No sé si tinc prou sal de fruites a casa per pair la ressaca electoral a la comunitat autònoma de Catalunya. A tot el país –de Salses a Guardamar– ja fa temps que l’extrema dreta i la dreta extrema avancen posicions a les urnes. I també als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i als carrers. És una taca d’oli que arrossega també aquells espais que se suposaven més o menys socialdemòcrates. Tot vira cap a la dreta neoliberal.
No sé si vull llegir més anàlisis. Potser és l’hora de saber quin és el nostre lloc i assumir que potser tanta gent no pot estar equivocada i que som nosaltres els qui ens equivoquem.
Potser la nostra idea és massa naïf, massa infantil. Massa banal. Desitjar vides dignes per tothom, ves quin acudit! Hauria d’haver-ho vist a venir ja fa temps. Potser creure que permetre augmentar la riquesa dels que ja són molt rics és absurd. Deu ser allò que el mercat es regula sol, el somni americà i que tots podem ser rics qualsevol dia si ens esforcem. Deu ser això i que nosaltres ens entossudim a complicar una realitat ben simple: si ets pobre, és perquè vols.
A tot el país –de Salses a Guardamar– ja fa temps que l’extrema dreta i la dreta extrema avancen posicions a les urnes. I també als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i als carrers
I si tots podem ser rics, llavors no és pas estrany que els pobres siguin menyspreables. Perquè nosaltres la volíem abolir la pobresa, és clar, però el nostre enfocament no deu ser el bo. És sens dubte molt més fàcil criminalitzar-la que erradicar-la. Donar-li la culpa de tot. Els pobres fan nosa i fan soroll i fan trist. No ens agrada la misèria i menys si ve de fora.
Els estrangers rics, els que compren cases i blocs de pisos a la Cerdanya, a Mallorca o a Gràcia i ens fan impossible viure als nostres pobles i als nostres barris no deuen pas ser la causa del problema si tothom mira els pobres. Els rics fan pujar els preus, però porten classe als carrers, bars amb estil, cafès amb espumeta i masies restaurades amb els porticons tancats mig any envoltades de gespa acabada de tallar. Els rics no porten problemes, no fan cap nosa. Si nosaltres no podem pagar els lloguers (ni somiar en comprar) és perquè hi ha migrants i gent de fora que ens pren les feines que no volem fer. Ells, aquesta gent a qui tothom s’adreça en castellà pel seu to de pell, són també els qui fan que el català desaparegui.
Si tots podem ser rics, llavors no és pas estrany que els pobres siguin menyspreables. És sens dubte molt més fàcil criminalitzar la pobresa que erradicar-la
No pot pas ser que nosaltres, amb el nostre afany ens hàgim entossudit a frenar el progrés. Hem d’estar equivocats per força. Devem tenir una al·lèrgia malaltissa als diners, a la riquesa i al capital. No volem res, som uns pesats. No volem casinos, ni jocs olímpics, ni copes amèriques, ni projectes faraònics. I ha de ser –no pot ser altra cosa– perquè ens fa ràbia que quatre –sempre els mateixos quatre s’omplin les butxaques. Potser tenim massa recels i massa enveja, potser hem de deixar que facin negoci, encara que pagui la festa el diner públic. Al capdavall, tot això generarà llocs de treball, que siguin precaris o no això ja són minúcies. No podem estar sempre en contra de tot. Hem de deixar-nos estar de trens que no funcionen i acceptar que calen més carrils a les autopistes i autovies, més carrils i més cotxes, i més avions, i més creuers i més CO₂.
Potser sí que estem equivocats, potser tots els rècords d’altes temperatures que hem anat rebentant els darrers mesos siguin una casualitat. El clima, ja se sap, al llarg de la història ha anat canviant. Tants científics alertant sobre l’impacte de la humanitat o els riscs d’un planeta quasi inhabitable a mitjà termini potser són simplement exageracions. No n’hi ha per a tant, perquè si fos realment tan greu, tothom hi posaria de la seva part, posaríem fil a l’agulla i batallaríem perquè el món sigui un lloc on puguin viure els nostres nets.
Voldria saber com pot ser que algú voti opcions que treballen activament cap a un futur de merda per ell mateix. Voldria entendre com ho hem de fer per no anar de cap contra la paret
No n’hi ha per a tant, i de fet, hi ha llocs on la gent viu a 50 graus, crec.
Potser estem equivocats. Però voldria creure que no. Voldria creure que tampoc ho estan els veïns i parents que voten als qui ens empenyen a tot això. Voldria saber com pot ser que algú voti opcions que treballen activament cap a un futur de merda per ell mateix. Voldria entendre com ho hem de fer per no anar –com a país, com a societat– de cap contra la paret. Però potser no hi anem pas, i al final simplement m’equivoco.
Quin mal viure, aquest nostre temps.
