Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí.
Joan Brossa
El juliol passat -és a dir, fa només quatre mesos- Felip VI signava la successió i renovació del Ducat de Franco. El setembre, és a dir fa només dos mesos i mig, el Govern de Pedro Sánchez actualitzava el Ducat de Primo de Rivera. Ho poden trobar al BOE. Més que vergonya infinita, un fàstic inquantificable. Però així ha estat. Contra miralls: imaginin el Comtat de Hitler o la Baronia de Goebbels. I ho dic sense mitificar el procés de desnazificació alemany -que li preguntin, sinó, al fiscal Fritz Bauer, a la Ulrike Meinhoff o a Leo Trepper. Cal desmitificar-lo, oitant. Però passa que, en inevitable comparativa, les polítiques públiques de memòria alemanyes posades al costat de l’erm continuat de silenci, infàmia i impunitat de l’Estat espanyol deixen un abisme insondable i la crònica d’un buit que gebra i esparvera.
On van a parar els tirans en sèrie del Poder? Les cendres d’Eichmann -ningú el reclamava- van ser abocades al Mediterrani; els ossos de Videla nien en un nínxol amb nom fals; les despulles de Pinochet, en una finca privada familiar; les de Hitler, foren abocades a un riu; les de Mussolini, enterrades sense nom el 1945 i robades un any després -dotze anys vagant clandestines- fins a anar a parar a Predappio. Fa res, el dictador tunisià Ben Alí ha estat enterrat a l’Aràbia Saudita dels Saud, tan amics del rei d’Espanya, que el va refugiar. Fins i tot a Alemanya, el 2011, les despulles de Rudolf Hess van ser exhumades, incinerades i destinades en cendra a l’alta mar, després de l’afartament -i el final del lloguer- de la comunitat cristiana que gestionava el cementiri: la tomba era desmantellada després d’haver esdevingut lloc de processó neonazi. Les de Franco, en canvi, Spain is different i prou que ho saben, han estan transferides des del major mausoleu feixista d’Europa a Mingorubio, espectacularitzat en emissió de prime-time i amb la presència -calia?- de ministres socialistes que es podien estalviar el negre-dol rigorós.
Ja està què? Si Primo de Rivera hi continua sent en predilecte lloc, si queden tantes fosses per obrir dels qui encara no permeten enterrar, si confonen poder tancar ferides amb dignitat amb reobrir-les, si Franco és un Ducat i José Antonio, també
Parafrasejant Chesterton, vivim en un ordre fonamentalment imbècil capaç de ser més idiota encara. Ens atrapa el lapse de l’algoritme, ens empresona el magnetisme del frame, ens xucla la dependència del gag. I cada simplisme servit en titular de clic forada la capacitat de pensar i recordar. Ja està, diuen: Franco ja no hi és al Valle de los Caídos. I ja està. Han trigat 44 anys. I diuen ja està? Ja està què? Si Primo de Rivera hi continua sent en predilecte lloc, si queden tantes fosses per obrir dels qui encara no permeten enterrar, si confonen poder tancar ferides amb dignitat amb reobrir-les, si Franco és un Ducat i José Antonio, també. I del poc que es parla, de tant parlar del dictador, és dels 33.847 cossos que resten, molts importats des de cementiris i fosses i a correcuita, el 1958, per sadollar l’encrueliment egocriminal del dictador.
Mentrestant -gràcies- la Queralt Solé i la Sílvia Marimon han fet sortir de la impremta La dictadura de pedra (Ara Llibres, 2019). Si ens guiéssim per la tirania de l’actualitat i l’aclaparadora lògica de la instantaneïtat, podríem pensar que és un llibre ad hoc, fet per al moment. I no. Es tracta de tot el contrari. Explicar-nos tot el que no ens han explicat aquests dies, anant al fons de la qüestió, a la història silenciada i al quid de la qüestió irresolta: que n’hem de fer de la funesta història de Cuelgamuros -reconvertir-lo en homenatge a les víctimes, resignificar-lo com a museu de l’horror, deixar-lo caure, demolir-lo, com s’ha fet tan sovint cada cop que queia cada dictadura?
