Rosa Luxemburg va dir que la crisi del sistema capitalista només podia acabar amb “socialisme o barbàrie”. Després, als anys 1950-60, va existir a França un grup teòric i polític amb aquest nom, on va destacar Cornelius Castoriades. Modestament, ja fa quasi dos anys, en una columna, vaig dir-ho de forma diferent: que s’havia de triar entre “la vida de la gent o els beneficis del capital”.
Després de la crisi de 2008, de la pandèmia de la covid, i encara més des de la invasió de Rússia a Ucraïna, quasi tothom té clar que s’ha entrat en una nova època, que no es presenta pas fàcil. Des d’un punt de vista econòmic i social es parla molt del gran augment de les desigualtats entre les classes socials, de la possible crisi de la globalització i del neoliberalisme, de capitalisme oligàrquic o dels oligopolis, i alguns fins i tot han arribat a parlar de neofeudalisme o de tecno-feudalisme per a caracteritzar la nova època.
Des d’un punt de vista polític, s’està parlant de democràcia il·liberal, de liberalisme o democràcia autoritària, i de democràcia oligàrquica (verdaders oxímorons) per destacar que la democràcia està assetjada per un autoritarisme oligàrquic creixent. Finalment, des del punt de vista geopolític i geoeconòmic, de moment, els EUA continuen tenint l’hegemonia, especialment amb el suport, més o menys entusiasta, dels països anglosaxons, l’OTAN i els països de la UE, però també és clar que la Xina té un paper econòmic i polític cada vegada més important, que Rússia es resisteix a perdre el seu paper d’antiga potència, i que hi ha altres grans països (Brasil, Índia, Sud-àfrica) als que cal seguir de molt a prop. Però, la tendència cap a un món multipolar, cap a un possible xoc entre diferents imperialismes, cap a la possibilitat de més guerres, més o menys acotades, és una realitat ja present.
La tendència cap a un món multipolar, cap a un possible xoc entre diferents imperialismes i la possibilitat de més guerres, és una realitat ja present.
La quantitat de llibres, articles, vídeos, podcasts, etcètera, sobre aquests temes és impressionant i impossible de seguir totalment. Cal, per tant, intentar escollir aquells que ens aportin més coses i més innovadores, així com serioses i argumentades convenientment. Des d’aquest punt de vista em semblen particularment interessants les dues darreres publicacions de l’italià Emiliano Brancaccio, Non sarà un pranzo di gala. Crisi, catastrofe, rivoluzione i particularment l’assaig Catastrofe o revoluzione (del que vaig parlar extensament a Catarsi), i en la seva darrera publicació Democracia sotto assedio. La politica economica del nuovo capitalismo oligarquico. Per situar-nos, Brancaccio és professor de política econòmica a la Università degli Studi del Sannio a Benevento, una ciutat petita a la Campània, a prop de Nàpols. Ell té una formació marxista però molt oberta a altres escoles del pensament econòmic crític, no ortodoxes, com ara el postkeynesianisme o els deixebles de Sraffa. Així, la paraula catàstrofe l’agafa d’Olivier Blanchard, un dels principals economistes neokeynesians ortodoxes. I l’expressió democràcia assetjada la va fer servir un altre economista ortodox, institucionalista, Daren Acemoglou, en un debat entre ells dos.
En el primer dels treballs, Brancaccio respon a la tesi de Blanchard i altres neokeynesians (el keynesianisme bastard, per Joan Robinson) que la situació econòmica actual ens porta cap a la catàstrofe si no es fa una nova “revolució keynesiana” en la política econòmica. I diu que no n’hi ha prou amb això, perquè partint de la investigació científica del procés històric, definit per l’anomenada “llei de reproducció i tendència del capital”, és a dir, la llibertat del capital i la seva tendència a una creixent centralització en poques/menys mans, són una amenaça per les altres llibertats i les institucions democràtiques. Per Brancaccio, l’única revolució capaç d’evitar una catàstrofe dels drets ciutadans és reprendre i incentivar la planificació col·lectiva (com han dit també Cédric Durand o Josep Manel Busqueta, entre d’altres), entesa, de forma inèdita i subversiva, com el foment de la lliure individualitat social i d’una nova humanitat alliberada.
