'Planxant' sobre rodes

L’impacte d’un skate a la cama et fa tornar a la realitat. Un cop sec, brusc, igual que els trucs que practica amb decisió i perseverança el jove que tens davant. Com a observadora a un skatepark de Barcelona, et trobes absorta diferenciant el tipus d’activitats que hi tenen lloc –des dels patins als patinets i, per descomptat, els skates– i el perfil de persones que s’hi concentren. Sobretot, no ho pots negar, intentes localitzar-hi les skaters de la pista. És fàcil. Hi són. Joves i encara més joves. Parlant llengües diverses. Lliscant al centre de l’skatepark o observant des de la vora. Patinant en femení.

El món de l’skate va més enllà d’edats, d’origen i de gènere. A la pel·lícula índia La skater, de Manjari Makijany (2021), es mostra l’impacte que causa l’aparició d’aquest esport en una zona rural de l’Índia i, sobretot, en Prerna, una noia del poble que descobreix que l’skate és la seva passió i l’única manera de sentir-se lliure. Opinions a banda, i sense fer espòilers, és una manera d’introduir-nos al món de l’skateboard i al sentiment que moltes noies experimenten en començar a patinar.

Però els inicis no són fàcils, tampoc per les noies d’occident. Les caigudes, la vergonya, la incomprensió o la falta de referents són comunes en moltes de les patinadores. Mmir Bayón, una lleonesa que viu a Barcelona des de fa més de tres anys, va aprendre a patinar gràcies al monopatí d’un amic canadenc. L’experiència va durar poc. Un dia, va recolzar el peu malament i es va lesionar el turmell. Quan es va recuperar, després d’un any, va voler seguir. “Anava a l’skatepark les hores de sol, quan no hi havia ningú, per poder-ne aprendre. Em feia vergonya. No hi havia més noies patinant i jo no coneixia a ningú”.

Tampoc va ser fàcil per Vero Trillo. Aquesta gaditana es va enamorar de l’skateboard quan era petita i va veure uns nois al carrer patinant. “Volia tirar-me per les baixades com ells. Me’n van regalar un i em vaig destrossar els genolls, però m’encantava!”. Des de llavors, no ha baixat de l’skate i, a part, s’ha convertit en una de les impulsores d’Asiplanchaba, una plataforma amb seu a Barcelona per donar visibilitat a l’escena femenina d’skaters.

L’acceptació social és una altra de les lluites a les quals han de fer front. La mare de Raisa Abal es va quedar en estat de xoc quan, just acabar un màster, la seva filla li va dir que anava a Barcelona a patinar. “Ho relacionen tot amb la feina: patines durant el teu temps lliure, quan podries estar fent coses productives, podries treballar més hores o, si et lesiones, no podràs treballar”. Però aquesta gallega, instal·lada a Barcelona des de fa més de tres anys, troba temps per a tot. Per treballar, per patinar i, fins i tot, per fer fotos. Ara és la fotògrafa de Dolores Magazine, una revista sobre el món de l’skate femení, sorgida d’Asiplanchaba, i que acaba de publicar el seu cinquè número.

L’skateboarding com a filosofia de vida

Aquest esport, que va començar als carrers de Califòrnia a mitjans del segle XX, avui s’ha escampat per pobles i ciutats d’arreu. Si abans anava estretament lligat a les onades i a surfejar, avui el que més el defineix és la llibertat. “La sensació de pujar sobre el monopatí és la millor del món. Sortir de la porta de casa i posar-te el monopatí als peus… Et sents lliure!”, explica Leti. Per ella, és una filosofia de vida. No només la música i valors com la simplicitat o l’antimaterialisme, sinó també l’actitud. “És una competició amb tu mateixa. Vols ser millor de com eres ahir. T’ensenya moltes lliçons: proves una cosa milers de vegades, falles, però saps que ho aconseguiràs. Aprens que caure
i fallar són part de la vida”.

Quan parlem de referents, les mateixes amigues ho poden esdevenir. “És un ‘engorile’ anar a patinar amb elles” explica Mmir

“L’skate és unió i companyonia” explica Mmir, que ha participat en la construcció del Picnic DIY del barri barceloní de Poblenou, un skatepark dissenyat i autoconstruït per les mateixes patinadores. Cada vegada són més abundants els espais destinats a patinar, tant aquells fets pels mateixos patinadors com els finançats públicament. Tot i això, qualsevol racó pot ser interessant per patinar-hi. “Sempre vaig lluny a patinar, a diferents spots (llocs del carrer patinables, no creats específicament per ser patinats) o a skateparks nous o que ens agraden, com l’skatepark de Tortosa o l’Spotter DIY de Barberà” explica la Raisa, posant exemples de dos casos ben diferents. El primer, construït amb diners públics dels pressupostos participatius de Tortosa, durant dos anys consecutius, amb els joves com a part implicada en la decisió. L’altre, un skatepark autoconstruït, un espai viu, de barbacoes, de concerts i d’esport.