Si agafen el llibre, no el deixaran: d’una volada i fins al final. Passat fosc i present incert. Amè, extradocumentat i estructurat cronològicament, deixa anar tot el que realment ens volen fer oblidar, que és proporcional al que volen que ens empassem amb oli de ricí postmodern. Cartografies de l’horror i del terror: del treball esclau dels presoners republicans -la redempció per treball misèrrim- a la silicosi letal i mortal; de les empreses que s’hi van lucrar a fons -Banús, Molán, Sanromán- a altres constants històriques -uns sobrecostos de 1.159.505.797 pessetes. I més, és clar: els 300 camps de concentració franquista -des del primer a Zeluán, obert 24 hores després del cop d’estat de juliol de 1936, fins al darrer a Miranda de Ebro, tancat el 1947-, que han desaparegut completament de qualsevol mapa sense deixar cap rastre ni cap resta ni cap rostre. I sí i també: dues dècades d’obra faraònica, megalòmana i criminal: la que transita entre l’1 d’abril de 1940 i l’1 d’abril de 1959. I sí. Des del passat 25 d’octubre, la mòmia ja no hi és. Tota la resta, sí. Dir amb burrocràtica displicència que “ja està” no deixa de ser un insult continuat a la memòria. (D’acord. Franco ha estat enterrat –Tejero mediante– i se li ha donat sepultura. Quan podran fer-ho els familiars dels milers de desapareguts? Silenci oficial).
El Regne d’Espanya es vanta urbi et orbi de ser competent mundial i referent global en la lluita per la justícia universal: poden investigar tots els crims del món menys els que s’han comès a casa seva
I esperin, que encara hi ha més. Transicions modèliques i transaccions econòmiques en la direcció de sempre, el conveni pel qual els benedictins s’encarreguen del Valle data de 1958. No ha sofert cap canvi: no ha conegut mai el pas de la dictadura a la democràcia. Va quedar intacte -com tantes altres coses. De la dictacràcia a la democradura, cada any, amb els impostos de tots, els enviem els calers i la remesa com una mala broma. 340.000 euros anuals dels pressupostos públics -a compte dels comptes de Patrimonio Nacional- que mai han hagut de justificar. I saben? Fins a l’any 2016 ni tan sols disposaven de NIF. No va ser fins al gener d’enguany que se’ls va bloquejar la transferència per ni tan sols presentar un pressupost detallat. Els 20 anys de dictadura, s’entenen: el franquisme va ser també una dictadura classista i essencialment corrupte. Però 40 anys de “modèlica democràcia” sense justificar les despeses exposa la crueltat i roïndat de l’afer. M’estalvio de dir quina és la decoració de l’hostatgeria i quins els valors en els que s’instrueix a l’escolania. Ho poden veure al documental italià A la sombra de la cruz d’Alessandro Pugno.
Però tampoc m’estranya. Mentre ajunto paraules en aquesta columna, la placa que recorda les víctimes de la tortura a la comissaria de la Via Laietana ha tornat a ser vandalitzada. És a pocs metres de la comissaria, farcida de càmeres i amb agents en vigilància permanent a l’exterior les 24 hores. Ja van sis cops que la destrueixen des que es va inaugurar el març passat. Però tampoc m’estranya. A Madrid, les tres dretes al poder municipal -la caníbal, la corrupta, l’ataronjada banal- acaben de destruir a plena llum les places d’homenatge a totes les persones afusellades a Madrid entre 1939 i 1944, incloses les 13 Roses. Deu ser l’inequívoc senyal del retorn a la normalitat de l’oblit -circulin, circulin. I tampoc m’estranya. He perdut fa anys el compte en què fiscalia i jutges arxivaven les investigacions contra crims del franquisme invocant -clarificant del tot- el sentit de la Llei d’Amnistia del 1977. Llei de punt final que garantia la impunitat dels crims, sí, i també, que sovint ens n’oblidem, la impunitat de les fortunes -passin també per Franquismo SA d’Antonio Maestre (Akal, 2019), una disseminada anàlisi d’una dictadura que també fou robatori.