Seguint i desenvolupant a Piketty (amb qui és crític en molts aspectes), Brancaccio creu que, sense canvis en altres hipòtesis, es pot demostrar que com més gran sigui la taxa de rendiment mitjana del capital respecte a la taxa de creixement mitjana de la renda, tan més gran serà la taxa mitjana d’interès respecte a la taxa mitjana de benefici i, per tant, tan més difícil serà fer front als préstecs i deutes adquirits. Augmentaran les insolvències, bancarrotes i fallides dels capitals més fràgils i exposats, i afavorirà que es liquidin o siguin absorbits pels capitals més forts. Aquest és un motor important de la centralització del capital, la qual encara és desigual, amb variants nacionals i geopolítiques, però que potencialment i tendencial, a mitjà i llarg termini, no té límits ni fronteres. Brancaccio en diu la “llei de reproducció i tendència a la centralització” del mode de producció capitalista, la base per la construcció d’una teoria materialista de la política econòmica
La centralització capitalista erosiona la democràcia i la llibertat, fins i tot l’estrictament liberal
Amb aquesta llei ens dirigim cap a una “catàstrofe” del sistema, ja que suposa una progressiva concentració del poder econòmic i polític. O sigui, la centralització capitalista erosiona la democràcia i la llibertat, fins i tot l’estrictament liberal. Per resumir, la tendència del creixement del capital respecte a la renda i la centralització del seu control en mans de menys persones, no sembla compatible amb mantenir la democràcia, la llibertat, i fins i tot la pau. Per tant, si es vol impedir la catàstrofe des de l’esquerra, ens diu, si es vol un canvi radical de la situació, s’haurà de partir també de la llei esmentada, la qual tendeix a provocar la destrucció dels grups socials intermedis (la classe mitjana), els quals, en la seva major part, passen a formar part de la classe treballadora i les classes populars. La centralització capitalista tendeix a concentrar el poder d’explotació de la majoria en poques persones i, al mateix temps, tendeix a fer desaparèixer les diferències entre els que són explotats. Aquesta tendència es pot considerar una raó suficient per al desenvolupament d’una lluita política per part de les classes no dominants? I això, ens podria portar cap a una situació capaç d’evitar la catàstrofe? Segons Brancaccio, com més a prop estem de la catàstrofe, també estem més a prop d’una revolta de les classes subalternes. I la clau per a l’hegemonia de les classes subalternes està en una planificació col·lectiva com la citada al principi.
En el segon dels llibres esmentats, Brancaccio insisteix i desenvolupa més extensament aquestes idees. El relat hegemònic sobre la situació actual de les democràcies capitalistes és que, malgrat la crisi, la pandèmia i la invasió d’Ucraïna, gaudeixen de bona salut. Tanmateix, hi ha algunes coses que semblen indicar el contrari. Les democràcies capitalistes actuals no eviten l’augment de les desigualtats socials, ni la precarització dels contractes de treball o les restriccions dels drets dels treballadors. També tenen dificultats creixents pel que fa als drets fonamentals, individuals i col·lectius, propis de la doctrina liberal. O sigui, unes limitacions creixents a la igualtat i a les llibertats (i a la fraternitat republicana) que fa que economistes ortodoxos com Acemoglou parlin de “democràcia assetjada”, que dona títol al llibre.
Quines són les tendències estructurals que expliquen aquest retrocés democràtic? Seguint a Marx, i com ja apuntava en el seu anterior treball, considera que el que dona compte d’aquests fenòmens és la llei tendencial cap a la centralització del capital en mans de cada vegada menys persones, i que ara ell mateix i altres ja han fet estudis que permeten verificar empíricament aquesta llei. Així, han arribat a calcular que, actualment, a l’àmbit mundial i a totes les àrees geopolítiques, més del 80% del capital global en accions està controlat per menys del 2% dels accionistes, de grans capitalistes que, a més, es van reduint amb les diferents crisis, tot i que els més significatius (fons d’inversió, empreses o persones físiques) es mantenen. És la nova oligarquia capitalista que per autoreproduir-se destrueix sense dubtar-ho competidors, llocs de treball, medi ambient, drets fonamentals. I la llei de centralització del capital és una tendència econòmica però també política. Des del punt de vista decisiu de les polítiques econòmiques i socials, les accions dels governs són, en part important, sempre les mateixes mani qui mani de les elits dominants. La centralització capitalista està a la base de l’actual retrocés democràtic i, fins i tot, podria amenaçar la supervivència de les institucions democràtiques.
Hi ha alternativa des de l’esquerra? Per Brancaccio caldrien dues coses: una, una nova presa de consciència comuna, una nova organització, una nova intel·ligència col·lectiva del treball, que inclogui les classes subalternes cada vegada més precaritzades. Dos, un mecanisme capaç de transformar l’actual tendència autoritària i antidemocràtica de la centralització del capital en el seu contrari, és a dir una lògica de planificació totalment nova que impulsi la democràcia i la individualitat social lliure, i a això dedica tot un capítol del seu nou treball.
