Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Redefinir el treball cap a una transició ecosocial

L’ecologisme social es caracteritza per entendre que els problemes ambientals tenen el seu origen en el model socioeconòmic dominant. Molts elements de la globalització capitalista han estat tractats en profunditat sota aquest paradigma, però hi ha una qüestió que sovint no s'aborda i que és clau per a una transició socioecològica justa: el treball. En aquest article, Ecologistes en Acció de Catalunya pretén aportar un esbós de reflexions per al debat col·lectiu sobre treball i sostenibilitat. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Sergi Bertran Martínez

L’aturada econòmica provocada per la COVID-19 durant la primavera de 2020 ha fet visibles una sèrie d’evidències en matèria ambiental i laboral que poden ser útils per a entendre quines transformacions són necessàries perquè el sistema socioeconòmic encaixi dins els límits planetaris. Entre elles, que la parada, tot i que involuntària i desordenada, de la desmesurada maquinària de producció i consum fa que alguns paràmetres ambientals (com la qualitat de l’aire) millorin ràpidament. Aquesta aturada també ens ha assenyalat quines són les poques feines realment essencials per al manteniment de la vida i ens ha confirmat que són precisament aquelles que les economistes feministes fa temps que reivindiquen: les realitzades per dones i precàries.

Fa cinc dècades que acumulem evidències que ens mostren que hem de reduir i modificar dràsticament la producció i el consum si volem preservar la vida a la Terra. No obstant això, dins el sistema actual, el creixement econòmic és indispensable per tal de preservar els llocs de treball que són el sustentacle de la classe treballadora. L’espiral de producció i consum pròpia del capitalisme genera un deteriorament ecològic i social que ens està portant a una crisi socioecològica sense precedents. El repte a què ens enfrontem no és pas el d’aturar el canvi climàtic, sinó el d’adaptar-nos i mitigar el seu impacte. A més, enfrontem altres reptes igual de preocupants com la destrucció dels ecosistemes, la pèrdua de biodiversitat, l’esgotament de recursos tan bàsics per a la vida com el sòl fèrtil i l’aigua dolça, i l’augment de tota mena de desigualtats socials.

L’espiral de producció i consum pròpia del capitalisme genera un deteriorament ecològic i social que ens està portant a una crisi socioecològica sense precedents

L’abundància d’energia i materials de qualitat i els avenços tècnics han permès que, durant la segona meitat del segle XX, als països extractivistes i colonialistes s’hagin pogut mantenir estàndards elevats de vida a costa d’espoliar els països del Sud global. Però, avui, que caminem sobre l’abisme dels límits, aquesta realitat s’esvaeix. La capacitat de mantenir el creixement econòmic perpetu ha tocat sostre, ja que els recursos i la capacitat de càrrega s’esgoten a escala global. Per tant, el decreixement energètic i material no és una hipòtesi, sinó una realitat que, ens agradi o no, s’està concretant.

Davant l’horitzó que se’ns presenta, entenem que és urgent donar una resposta de forma col·lectiva, des de diferents punts de vista i perspectives, i on haurien de participar tots els actors socials possibles, ja que els canvis de gran importància que hem d’afrontar requereixen grans consensos socials. Això sí, hem de ser conscients que no hi ha temps per a reformes, que és urgent un canvi de les relacions societat-natura, que els canvis radicals que necessitem no poden deixar ningú a l’estacada i que els poders econòmics no ho posaran fàcil. També hem de tenir en compte que una visió només ecologista o conservacionista ens pot portar a l’ecofeixisme, però una visió només social no té en compte els límits del planeta per mantenir les condicions necessàries per a la vida. Per tant, ambdues visions han d’anar indefectiblement plegades.

La paradoxa entre treball i sostenibilitat no és senzilla de resoldre. Dins mateix d’Ecologistes en Acció de Catalunya s’integren diferents visions sobre aquest eix i, de fet, aquest debat ha esdevingut prioritari a diferents grups de treball de l’àmbit ecosocial. Des d’organitzacions ecologistes, sindicals, marees de serveis públics, de l’àmbit de l’economia social i solidària, feministes, antirracistes o col·lectius precaritzats, s’està intentant generar un discurs i unes dinàmiques contrahegemòniques, amb solucions reals, molt allunyades del discurs business as usual o fins i tot d’un Green New Deal (en la versió tova o dura), que són les opcions preferides per l’establishment.

Hem de ser conscients que no hi ha temps per a reformes, que és urgent un canvi de les relacions societat-natura, que els canvis radicals que necessitem no poden deixar ningú a l’estacada i que els poders econòmics no ho posaran fàcil

En aquesta línia, pensem que grosso modo s’hauria de transicionar cap a tota una sèrie de mesures que es podrien desprendre de l’informe sobre escenaris de treball en la transició ecosocial:

1. La localització i primarització agroecològica de l’economia productiva. Hauríem de traspassar el metabolisme industrial a l’agroindustrial, ecològic i de proximitat, ja que així ens asseguraríem d’una major sobirania sobre el que i el com produïm, i de la desaparició de tota la xarxa innecessària de transport de mercaderies global. Les noves economies que imaginem haurien d’estar encaminades a encaixar en els límits planetaris, treballant per a restaurar els socioecosistemes deteriorats.

2. El repartiment del treball i la riquesa, així com la dessalarització a través de l’autogestió amb un repartiment just dels treballs reproductius. El decreixement de l’esfera material obliga a reduir el treball assalariat, però no podem permetre que això es reflecteixi en un augment de les desigualtats econòmiques. Per això, són necessàries mesures que reparteixin el treball i la riquesa a través de la reducció de les jornades laborals mentre es manté la capacitat adquisitiva de la classe treballadora a través de mesures de redistribució. El treball assalariat serà menys necessari en quantia total, cosa que permetrà que puguem gaudir de més temps per als treballs reproductius i de cures per a transitar cap a una societat més igualitària.

3. Desconfiar de les solucions que ofereixen la digitalització massiva i la tecnolatria, ja que no són possibles perquè no hi ha suficients materials, la despesa energètica que comporten és enorme, poden esdevenir eines de control social i manipulació, no són neutres –ja que el seu origen no és democràtic, sinó que segueixen la lògica dels mercats– i encara que ens puguin oferir una major eficiència en certs casos, això no significa que es tradueixi en una reducció del treball, l’extractivisme i el metabolisme en general (efecte rebot o paradoxa de Jevons).

Ens trobem, com l’anomena Jorge Riechmann, al “segle de la gran prova” i de nosaltres depèn avançar en el Capitalocè i l’autodestrucció o cap a la justícia social, l’emancipació i la consciència ecològica a través de la construcció i l’enfortiment d’espais de presa de decisions on tots els actors socials han de ser importants (assemblees de barri/poble, sindicats, col·lectius feministes i ecologistes…). Parlem de treballar menys i millor, de treballar per viure i no de viure per treballar; de viatjar gaudint del camí; de disposar de temps per a les relacions, per a les cures i per a activitats més lliures, creatives i cooperatives. En definitiva, parlem de redefinir el concepte de treball.