Els Jóvens i el seu disc de debut homònim suposen una aposta atrevida i decidida per fer arrelar el folk-pop en la millor tradició i sonoritats populars. De la jota al fandango i les seguidilles, dibuixen una toponímia a la vegada ‘indie’ i casolana
L’eclosió dels Manel l’any 2008 va suposar l’inici de l’hegemonia del pop d’autor amb deixos de folk a l’escena musical catalana, un boom que darrerament s’ha refredat una mica. No obstant això, el folk que fa de lligam diferencial d’aquests grups bé podria ser de qualsevol racó del món occidental sota la influència anglosaxona. Deu anys després, un grup de l’Alacantí ha pres aquesta proposta i l’ha enfonsada en la terra que tan bé han adobat al sud del país formacions com Al Tall, el Botifarra o Carles Dénia; seguint un camí que havien insinuat els Obrint Pas, però mai sabrem si haurien seguit, amb ‘Al país de l’olivera’.
Els Jóvens i el seu disc de debut homònim suposen una aposta atrevida i decidida per fer arrelar el folk-pop en la millor tradició i sonoritats populars. De la jota al fandango i les seguidilles, dibuixen una toponímia a la vegada indie i casolana. “Tocàvem Tio Canya i ‘Walk on the wild side’”, confessen a la cançó inaugural ‘Anís Tenis’. Il·lustració perfecta del que representa aquest treball: relats d’avui professats sobre el so del guitarró, el llaüt i la bandúrria. Com a màxim exponent, la magistral “El gol i la mort (Romanç de Paco Alcácer)”. El que a la seva ressenya al Tresdeu, Daniel Monfort encertava a anomenar “històries d’ara a la manera dels vells”.
