“He envellit aquí, en aquest territori”. A Flordelina Perales li costa recordar quants anys té. Asseguda sota el sostre de fibrociment que sostenen les fustes de casa seva, ressegueix amb el dit en l’horitzó l’abast de les seves terres. Amb 16 anys va arribar amb el seu marit a aquest terreny situat en l’escarpada regió de San Lucas, a tres hores en camioneta de la cap de municipi de San Pablo, al sud del departament colombià de Bolívar. Llavors, no hi havia camins ni ningú més amb qui compartir el territori; tan sols muntanya per desbrossar.
Flordelina Perales, que prefereix que li diguin Flor, es declara orgullosa fundadora de la comunitat i recorda com, en els inicis, es quedava “solitica” a casa, al mig de la muntanya, mentre el seu marit –avui ja mort– anava a treballar a San Pablo. Amb el temps van anar arribant familiars i altres persones que, a la recerca d’una oportunitat per a viure, es van establir en aquestes terres que avui conformen la comunitat de Monte Carmelo.
Flor esclata a riure quan li parlen de la possibilitat d’abandonar la seva llar. Des que va arribar, ella ha cuidat d’aquestes terres tan riques en biodiversitat i naixements d’aigua, però també en recursos cobejats com l’or o el petroli. “Per què he de marxar si no dec res a ningú? Si no m’hi volen, qui sap què faran amb mi? Però jo no me’n vaig. No veuen que aquí hi resta tota la meva vida?”, proclama.
Pintar el futur
Són les sis del matí del 5 d’agost de 2023 i la veu d’Irina Pérez ressona a tota la finca. Aquesta lideressa és una de les coordinadores de la ruta del sisè campament ecològic que organitza l’Associació Pagesa de la Vall del Riu Cimitarra (ACVC) amb l’acompanyament de l’organització International Acció per la Pau (IAP, per les seves sigles en anglès). L’objectiu de la trobada, en la qual participen estudiants de Bucaramanga i Bogotà, membres d’organitzacions juvenils del municipi, líders de les comunitats i habitants de les zones veïnes, és remarcar l’anomenada Línia Groga. Es tracta d’una fórmula de protecció comunitària que va néixer als anys vuitanta, quan un grup de persones desplaçades forçosament pel conflicte armat colombià es va assentar en aquests territoris i va decidir crear un espai de protecció ambiental. Per mitjà del consens entre organitzacions socials i actors armats presents a la regió (FARC-EP, ELN i EPL) es va delimitar amb pintura groga la zona fins a la qual es podia colonitzar. L’estratègia, posada en pràctica per la pagesia d’aquesta regió, va incloure els municipis de Segovia, Remedios (Antioquia), Cantagallo i San Pablo (Bolívar).
Gràcies a aquest projecte es van protegir més de 500 espècies en més de 70.000 hectàrees de selva verge. No obstant això, amb el pas dels anys, a causa dels posteriors desplaçaments i a la necessitat, camperols i camperoles van ocupar aquests territoris per construir-hi les seves llars. “Diuen que destruïm les muntanyes, que no conservem. Però mireu aquesta serralada de San Lucas… Aquesta iniciativa no va sortir del govern, sinó de les comunitats. Si ens toca tombar la muntanya és perquè l’estómac no aguanta, però no vol dir que no protegim el medi ambient. La necessitat ens obliga a fer certes activitats que sabem que no hem de fer”. Quan Irina Pérez parla, la comunitat escolta. La seva veu és sinònim de claredat i autoritat enmig de les embrollades assemblees en les quals porta el control. No sempre ha estat així. Nascuda i criada al municipi de Banco, al departament de Magdalena, amb 13 anys, el conflicte la va obligar a sortir desplaçada a Puerto Wilches (Santander) amb els pares i els seus dos germans. Sempre prop del riu Magdalena, el 2004 es va assentar a San Pablo, on va comprendre que la protecció d’aquests territoris tan abandonats per l’Estat seria una de les seves tasques primordials. Convertir aquesta convicció en la seva forma de vida li dona forces per a continuar.
“Durant les meves intervencions en les reunions comunitàries, companys i companyes de l’organització em van dir que veien una llum de lideratge en mi, que els semblava molt pilosa, i em van preguntar si volia participar en les activitats de l’associació”, recorda. “No vaig desaprofitar l’oportunitat. Vaig començar a relacionar-me amb les comunitats de la regió, especialment amb les dones defensores, de les quals vaig aprendre moltíssim. Això em va motivar a lluitar perquè puguem aportar coses i gaudir d’un espai participatiu i de reconeixement de les nostres problemàtiques”.
