El 1942 Joseph A. Schumpeter definia el procés de destrucció creativa tan característic del capitalisme com una “ventada perenne” que “revoluciona incessablement l’estructura econòmica des de dins, destruint ininterrompudament l’antic i creant contínuament elements nous, l’impuls fonamental que posa i manté en moviment la màquina capitalista procedeix dels nous béns de consum, els nous mètodes de producció, els nous mercats i les noves formes d’organització industrial que crea l’empresa capitalista”.
L’aparició de la nova economia digital es pot explicar, amb Schumpeter, a partir d’aquest impuls intrínsec i constitutiu del capitalisme que per naturalesa es basa en un procés destructor-creador. Però no deixa de ser una idea massa abstracta. Si observem de prop en què consisteix aquesta nova economia, veurem com el discurs de la innovació i l’adaptació als “nous temps” és menys sexy i modern del que la nova parla de l’economia col·laborativa ens vol fer creure. Lluny de la pinta de nous dels apartaments d’Airbnb decorats amb mobles d’Ikea o l’aura de felicitat que desprèn la gent a Instagram, el desenvolupament d’aquests sectors es fonamenta en pràctiques empresarials i comercials més aviat tronades i ben tradicionals: reducció de costos variables –sobretot laborals– a través d’externalitzacions i deslocalitzacions, augment de maquinària i tecnologia (capital fix) per desplaçar mà d’obra (capital variable), inversió en economies d’escala per optimitzar el capital fix augmentant la producció i campanyes de màrqueting descomunals per vendre un producte moltes vegades no tan trencador. El que en llengua marxista diem augmentar l’explotació, perquè “encara estem lligats a un sistema de competència i rendibilitat. Les plataformes ofereixen noves formes de competència i control, però al cap i a la fi la rendibilitat és el gran àrbitre de l’èxit”.
Srnicek analitza el fenomen de la nova economia digital i les plataformes d’entrada dins d’una tendència que es remunta com a mínim a la crisi dels anys 70, com una de les sortides a la simultània sobreproducció i manca de rendibilitat del capital
Això és el que ens explica en detall Nick Srnicek al seu excel·lent assaig Capitalismo de plataformas (Editorial Caja Negra). Srnicek analitza el fenomen de la nova economia digital i les plataformes d’entrada dins d’una tendència de llarg termini que es remunta com a mínim a la crisi dels anys 70, com una de les sortides a la simultània sobreproducció i manca de rendibilitat del capital. Per tant, l’economia digital no deixa de ser un dels nous sectors on el capital inverteix per recuperar la rendibilitat postcrisi. Després de la no tan creativa destrucció cal reconstruir.
Aquesta dinàmica és facilitada per la deflació salarial, causada per l’augment de l’atur, la precarització del treball i l’augment de la temporalitat del mercat de treball. Srnicek compara “l’economia compartida” amb el port de Londres de finals del segle XIX, on els treballadors es reunien tots els matins amb l’esperança de trobar feina per aquell dia. Avui al port li diuen coworking i als treballadors freelances, fenòmens disfressats pel discurs de l’emprenedor i el self-made man, tan de moda en els nostres temps del coaching i l’autoajuda. Autoajuda és com “et fots dues vegades”: necessites ajuda i ho faràs tot sol.
Tenim, per una banda, treballadors desesperats i, per l’altra, plètores de capital en cerca de rendibilitat. Què pot sortir malament? Srnicek ho sintetitza: “Evasió fiscal, alt nivell d’estalvi corporatiu i polítiques monetàries laxes es van combinar fent que una important quantitat de capital busqués rendibilitat de diverses maneres. Habilitades per la tecnologia digital, les plataformes emergeixen com mitjans per liderar i controlar les indústries. Tenen predominança sobre la fabricació, la logística i el disseny. Han possibilitat un canvi de productes a serveis en diverses noves indústries, arribant a fer que alguns declaressin la fi de la propietat. Però no és la fi de la propietat sinó la concentració d’aquesta. Lluny de ser simples propietaris de la informació, aquestes empreses s’estan convertint en propietàries de les infraestructures de la societat”.
Ningú s’oposa al progrés –com auguren els defensors del liberalisme quan es critiquen la implantació d’aquestes plataformes– sinó al fet que l’alliberament que representa l’automatització del treball sigui realment socialitzat
Ens trobem amb una altra de les tendències seculars del capitalisme: la concentració del capital. Schumpeter deia que en el capitalisme, per la seva naturalesa, les seves conquestes –millores científiques, tecnològiques… en definitiva, augments de la productivitat i l’excedent social– minen les institucions socials que el protegeixen –mercat, competència…– i creen “inevitablement” les condicions cap al socialisme. Jo no seria tan optimista, tot i que Schumpeter afegia que la prognosi no implica que sigui desitjable, com sí que ho és per l’autor del present article. El problema que se’ns presenta és la via per conquerir la propietat d’aquests mitjans de producció, un dels requisits de la societat alternativa. I aquí hi ha tot un debat que deixarem per un altre article sobre el model de propietat: públic-estatal, a partir d’un procés de nacionalitzacions d’empreses, o cooperativa-comunitària, com tan bé està plantejant el món de l’economia social i solidària i el cooperativisme, amb exemples com les Ciutats cooperatives d’Ivan Miró (Ed. Ítaca). El mateix Snicek proposa la creació de plataformes cooperatives on els propietaris siguin els treballadors, consumidors i usuaris.
Ningú s’oposa al progrés –com auguren els defensors del liberalisme quan es critiquen la implantació d’aquestes plataformes– sinó al fet que l’alliberament que representa l’automatització del treball sigui realment socialitzat. És flagrant que la jornada laboral segueixi estancada en les vuit hores tot i l’increment exponencial que ha tingut la productivitat en els últims cent anys. El mateix Schumpeter, que no era precisament un pensador d’esquerres, escrivia en el seu clàssic Capitalisme, Socialisme i Democràcia, que “certament no tenia cap sentit lluitar per conservar indefinidament indústries que van quedant antiquades, però sí que té sentit evitar el seu esfondrament estrepitós i intentar convertir una fugida, que pot provocar efectes depressius acumulatius, en una retirada ordenada”.
