En aquests dies es compleixen cinc mesos de l’inici del toc de queda en el Reino de España. Durant aquest temps s’ha normalitzat la restricció de circular després de les 22 h i ens hem acostumat a veure o sentir la policia patrullar pels carrers amb major freqüència, almenys en algunes zones. També vam ser testimonis de la presència de mega operatius policials en diferents barris, per exemple, en la zona de Drassanes o en el metro de Sant Antoni les setmanes passades. El primer, realitzat conjuntament per la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional, va acabar amb catorze persones detingudes per no tenir papers.
En aquest context, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar l’aprovació del paquet d’oposicions “més gran de la història”, una convocatòria de 1.239 places destinada a millorar la prestació dels serveis públics. Entre les quals hi ha 259 places per a la Guàrdia Urbana, amb l’objectiu d’arribar als 3.500 agents d’aquest cos, “la xifra més elevada de la història”. A més de mantenir la gran innovació de l’ajuntament que consisteix a destinar un 40% de les places a dones, ara es van agregar altres mèrits com el coneixement del xinès, de l’àrab i de l’urdú. Tot això, diu la convocatòria, en un intent d’incloure la diversitat cultural i religiosa existent a la ciutat al cos policial, la qual cosa “genera un impacte positiu per a la ciutadania”.
Incloure persones d’orígens diversos, o en aquest cas amb diferents habilitats lingüístiques, a institucions que són estructuralment racistes, no és una solució del problema
Així, la iniciativa d’un Ajuntament que es declara obertament “feminista” i “intercultural” hauria de ser rebuda amb alegria, ja que ara en les actuacions de la Guàrdia Urbana hi haurà més dones i, pot ser, en les identificacions policials als qui són majoritàriament perseguits els parlin en les seves llengües maternes. Recordem que l’Informe sobre les Identificacions policials per perfil ètnic a Catalunya (2018) assenyala que per cada persona amb nacionalitat espanyola es paren a més de set amb nacionalitat estrangera. Situació que s’ha agreujat amb la pandèmia i les restriccions imposades a la circulació.
Aquesta proposta innovadora, que sorgeix en un context on les denúncies cap als abusos i violència policial estan a l’ordre del dia, genera la pregunta si la policia pot ser intercultural. O més enllà, si les reformes que es plantegen en els cossos policials poden posar fi a la violència institucional. Són nombroses les autores i col·lectius que han advertit sobre les limitacions d’aquestes polítiques, ja que el problema és molt més profund que aspectes relacionats amb la diversitat cultural o religiosa dels i les integrants de la policia. Està relacionat amb qüestions de racisme estructural, on el dret i les forces de seguretat de l’Estat són un dels seus principals braços executors.
Incloure persones d’orígens diversos, o en aquest cas amb diferents habilitats lingüístiques, en institucions que són estructuralment racistes, no és una solució del problema. Només es tracta de mesures que permeten legitimar les accions d’aquests cossos sense qüestionar el seu component estructural, tant racista, capitalista com patriarcal.
A més, l’apel·lació que sovint es fa cap a la policia de proximitat com un cos més pròxim i amable a les veïnes, i fins i tot que s’ofereix com a mediador en casos de conflicte, lluny de resoldre el problema l’aprofundeix perquè àmplia i legitima la seva presència en diferents àmbits comunitaris. El patrullatge permanent, per exemple, generalment considerat com una activitat preventiva permet el control i la intimidació cap a aquelles persones i comunitats que no són desitjades ni volgudes en aquesta ciutat. Aquelles que són sospitoses solo pel fet d’estar en l’espai públic.
A un any de l’inici de la pandèmia, continua latent la pregunta llançada per col·lectius antiracistes: si podem imaginar i començar a caminar cap a maneres alternatives de resoldre els conflictes socials per a generar entorns més segurs per a totes. Perquè mentre la seguretat que s’ofereixi a uns, sigui a costa del perill i la violència cap a altres, aquestes respostes seran limitades i contribuiran a reproduir el racisme d’Estat. Sorgeixen molts dubtes i poques certeses, però tal vegada, una d’elles és que la policia no cal reformar-la, cal abolir-la.
