La situació que pateixen les treballadores de la llar i del sector de les cures evidencia –potser com poques altres– el signe de la precarietat que acompanya determinades ocupacions de poc reconeixement social, especialment quan es tracta de sectors altament feminitzats. A l’Estat espanyol, més de 600.000 dones, majoritàriament migrants, es dediquen a les tasques domèstiques. Dones a qui no se’ls reconeixen determinats drets essencials propis de qualsevol relació laboral o la possibilitat d’accedir a una prestació per desocupació. Ha estat necessari idear un subsidi especial per minimitzar l’efecte dels acomiadaments que han afectat en gran manera aquestes treballadores des de l’inici de la crisi sanitària. Solució insuficient que tan sols amaga la realitat d’un país que segueix condemnant les treballadores de la llar a formes molt poc dissimulades de sublaboralitat i que es nega a ratificar els convenis de l’Organització Internacional del Treball que exigeixen l’equiparació d’aquestes professionals amb la resta de treballadores pel que fa a garanties laborals i accés a les prestacions de la Seguretat Social.
Les reivindicacions de col·lectius com Las Kellys han ajudat els darrers anys a fer més visible la problemàtica, però encara s’està lluny d’aconseguir millores dignes i substancials. En aquest sentit, caldria dotar de més recursos la Inspecció de Treball per evitar el frau en la contractació en aquest sector.
El frau en la contractació laboral s’ha fet evident també amb les reivindicacions dels col·lectius de riders, com a exemple més clar dels anomenats falsos autònoms. Si bé durant l’estat d’alarma les persones autònomes han rebut ajusts i moratòries –tot i que clarament insuficients si acreditaven una reducció substancial i dràstica de la seva facturació–, en el cas dels falsos autònoms com els que formen part de la mal anomenada economia col·laborativa (com Glovo o Deliveroo) el context ha estat encara pitjor: sense drets laborals reconeguts ni accés a prestacions, la destrucció de llocs de treball o la baixada d’ingressos ha deixat moltes persones en terra de ningú. I és que els falsos autònoms (alguns d’ells del sector de la medicina, l’arquitectura i el periodisme, no tan visibles com en el cas dels riders) pateixen la privació dels seus drets més essencials, com el sistema de Seguretat Social, dels recursos que els correspondrien, mentre se’ls exigeix l’acompliment d’una relació laboral amb normes i exclusivitat cap a unes empreses que s’estalvien tot el cost de la contractació. Des de Col·lectiu Ronda s’han batallat i guanyat algunes sentències que en el cas dels riders han evidenciat aquest frau i han posat sobre la taula la vulnerabilitat de bona part de les persones que el pateixen.
A l’Estat espanyol, més 600.000 dones, en gran part migrants, es dediquen a les tasques domèstiques
Però potser un dels sectors que pateix la desprotecció més absoluta és el del col·lectiu de persones migrants sense papers. I per tant, sense drets. Persones que no tenen cap possibilitat de reclamar i menys davant una llei d’estrangeria molt debilitada i plena de forats. Aquells que encara tenien contracte de treball però que durant la pandèmia l’han vist extingit han perdut, de rebot, el permís de residència. Una situació de desprotecció que fa girar una roda de difícil solució si no es prenen mesures. Sectors com els de la recollida de fruita, on les condicions de treball són de les més indignes, ja han fet aflorar nombroses protestes de diferents organitzacions per reclamar uns mínims dins un sector, el de la pagesia, i un col·lectiu, el de les persones immigrants, clarament oblidats.
Tot plegat en un país on les successives reformes i pactes, lluny de proposar millores, han anat contribuint a la rebaixa de sous, la destrucció de teixit empresarial, la creació de monocultius i amb un sistema de pensions públiques de misèria. La lluita dels més febles no pot esperar i ja s’ha fet sentir.
