Les cases i el veïnat de Pons i Gallarza es queden al poble de Sant Andreu. D’una banda, la lluita veïnal ha plantat cara a l’especulació, mentre que, de l’altra, ha forçat el districte a comprar les cases i iniciar el primer projecte de masoveria urbana de la ciutat auspiciat pel mateix consistori. L’organització assembleària i l’activació del teixit popular han estat determinants per poder canviar un destí que semblava escrit: de l’enderrocament i l’especulació s’ha passat a la reconstrucció i l’arrelament.
Roger Ramírez, un dels veïns afectats, ho sintetitza així: “Hem aconseguit que uns inversors que havien comprat les cases amb l’objectiu de fer-nos fora, reformar-les i vendre-les, es penedissin d’haver-les comprat i, després, que l’ajuntament hi intervingués”. Ramírez reconeix que la solució va arribar quan la situació estava molt encallada: “Havíem intentat, amb els nostres mitjans, arribar a algun acord amb la nova propietat, però va ser impossible. Van faltar a la seva paraula, ens van enganyar, i així és impossible negociar amb ningú”.
Roger Ramírez, un dels veïns afectats: “hem aconseguit que uns inversors que havien comprat les cases amb l’objectiu de fer-nos fora, reformar-les i vendre-les, es penedissin d’haver-les comprat”
“Ells ens volien fer fora, hi havia dues cases esperant data de desnonament, però no marxaria ningú: teníem un suport i un teixit veïnal brutal. Vam fer entendre a l’Ajuntament que només ells tenien les eines per desbloquejar aquesta situació, i que Pons i Gallarza s’havia convertit en una metxa que a ningú li interessava encendre”, afegeix. El veïnat va aconseguir que la regidoria d’habitatge de Barcelona es s’hi reunís i els escoltés. La nova propietat ja no volia les cases i això va facilitar-ho tot. És llavors quan el consistori hi intervé, adquireix les cases de Pons i Gallarza i posa sobre la taula un projecte de masoveria urbana.
Arrelament i determinació
La regidora del districte de Sant Andreu, Lucía Martin, explica que l’Ajuntament ha pogut exercir el dret de tanteig i retracte “gràcies a la modificació del planejament general que es va dur a terme durant el mandat passat. Aquesta modificació estableix que tota la ciutat és declarada com a àrea de tanteig i retracte”. Quan passin uns anys i el contracte de masoveria urbana hagi arribat al seu final, les llogateres passaran a tenir un contracte de lloguer de parc públic “igual que la resta de llogateres de l’Institut Municipal de l’Habitatge”, afirma Martin, que també assegura que aquesta actuació no afecta de cap manera el pressupost de districte ni el planejament actual que ja donava a aquestes cases.
Per a Saül Gil, del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, la resolució del cas és una bona notícia perquè entén que és una solució a llarg termini, cosa que fins ara no s’havia contemplat. Òscar Blanco, del Sindicat de Llogateres de Barcelona, també ho considera una bona nova per a tothom del barri i la ciutat, ja que, amb la fórmula de la masoveria urbana, les cases passen a ser parc d’habitatge públic amb lloguers estables i assequibles. “Pensem que és una victòria que ens ensenya moltes coses sobre com plantar cara a l’especulació i com resistir amb propietaris que es neguen a negociar”, afirma Blanco, que afegeix: “Si totes les llogateres ens plantéssim amb aquesta determinació, especular amb l’habitatge seria impossible”.
Òscar Blanco, del Sindicat de Llogateres de Barcelona, destaca que les llogateres de Pons i Gallarza han sigut exemplars en implicació a tots dos nivells, preocupant-se per la seva lluita però també pels problemes de la resta
Ramírez destaca que van estar molt a sobre dels nous inversors, un entramat d’empreses immobiliàries vigatanes. “Els vam tocar la cara, i aquesta gent no està acostumada que li toquin la cara, i menys bitxos com nosaltres”, afirma. Des d’encartellades a les seves oficines fins a manifestacions i pancartes a Sant Andreu, inclosa una tancada a la seu del districte. “La nostra manera de fer les coses també funciona”, assevera Gil en referència al funcionament assembleari, horitzontal, de suport mutu i d’una pràctica de lluita “que no es troba còmoda als despatxos, sinó al carrer: pressionem allà on calgui, fem accions i quan cal, desobeïm. Perquè entenem la lluita per l’habitatge com quelcom que necessita la nostra col·laboració, intel·ligència i els nostres cossos”. I això ho feien no només lluitant per casa seva: Blanco destaca que les llogateres de Pons i Gallarza han sigut exemplars en implicació a tots dos nivells, preocupant-se per la seva lluita però també pels problemes de la resta.
A Sant Andreu, les veïnes també van trobar el suport necessari. Gil destaca que els moviments socials del poble els han acompanyat sempre que ha calgut. “També hem sentit el seu escalf i hem tingut el seu suport anímic quan les coses no anaven gaire bé. I ho han celebrat amb nosaltres quan ho hem pogut fer”, conclou. En aquest sentit, Ramírez apunta que el desgast emocional que comporta una lluita així “és altíssim. Havíem aconseguit que aquesta lluita fos una lluita molt més enllà dels nostres casos. Una lluita per la identitat del poble de Sant Andreu, per la memòria, per la dignitat; una lluita veritablement veïnal”, clou.
