En la seva curtíssima història sobre la Terra, la humanitat, que avui representa només el 0,0001 % de la biomassa total, ha assolit molts rècords de destrucció ecològica. Tants, que ja s’han superat els límits planetaris definits per la ciència d’alguns dels processos bàsics per a l’estabilitat i l’habitabilitat del sistema Terra, com els canvis d’usos dels sòls, l’escalfament global o la pèrdua de biodiversitat. Sobre això últim, per exemple i tal com afirma la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), l’activitat humana ha fet desaparèixer el 83 % de la biomassa dels mamífers salvatges, el 50 % de la de les plantes i el 15 % de la dels peixos. El drama cobra encara més sentit si repassem les dades de la vida que queda: el 70 % de les aus del planeta són de granja, i el 96 % dels mamífers són humans (36 %) o bestiar (60 %). En aquest context ecocida, l’ésser humà no en queda al marge i pateix, com la resta del món biodivers, els efectes negatius de la seva activitat.
Un imaginari paradoxal
La humanitat també ha creat una altra realitat, sorprenent i paradoxal. Fruit de la seva imaginació, ha ideat unes entitats fictícies (corporacions, estats…) que gaudeixen de molts dels mateixos drets i proteccions que s’atorguen a les persones. El fet paradoxal és que avui, tal com diu Y. N. Harari, aquestes “realitats” imaginades tenen tant poder que posen en risc la integritat i l’existència de tot element natural, malgrat que els ecosistemes i els processos ecològics ens permetin respirar, hidratar-nos i alimentar-nos, i reciclin els nostres residus incorporant-los a altres formes de vida. Defensar la vida i la natura, doncs, no és un luxe ni un caprici contra el pervers i insostenible creixement econòmic infinit en un planeta finit, sinó que es tracta d’una necessitat vital i d’un deure moral ineludible.
L’imaginari humà també hauria de poder servir per protegir la natura i tenir cura de la vida. Tanmateix, el dret ambiental vigent s’ha mostrat fins ara insuficient per garantir mínimament aquest objectiu, perquè reconeix l’existència dels danys ambientals i admet una quantitat de contaminació o destrucció de la natura que és socialment acceptable; omet la importància vital de la natura i, a més, la considera en gran manera com un objecte de protecció (recurs o propietat) sotmès al benefici i l’ús de l’ésser humà.
Una revolució sociocultural
L’agonia de la natura s’ha d’aturar quan ens atrevim a fer un gran canvi sociocultural col·lectiu i a enriquir-la amb nous drets que la puguin protegir realment de qualsevol amenaça humana. Ens referim al dret de la Terra, que admet el valor intrínsec de la natura, la reconeix com un membre (un ésser viu) de la comunitat de la Terra i incorpora la visió ecocèntrica en la presa de decisions. Per exemple, en el debat sobre l’ús d’una massa d’aigua, el punt de vista tradicionalment antropocèntric considera només les necessitats humanes hídriques per beure, regar cultius, de gaudi… El punt de vista ecocèntric considera, a més dels interessos humans, el paper de la massa d’aigua en el seu ecosistema, així com els fluxos mínims suficients i la qualitat d’aigua necessaris per protegir o restaurar els sistemes de suport vital que integren l’ecosistema.
El dret de la Terra integra el reconeixement dels drets fonamentals de la natura, de la mateixa manera que els ordenaments jurídics reconeixen els drets humans fonamentals. Si els drets humans van emergir per alliberar la humanitat de l’esclavitud i la repressió, els drets de la natura sorgeixen per escudar-la de les nostres atrocitats.
Els drets de la natura al món
Dels drets de la natura se’n va començar a parlar ara fa cinquanta anys. Casualment, els mateixos que fa d’ençà de la publicació del famós informe “Els límits del creixement”. L’any 1972, la revista Southern California Law Review va publicar el transcendental article del professor C. Stone “Should Trees Have Standing? Toward Legal Rights for Natural Objects” (en anglès, “Els arbres haurien de tenir reconeixement? Cap als drets legals per als objectes naturals”), en què s’exposava com, en l’estructura legal existent, la natura és considerada una entitat sense drets que puguin ser defensats o reforçats.
Si els drets humans van emergir per alliberar la humanitat de l’esclavitud i la repressió, els drets de la natura sorgeixen per escudar-la de les nostres atrocitats
La visió de Stone, però, no va començar a difondre’s amb força fins a principis del segle XXI. El 2006, la Comunitat de Tamaqua (Pennsilvània, els EUA) va convertir-se en el primer lloc del món a reconèixer una llei per als drets de la natura. El 2008, l’Equador va esdevenir el primer país que va incloure aquests drets en la seva Constitució. El 22 d’abril de 2009, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar aquell dia com el Dia Internacional de la Mare Terra. Amb aquests precedents, a partir de l’any següent, les iniciatives per promoure i reconèixer els drets de la natura es van estendre amb més intensitat arreu del món, amb èxits rellevants com el naixement de l’Aliança Global pels Drets de la Natura (2010) o la primera sentència favorable a un element natural, concretament el riu Vilcabamba de l’Equador (2011). Fins i tot, el projecte de nova Constitució de Xile reconeix aquesta perspectiva biocèntrica. L’historial referent als drets de la natura fins avui és molt més llarg i abraça més de 35 estats, i es pot consultar al web de l’Aliança Global pels Drets de la Natura (GARN).
I a l’Estat espanyol?
Fins al 2020, els drets de la natura no s’havien desenvolupat en l’àmbit espanyol (de fet, en el Codi Civil espanyol, els animals es consideraven “coses” fins fa pocs mesos), però aquell any va suposar un punt d’inflexió. La gent del Mar Menor (Múrcia), alarmada per la gran degradació ambiental de la seva llacuna d’aigua salada (la més gran d’Europa), va promoure una iniciativa legislativa popular per dotar-la de personalitat jurídica, proposta que des de l’abril està en tràmit per convertir-se en llei i que farà que el Mar Menor esdevingui el primer ecosistema d’Europa amb drets propis. Això permetrà que qualsevol persona pugui recòrrer al contenciós administratiu i demanar una paralització de l’activitat que amenaci l’ecosistema com a mesura cautelar, sense necessitat de demostrar una afectació personal directa.
El 2020 també va iniciar-se la campanya internacional “Stop ecocidi”, mitjançant la qual el 2021 un equip de juristes va definir la paraula ecocidi com a crim internacional. L’objectiu és esmenar l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional perquè incorpori aquest concepte com a cinquè crim internacional, donat que el tractat no preveu la protecció contra els danys greus al medi natural en general. La campanya també ha arribat a Espanya, a fi de pressionar el seu govern perquè doni suport i promogui aquesta proposta, i en els pròxims mesos és previst que adquireixi certa rellevància mediàtica a Catalunya –on alguns ajuntaments ja s’hi han posicionat a favor– i al conjunt de l’Estat.
Possibilitats de con-viure en un món millor
La proposta d’un canvi de paradigma per trobar una altra forma de con-viure amb la natura és més necessària que mai si volem sobreviure com a espècie. El dret sols és un instrument que ens pot acompanyar en la transició cap a una ecocivilització, però és insuficient si no hi ha el convenciment d’aquest canvi en l’imaginari col·lectiu. Regular la nostra relació amb la natura, respectant les seves lleis i adaptant les nostres, és un bon inici. Una llavor del canvi, per allunyar-nos de les dinàmiques civilitzatòries que han utilitzat el dret com a instrument de dominació de la vida. El moviment social generat a Múrcia és un bon exemple, una esperança, que ens ajuda a percebre que hi ha la possibilitat de viure en harmonia amb la natura.
