Poc temps després que la mare morís, vam trobar l’esborrany d’una carta que havia escrit a una amiga seva xilena. Li contava les adolescències tardanes i les primeres joventuts dels seus quatre fills, sense estalviar la decepció per l’abisme cada cop més gran entre les expectatives que ella havia posat en nosaltres i el que nosaltres havíem decidit viure. Li havia sortit un fill okupa, un altre que sortia de festa i no estudiava gaire, una filla hippy i també festera i una altra (la menda) que “de jovencita comprometida con la juventud obrera católica” va passar a convertir-se en “enemiga acérrima del matrimonio“, “sin Dios ni ley” i “feminista“. En aquella carta, la mare no estalviava res del que sentia: “otro golpe para mí“, “no nos queda otra que aceptar“. Tres pàgines atapeïdes de lletra angulosa i enèrgica que supuraven, més que rebuig, l’angoixa adolorida de qui ha confiat que les peces del seu Tetris emocional i mental no arribarien mai a desencaixar-se.
Calien, però, aquelles tres pàgines. Li calien. Les va necessitar perquè eren l’únic espai (l’únic temps) que podia acollir el seu procés d’assumir la desubicació, l’esquinç, la por de tot allò que no podem preveure, que se’ns escapa del control. No era època de boom de teràpies ni abundaven tampoc les xarxes afectives per a les dones fora del nucli de la família. Li calien, aquelles pàgines, per poder transitar des de la decepció i la ira fins a un inici d’acceptació tan difícil com profundament amorós: “Eso sí“, acabava, “todos (…) intentan mejorar la sociedad injusta que nos ha tocado vivir. Dios los ampare y proteja“.
Acceptar els nostres propis processos i els de les persones que estimem i que volem que siguin presents en la nostra vida requereix dos elements incompatibles amb el ritme salvatge i individualista del capitalisme: amor i temps
La Carme, després de 25 anys de matrimoni amb el Francesc, també va necessitar l’espai físic d’un dietari i l’espai simbòlic de la paraula per recol·locar una peça fonamental del seu món que de cop i volta se li havia desencaixat: el seu marit li explicava, després d’haver-ho mantingut en secret durant anys, que era cross–dresser. Que li agradava vestir-se de dona i que ja no volia amagar-ho més. La reacció de la Carme i tot el procés que va viure per tornar a ubicar-se en la relació de parella i en la família és un dels molts elements valuosos que retrata el documental En Femme, d’Alba Barbé, emès aquesta setmana al Sense ficció de TV3. En aquests temps d’enaltiment de les solucions fàcils i ràpides, dels somriures com a teràpia per a tot i de la dictadura del que hauries de sentir, cal agrair profundament l’honestedat amb què el documental despulla un procés d’acceptació que no estalvia ni el dolor ni les contradiccions, i que revela al mateix temps fins a quin punt el binarisme de gènere conforma i determina la mida del món i de les persones.
Potser més d’una vegada hem sentit impaciència i malestar respecte dels processos dels altres. Voldríem que acceptessin més fàcilment i sobretot amb més celeritat les nostres opcions de vida i el que sentim com a identitari (el que som i el lloc des d’on decidim mirar-nos el món). Potser fins i tot ens impacientem amb els ritmes diferents de companyes de lluites o de treball personal (teràpies gestàltiques, energètiques i similars), com si l’activisme social o els processos terapèutics consistissin en pantalles de videojoc que cal anar superant de manera lineal i irreversible –com si allò que assumíssim o integréssim ja no pogués ser mai reconsiderat, qüestionat, reduït o amplificat. Lluitem, també nosaltres, amb el malestar que ens provoca la bretxa entre el que voldríem que fossin els altres i el que són, el que voldríem que fessin i pensessin i el que fan i pensen. I la ferida primigènia del rebuig se’ns obre sovint en carn viva.
Acceptar els nostres propis processos i els de les persones que estimem i que volem que siguin presents en la nostra vida requereix dos elements incompatibles amb el ritme salvatge i individualista del capitalisme: amor i temps. Rescatar-los de la voràgine dels nostres dies serà probablement una de les resistències més revolucionàries que mai hàgim viscut.
