i fer-ho entenedor, hauríem de començar dient que, d’alguna manera, primer hi ha la mare i el fill fusionats en el real i sense llenguatge. És quan apareix el pare i la llei, amb la instauració de la paraula, que apareix en el xiquet (i en la xiqueta) la dialèctica que es diu: si no ets el fal·lus, és a dir, l’objecte de desig de la mare, l’hauràs de posseir i, per tant, seràs objecte de desig (de la mare).
Per això es diu que, en el primer moment del complex d’Èdip, l’infant està en el real i fusionat amb la mare. Encara no hi ha aparegut el llenguatge. Encara no s’ha fet conscient la llei. Ara bé, aquesta és l’experiència que tenim dels nadons? Segurament, en les primeres setmanes sí, però la pregunta que rau darrere això és, després d’aquests primers moments l’infant entendrà que per ser l’objecte de desig de la mare ha de tenir un fal·lus (metafòric)?
Es diu que, en el primer moment del complex d’Èdip, l’infant està en el real i fusionat amb la mare. Encara no hi ha aparegut el llenguatge. Encara no s’ha fet conscient la llei
Doncs bé, si mirem les etapes evolutives dels infants segons diverses teories psicològiques, hem de dir que, entre els 0 i els 6 anys, s’observa com aquests són egocèntrics, és a dir, són incapaços de veure el punt de vista dels altres i, per tant, no veuen les necessitats de l’altre. Doncs bé, com el nadó podrà, en aquesta fase, voler-se posicionar com l’objecte de desig de la mare?
Aquí s’ha d’entendre que, per a les criatures, només existeixen elles mateixes. Tot ho viuen i ho experimenten a través del seu propi punt de vista. El joc del tap tup, aquell en què es tapen la cara i riuen perquè pensen que, com que no et veu, has desaparegut i, de cop, en tornar-te a mirar, apareixes, ho demostra. Per això, és difícil de comprendre com aquestes criatures poden posicionar-se com a objecte de desig d’un altre subjecte exterior a ells i elles.
Personalment, em costa d’acceptar aquesta capacitat d’abstracció en unes criatures que evolutivament no la poden fer. Per això, en el triangle imaginari que formen, segons aquesta teoria psicoanalítica, la mare, l’infant i el fal·lus, em cau. S’ha de saber que segons això, l’infant està alienat al desig de la mare i, per tant, està identificat amb l’objecte que li falta la mare i es posiciona al lloc d’aquesta carència, el fal·lus, apareixent aquest triangle que he explicat.
Per a mi, el més difícil d’acceptar d’aquesta teoria és el fet que el nadó pugui posicionar-se en el lloc d’allò que li “falta” a la mare. No crec en aquesta alienació o fusió entre nadó i mare. De fet, per acceptar això haig d’acceptar que el nadó és capaç de fer un desplaçament de posició psicològica i veure’s a ell i al “subjecte” mare amb una carència. Això s’intenta explicar per aquesta fusió, però a la pràctica es desmunta perquè, com he dit, en aquesta fase el nadó és egoista i només es percep a partir d’ell i dels seus propis desitjos i necessitats. Per això, podríem afirmar que sí que hi ha, potser, un triangle imaginari, però aquest estaria format, més aviat, pel nadó, la mare, i el pit. D’aquesta manera, aquest pit s’erigeix com un objecte en majúscules, el que cobrirà les nostres necessitats vitals i emocionals.
Podríem afirmar que sí que hi ha, potser, un triangle imaginari, però aquest estaria format, més aviat, pel nadó, la mare, i el pit. D’aquesta manera, aquest pit s’erigeix com un objecte en majúscules, el que cobrirà les nostres necessitats vitals i emocionals
Aquí pren més sentit com molts dels trastorns i abusos de substància que apareixen en edats més adultes podrien estar vinculats a carències en aquest objecte en el moment de l’alletament. En dir-ho penso en els diversos trastorns alimentaris (saciar l’emocional a través de la boca i el fet de succionar), però també en l’alcoholisme o el tabaquisme entre molts d’altres.