L’escena femenina i l’skate

La presència de noies en el món de l’skate ha anat canviant. En els darrers anys, s’ha vist una major presència tant als carrers com a les xarxes socials i a internet, i també en competicions. “L’essència de l’skateboarding està canviant i s’està fent més plural. A més, amb l’entrada de l’skate als Jocs Olímpics, es catapultarà i ajudarà a entendre que és una activitat –com gairebé totes– no relacionada amb el gènere”, explica Vero. Ara falta que les condicions es vagin igualant. “Fa dos o tres anys, era impossible que en una competició oficial en l’àmbit internacional, els premis monetaris fossin equitatius en la categoria masculina i femenina, però ara gràcies a organismes com World Skate, segons els objectius de la competició, un dels requisits que han de complir és que les dues categories guanyin la mateixa quantitat de diners”, diu Raisa.

D’esquerra a dreta, les patinadores Aimy Brady, Júlia Wilshusen, Cata Díaz, Leti Nogueira i Héloïse Whatelet |Raisa Abal

La medalla de plata als Jocs Olímpics de Tòquio d’enguany, la brasilera de 13 anys Rayssa Leal, ha tingut moltes més referents femenines de les que havien tingut les seves predecessores. Cada vegada el nivell femení és més alt i les xarxes han contribuït molt a la seva difusió. Segons Vero, “la vida era diferent abans d’Instagram. La gent no pensava a ser youtuber ni comptava amb recel els seus seguidors i unfollows, ni retransmetia en directe. Abans era infinitament més complex conèixer noies que patinessin a la resta del planeta”. I afegeix “a la dècada dels noranta gairebé no hi havia noies fent skateboarding, i a les que hi havia no se’ls donava massa cobertura, ni en l’àmbit nacional ni internacional”.

Creació de continguts

Quan parlem de referents, les mateixes amigues ho poden esdevenir. “És un engorile anar a patinar amb elles” explica la Mmir. Aquest sentiment de companyonia i de pertinença a un grup és el que les ha portat a organitzar-se fins a crear una plataforma digital i una revista.

Enrere queden els dies en què l’skateboarding era només un moviment alternatiu i predominantment masculí

Tal com explica Vero: “El 2009 vam començar a recopilar informació i crear continguts per donar llum i visibilitat a la petita escena d’skate femenina del moment. Així naixia Asiplanchaba, i amb ella els primers tours femenins, esdeveniments i accions per dinamitzar l’escena i inspirar altres noies”. El nom ve de la cançó dels pallassos de la tele, aquella que feia referència a una noia que no podia jugar perquè havia de fer les feines de la casa, entre elles planxar. Doncs li han donat la volta. En el món skater, planxar significar fer les coses amb contundència i precisió, i així és com planxen les skaters: “al carrer, passant-s’ho bé com més els agradi, sigui amb un patinet sota els peus o com els doni la gana”.

Així doncs, el que va néixer com una web per unificar notícies de referents femenins de l’skate, avui s’ha convertit en una plataforma que il·lumina l’escena femenina mundial des de Barcelona. Anar de missió pels spots de la ciutat es va convertir en tours en els que es recopilava material en vídeo i foto per publicar, tant a Asiplanchaba com a altres mitjans com Dogway, la primera revista d’skate espanyola nascuda fa vint anys, o Skate films, i que ara, a més a més, utilitzen per a Dolores Magazine, la mateixa revista. “Anàvem amb la furgo plena de guerreres per matxacar els spots del nostre destí: el País Basc, les illes Canàries, Andalusia, València, Mallorca, Porto…”. I quin ha estat el resultat? “Ens agrada pensar que som una comunitat, un lloc on totes les noies tenen un espai per expressar-se i trobar altres referents i inspiracions”, conclou Vero.

Reptes de futur

Però malgrat lluitar cap a la igualtat encara hi ha un llarg camí a recórrer en visibilitat i en condicions. “Hi ha marques que paguen més als nois que a les noies sense haver-hi una explicació molt clara” denuncia Vero, igual que han fet altres patinadores com la brasilera Karen Jonz per reclamar la igualtat de gènere a l’skateboarding. “Són realitats que encara han de canviar i en les que absolutament totes les persones poden influir, ser testimoni de situacions injustes i no fer-hi res”, afegeix.

“Només amb sortir i ser nosaltres mateixes ja marquem la diferència a l’escena de l’skate”, diu Leti. I és que cada vegada són més les noies que es plantegen pujar a un patinet i llançar-se al carrer. O, a un skatepark. Cada vegada, les possibilitats són majors. Enrere queden els dies en què l’skateboarding era només un moviment alternatiu i predominantment masculí. Avui, s’associa a grans marques patrocinadores, a instagramers amb números infinits de visites, amb competicions mundials, però també amb dones. El sector femení reivindica la seva presència al carrer i ho fa no només sent-hi sinó també amb una sèrie d’accions artístiques i culturals. “Tinc amigues que fan cine, revistes, fotos, vídeos, organitzen esdeveniments i, a més, patinen per amor. Hi ha una presència, i es nota. I això em fa sentir molt orgullosa de l’escena femenina d’ara”.