Primer cas de masoveria urbana a Barcelona
La mateixa regidora reconeix que “aquest projecte innovador ha estat possible gràcies al fet que hi ha una comunitat de veïnes organitzades, amb dinàmiques de col·laboració i comunitat que han ajudat a plantejar-se aquesta opció, així com un preu assumible i un cost de rehabilitació no elevat; no sempre hi podem intervenir perquè el pressupost és limitat”. La regidora destaca que és el primer projecte de masoveria urbana a la ciutat i Ramírez té clar que “l’atenció que l’Ajuntament et presta és directament proporcional a la teva capacitat de fer soroll”. Ara, l’Ajuntament s’encarregarà de les reformes de les teulades i de qüestions estructurals, mentre les llogateres faran altres reformes interiors, de les quals, de fet, sempre s’havien encarregat. Més endavant, pagaran un lloguer social.
Saül Gil, del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, explica que li sembla bé l’adquisició d’habitatges de propietat privada, “però nosaltres optaríem per expropiacions forçoses sense pagar res a canvi”
Pel que fa a aquest lloguer social, Gil ho valora molt positivament: “Els habitatges són una necessitat i no entenem ni acceptem que s’hi pugui fer negoci. Aquesta solució es pot aplicar a tots els habitatges de propietat pública”. A aquest activista veïnal li sembla bé l’adquisició d’habitatges de propietat privada, “però nosaltres optaríem per expropiacions forçoses sense pagar res a canvi i no per sota del preu del mercat, com diuen que han fet en aquest cas”, afirma. Blanco també apunta que la mobilització ha obligat l’Ajuntament de Barcelona a intervenir perquè no podia mirar cap a una altra banda. “El model de masoveria urbana reconeix que les llogateres s’han fet càrrec des de sempre del bon estat de les cases i pot ser una fórmula interessant per a altres casos”, asseguren.
Les veïnes estan amb un ull en alerta: “Esperem que l’Ajuntament estigui a l’altura de les circumstàncies en el moment de negociar els contractes de masoveria”, puntualitza Ramírez. “Tocarà negociar els contractes, això tampoc serà fàcil: si ens despistem, ens la fotran, però si estem atents, en podrem treure uns contractes que facin de la masoveria urbana una opció vàlida i no un altre pedaç en forma de medalla davant el tema de l’habitatge”, rebla el veí i portaveu. Ell mateix destaca que hi ha veïnes que han nascut aquí i que volen morir aquí, igual que ho van fer els seus pares. “Poder veure un futur on ara això sigui possible ens dona una estabilitat que tothom hauria de tenir”, conclou.
L’habitatge, un dret social en lluita
“Quan ens vàrem assabentar que l’hereu de les cases les havia venut a uns inversors d’esquena a nosaltres, vàrem tenir clar que d’allà no marxaria ningú, ja sigui perquè no tenim on anar ja sigui perquè en aquestes cases han viscut diverses generacions de les mateixes famílies”, assegura Ramírez. Assenyala que les veïnes han après que la lluita pel dret a l’habitatge “és una lluita eterna en la qual convergeixen totes les injustícies socials d’un sistema que accepta que una part tingui en abundància i l’altra visqui en l’absoluta misèria”. Blanco, al seu torn, destaca que és un cas molt important i especial perquè les veïnes de Pons i Gallarza van arribar al Sindicat de Llogateres poc després que engeguessin la campanya #EnsQuedem contra els anomenats desnonaments invisibles, és a dir, les expulsions per no renovació o pujada abusiva del lloguer.
Gil subratlla que s’han tret del mercat unes cases i s’ha impedit que s’hi continuï especulant. Ho celebra pel que representa per a l’especulació i per a la lluita per un habitatge digne: ara mateix hi ha set casetes i un local que no pertanyen a cap empresa ni a cap particular. “Estan fora del mercat immobiliari i hi podran viure unes veïnes que pagaran un lloguer social, que cuidaran les cases, les arreglaran i podran desenvolupar uns projectes de vida a l’indret on volen viure”, afegeix.
Martin considera que es tracta d’un missatge clar a les persones que vulguin especular amb els habitatges a Sant Andreu i a la ciutat: “Quan el veïnat s’organitza es fa molt més difícil utilitzar un bé bàsic com l’habitatge per fer-se ric”. Així mateix, considera que inicien un camí “il·lusionant de noves formes de tinença d’habitatge a la ciutat; un camí que esperem que propietaris privats s’animin a dur a terme, i més en moments de crisi com l’actual”. L’any 2019, des del districte de Sant Andreu es va treballar amb 263 expedients de desnonaments, segons la regidora.
La regidora del districte, Lucía Martín, considera que es tracta d’un missatge clar a qui vulguin especular amb els habitatges: “Quan el veïnat s’organitza es fa molt més difícil utilitzar un bé bàsic com l’habitatge per fer-se ric”
Blanco entén que totes les administracions poden i han de fer molt més per solucionar les problemàtiques d’habitatge: “És urgent recuperar tots els habitatges convertits en hotels clandestins, regular els preus del lloguer en relació amb els ingressos de les famílies treballadores i prohibir tant els desnonaments com les expulsions injustificades. No val que les administracions es passin la pilota: Ajuntament, Generalitat i Estat han d’assumir la seva part de responsabilitat i aplicar les mesures que el moviment reivindiquem per fer de l’habitatge un dret”.
“Aquest cas és el primer que vam tenir i és, de llarg, el que més ens ha costat i en el qual més temps i esforços hem invertit”, afirma Gil. El Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu es va presentar al poble el 27 de gener de 2018. Una de les intervencions era de les veïnes de les cases de Pons i Gallarza, que feia poques setmanes que havien començat les mobilitzacions, ja que l’any anterior un canvi de propietari sense previ avís feia preveure un assetjament immobiliari per fer-les fora. Anunciaven l’inici de la seva lluita sota el lema #NoMarxem. El 20 de juny de 2020, el carrer de les cases afectades s’omplia de veïnes del poble durant tota una jornada de celebració que va incloure la lectura d’un manifest polític, música i diables, entre d’altres. El crit era rotund: “No hem marxat!”.