Sé que, segons la psicoanàlisi de Freud, això que proposo pot assemblar-se a la teoria de l’estadi o la fase oral relacionada amb aquesta pulsió i amb l’objecte de desig del nadó que és el pit. De fet penso que Freud es va adonar de la importància del pit en el desenvolupament humà. El problema és que aquest no pren, segons la meva opinió, la força que ha de prendre en la construcció de la psique humana en les teories psicoanalítiques.
Així, i segons com ho puc veure jo i algunes teories psicoanalítiques que ja ho exposen, l’escissió de la psique començaria en negar la mare a donar-li el pit al fill. És aquí que el nadó entén que hi ha una separació entre el que ell o ella vol i desitja i el que està rebent. Hi ha algú més fora d’ell o ella que pot negar-se a donar allò que el nadó desitja (tot i que això de fora encara no tindrà la força d’un subjecte amb voluntat pròpia més enllà de l’infant). Aquí apareix una distància real, un buit que, evolutivament, aconseguirà omplir cap als 6 anys amb l’aparició de l’altre i la capacitat d’empatia de l’infant.
I per què proposo aquesta teoria alternativa al psicoanàlisi tradicional si ni tan sols formo part de la seva escola?
La resposta es dóna en observar la quantitat d’agressivitat que les dones patim en el nostre dia a dia. Una de les primeres causes de mort de les dones de 15 a 40 anys és la violència de gènere segons l’OMS. A més, segons Intermon Oxfam, set de cada deu dones patirà violència física o sexual al llarg de la seva vida.
Crec que aquests són motius suficients per intentar entendre la relació que mantenim les persones entre nosaltres (homes, dones, transsexuals, intersexuals…). Des de la psicologia tenim una tasca prioritària per mirar de comprendre quines són les causes que porten a exercir tanta violència contra les dones o col·lectius LGTBi.
Per si mateixos, els homes, no tenen allò que volen i, aquí, podria aparèixer una relació “d’amor / odi” amb l’objecte de desig i el qui el posseeix. Això també explicaria, en part, l’objectivació que sovint patim les dones en un món cisheteropatriarcal
Aquí vull fer un petit incís i dir que, gràcies a un curs que faig amb la Teresa Forcades i Vila, he descobert la teoria psicoanalítica de Nancy Chodorow que proposa una individualització diferent entre xiquetes i xiquets a partir d’una separació distinta de la mare. Així, la xiqueta, en aquesta crisi de separació, es veurà com un individu en continuïtat amb la mare (jo no sóc la mare, però sóc com la mare). Per contra, el xiquet es veurà diferent de la mare i es vincularà a partir d’una separació. Tot això, podria portar a veure, com diu la Teresa Forcades en el seu llibre La Trinitat avui, a construir uns universos simbòlics diferents on els homes tendiran a construir-los a base de contraposicions i jerarquies i les dones a fer-ho difuminant els límits i les separacions.
Després d’aquesta interessant teoria, potser només puc afegir que, des de la meva posició, m’agradaria replantejar què ens passa a les persones en relació al pit i a la separació que tenim, en fer-nos grans, de la figura materna. La pregunta que s’amaga és: podria tenir-hi quelcom a veure aquesta relació amb la violència de gènere?
Per a les xiquetes, en fer-se grans, sabran que elles posseiran uns pits (seran com la mare com proposa també Nancy Chodorow) i, per això, tindran en elles mateixes allò que valoren. Pot ser que a l’adolescència, fins i tot, la vergonya per mostrar que els hi surt el pit estigui relacionada amb aquest fet, mostrar que tenen l’objecte desitjat. Però què passa amb els xiquets?
Aquí es complica la cosa. Qui té l’objecte que omple totes les seves necessitats, inconscientment, les d’aliment i les emocionals, el posseeix una persona externa a ells. És en l’altra en qui l’haurà de trobar. Per si mateixos, els homes, no tenen allò que volen i, aquí, podria aparèixer una relació “d’amor / odi” amb l’objecte de desig i el qui el posseeix. Això també explicaria, en part, l’objectivació que sovint patim les dones en un món cisheteropatriarcal. No puc deixar de veure la caricatura d’una dona objecte amb els pits grans i retocats amb Photoshop en una tanca publicitària qualsevol. I vosaltres, què hi veieu?