El reconeixement de debò d’aquests dies és a la tasca de les entitats memorialistes que, sota dictadura i ja en democràcia, van preservar els testimonis, des de marges i tangents, i ens han fet avançar el tros que hem pogut avançat
Al capdavall, show must go on, després va el Regne d’Espanya i es vanta urbi et orbi de ser competent mundial i referent global en la lluita per la justícia universal: poden investigar tots els crims del món menys els que s’han comès a casa seva. Yes, Spain is different. El filòsof Santiago Alba Rico ho ha explicat com ningú: “Allò que anomenem ‘transició democràtica’ a Espanya és en realitat el paradoxal i obscè procés en virtut del qual, rere un cop d’Estat feixista, una guerra civil que va restar brutalment un milió de vius i una dictadura de quaranta anys -amb els seus cadàvers soterrats a les cunetes, els desapareguts, els represaliats, els milers d’exiliats i torturats- els vencedors van condescendir per fi a perdonar als vençuts, els botxins s’avingueren a ser generoses amb les víctimes (…) Perquè allò que no s’explica a les escoles és que la ‘transició democràtica’ va començar a Espanya el 18 de juliol del 1936, cinc mesos després de la victòria electoral de Front Popular, i que la guerra civil espanyola no va ser, com es diu, un ‘assaig de la Segona Guerra Mundial’ sinó més aviat un episodi més, dificultat per la resistència democràtica dels pobles, en la colossal i inescrupulosa obra ortopèdica del capitalisme, en la seva minuciosa, versàtil i finalment sagnant iniciativa pedagògica destinada a ensenyar a votar amb seny; és a dir, destinada a ajustar la voluntat dels ciutadans a la reproducció automàtica dels grans interessos econòmics”. Cada 40 anys es deixa votar els supervivents, diguem-ho així. Alba Rico, en un altre lloc, deia molt més: “la qüestió de la memòria és la qüestió de la civilització; és legítim pensar que la civilització té a veure amb allò que els vius fan amb altres vius; al costat d’altres vius i, a vegades, contra altres vius; però crec que, en realitat, la civilització concerneix més aviat a la relació entre els vius i els morts; significa, abans que res, el dret dels vius a enterrar honrosament als seus morts i, encara més, el dret dels vius a parlar amb els morts (…) Diguem la veritat: durant els darrers vuitanta anys hem parlat molt poc amb els morts d’Espanya”. Ho deia i feia en un altre lloc distant, molt llunyà de l’amnèsia decretada tan prop: a Kasserine, a Tunísia, en un petit homenatge als republicans, oblidats entre els oblidats, que s’hi van exiliar allà i allà hi van deixar la pell, la vida i l’esperança.
Malgrat tot, mai no hi ha història sense contrahistòria. Al llibre de la Queralt i la Sílvia, manual de resistència per no empassar-nos la darrera bola ni conformar-nos amb la penúltima excusa, hi toparan amb massa història i massa ferides obertes que reclamen ser cicatriu. Els serà difícil mirar a una altra banda i combregar a cap cot amb la llei del silenci de la dictadura de pedra. Hi trobaran també, per sort, els altres noms. Els imprescindibles. Priaranza del Bierzo, el municipi lleonès que donà pas a la primera exhumació, finançada el 2000… amb fons solidaris d’un sindicat norueg. El reconeixement de debò d’aquests dies és a la tasca de les entitats memorialistes que, sota dictadura i ja en democràcia, van preservar els testimonis, des de marges i tangents, i ens han fet avançar el tros que hem pogut avançat. Per no oblidar-ho tampoc: l’anul·lació al Parlament de Catalunya de les 65.590 sentències franquistes, el juliol de 2017, va néixer també de la iniciativa civil -gràcies, Pep Cruanyes. Sinó, potser encara esperaríem. El que no fa el poder ho acaba restaurant la gent, com les Madres de Plaza de Mayo.
“La vida és injusta. No, la vida no. Els humans”. Amb el testimoni de la María Martín a El silencio de los otros, arrenca un llibre on hi trobaran tots els detalls de com ens venen la moto, tots els arguments per dur-se les mans als caps i tots els elements de com es defugen les responsabilitats per immobilitzar el que resta quiet i intocat i és a totes llums el major dels dilemes: i ara, què fem amb el Valle de los Caídos? La necessària exhumació, explicada amb 44 anys de retard pot acabar delatant, més que un risc cru, una realitat nua: que operi com l’excusa perfecte que amaga tot el que no s’ha fet, el que no es vol fer i el que queda per fer. Perquè la vergonyant dictadura de pedra continua encara. Mentre ho continuem permetent, és clar. En democràcia, ja ho veuen, Franco i Primo de Rivera continuen sent ducs mentre el mateix sistema no deixa enterrar dignament -és a dir, civilitzadament- els milers i milers que encara criden a les cunetes. Ho diu el BOE: totes dues coses. I aleshores, sí, és quan plou a raig Walter Benjamin: “Ni els morts estaran segurs davant l’enemic si aquest venç. I és aquell enemic que no ha cessat de vèncer”. Perquè del que es tracta, sobretot aquí i sempre en qualsevol racó del món, és, que algun dia, qui guanyin -les que no perdin- siguin les Antígones de la pell de brau.
