El model de participació tradicional està en crisi. Pot semblar una frase lapidària i genèrica, i en certa manera ho és, però si donem una ullada a diferents espais comunitaris i projectes col·lectius, podem observar com cada cop és més difícil sostenir compromisos lluny de la productivitat.
La participació és un concepte inabastable. Em centro en aquella que va més enllà del carnet i la quota. La que es mulla en la gestió i pren decisions informades. Alguns altres en diuen militància. La que trobem als ateneus, centres socials, casals de joves, però també a projectes de l’Economia Social i Solidària, sense anar més lluny, la Directa.
Aquests projectes formen una xarxa d’infraestructures populars fruit d’una lluita que abraça diferents generacions. Espais i projectes que no són un fi en si mateix, sinó la possibilitat d’una altra manera de viure. Des de les telecomunicacions fins a l’energia, passant per l’habitatge o la cultura. Tots aquests projectes es recolzen en bases socials dels que se n’espera participació. Tanmateix, sovint a les assemblees hi trobem poca gent. I, com habitualment es diu, sempre som les mateixes. Alhora, tots formem part d’algun projecte del qual rebem els correus i els obrim de tant en tant. Dues cares de la mateixa moneda.
Necessitem repensar què vol dir participar. Entre altres factors, la participació no només es dona a les assemblees o les reunions. No només està a les gestores, les juntes, les comissions o els grups de treball. La participació pren moltes formes, de vegades col·locant unes cadires
La frase més repetida al meu entorn és: “No em dona la vida”. Moltes vegades, darrere hi ha precarietat, és a dir, pobresa. El capitalisme de plataforma ha esmicolat les fronteres entre treball i oci. Els temps fordistes han acabat en un present on constantment produïm i consumim. Poc temps ens queda amb dues feines i una mudança cada dos anys. Aquestes engrunes no deixen espai als vincles.
Encara que sembli contradictori tampoc podem obviar l’excés de participació. No podem estar presents a la cooperativa de telecomunicacions, la d’energia, la d’habitatge, la de treball, la cooperativa de consum i a l’Ateneu. Cal trobar altres maneres de formar-ne part.
Les persones que els hi toca cuidar, sigui grans o petits, automàticament tendeixen a desaparèixer de qualsevol espai. En conseqüència, són els joves i els jubilats els presents a les reunions més intempestives
Necessitem repensar què vol dir participar. Entre altres factors, la participació no només es dona a les assemblees o les reunions. No només està a les gestores, les juntes, les comissions o els grups de treball. La participació pren moltes formes, de vegades col·locant unes cadires o servint unes cerveses. Cal valorar aquests vincles que, encara que aparentment dèbils, no deixen de ser necessaris i quotidians, i possiblement configuren la participació més important, la que fem amb el cos i no només amb el cap. Marga Padilla, investigadora sobre gènere
i tecnologia ho explicava d’aquesta manera: cal portar les assemblees a les cuines, i les cuines a les assemblees.
Els horaris tampoc ajuden. Les persones que els hi toca cuidar, sigui grans o petits, automàticament tendeixen a desaparèixer de qualsevol espai. En conseqüència, són els joves i els jubilats els presents a les reunions més intempestives.
Sens dubte, una renda bàsica suposaria una gran eina per superar molts d’aquests problemes. Una possibilitat de recuperar part del nostre temps per poder compartir. En cas contrari, i si res canvia, molts d’aquests projectes poden trobar-se en perill en uns quants anys.