La qüestió ambiental és un dels eixos transversals del treball de l’ACVC. Aquesta organització va néixer l’any 1996, quan un grup de persones colpejades pel conflicte armat es va unir per exigir el respecte als seus drets humans. Van ser anys en què l’abandonament estatal era visible a causa de la criminalització que patien, perseguides pel paramilitarisme i les guerrilles i acusades de formar part de la insurrecció a territoris on aquesta actuava com a autoritat –construïa ponts, obria camins i governava el territori. L’única institució que feia acte de presència per aquella zona rural era l’exèrcit, que encara fa que la vida es torni més perillosa per a una població civil que es trobava entre diversos focs.
“Aquesta iniciativa de conservació es fa necessària per sobreviure en aquest planeta. I la idea és continuar enfortint-la amb una figura jurídica que serveixi per conservar la naturalesa, el subsol i els naixements d’aigua”, explica Irina Pérez. Per ella, els principals conflictes socioambientals a la zona els genera l’expansió de les activitats mineres de l’or i els jaciments de petroli. Algunes empreses han aconseguit concessions mineres que, gràcies a les resolucions temporals des de 2015, les comunitats han pogut aturar.
El risc de defensar la terra
Franco Gómez, investigador ambiental i organitzador d’exploracions biològiques a la regió, destaca com les espècies localitzades van fer replantejar a la institucionalitat l’activitat econòmica en el territori. “Aquesta suspensió temporal va permetre protegir un territori en el qual el mercuri utilitzat per a la mineria ja començava a contaminar les aigües de la zona d’Antioquia”, detalla. I afegeix que “totes les sol·licituds d’explotació minera i petroliera del subsol van quedar paralitzades, amb l’objectiu de donar temps a la resolució final de la figura de protecció”.
Durant les caracteritzacions biològiques dutes a terme el 2015, que van durar un mes, supervisades per diverses organitzacions, es van trobar espècies com el jaguar –que fa servir la zona com a part del seu corredor pel continent americà–, la mona aranya, l’os d’antifaç o el tapir amazònic. Segons Gómez, la figura que més salvaguardaria aquesta zona seria la de parc nacional natural –que prohibiria tota activitat industrial, ramadera i agrícola–, però només en la selva no intervinguda per la mà humana, per no afectar les poblacions assentades als límits. “San Lucas té moltes àrees de boscos de selva tropical originària i de bosc primari no intervingut, i el més extens és el de la Línia Groga. Seria interessant engegar una sèrie de corredors biològics que interconnectessin les selves del nord amb les del centre i el sud”, assenyala l’ambientalista.
La Línia Groga va néixer als anys vuitanta, quan les pobladores desplaçades a la zona a causa del conflicte armat colombià, van marcar la zona fins on es podia colonitzar
Actualment, els acords comunitaris ja no compten amb el suport dels grups armats que tenen presència en el territori, la qual cosa posa en risc les comunitats i els lideratges socials que protegeixen la zona. Segons l’últim informe de Global Witness, Colòmbia se situa com el país més perillós per defensar la terra i el medi ambient. Des de l’Institut d’Estudis pel Desenvolupament i la Pau (Indepaz) s’apunta que ja són més de 1.400 líders i lideresses les assassinades per la seva implicació en la defensa dels drets humans des de la signatura dels Acords de Pau de 2016, 188 només durant el 2023. Diverses d’aquestes persones van perdre la vida pel seu compromís amb la substitució de cultius d’ús il·lícit, com la fulla de coca, que també té presència a la regió. La falta d’infraestructures per transportar la producció d’aliments va obligar la pagesia a conrear aquesta planta, a la qual solen denominar “la mata que mata”. I no per la substància en la qual es converteix, sinó per les polítiques de persecució i criminalització a la pagesia i el mal causat per les aspersions aèries de l’herbicida no selectiu glifosat.
Per a la continuació d’aquest treball, Irina Pérez destaca la importància que les noves generacions s’impregnin del valor de la protecció del territori i mostra la seva alegria en veure, en la ruta del campament, a tantes cares joves, entre les quals es troba el seu fill Felipe. Estudiant a la Universitat Industrial de Bucaramanga, aquest ha inspirat i animat a diversos companys i companyes que avui descobreixen aquest territori per primera vegada. Amb l’aigua del gorg de fons, Felipe remarca el ferm compromís de seguir els passos de la seva mare i del seu pare, Francisco González, també líder social. En un context d’abandonament juvenil dels espais rurals, és una rara avis.
“No ha estat fàcil créixer aquí pel conflicte, però només cal mirar aquests boscos, aquestes muntanyes, aquests rius… Necessitem més suport dels joves, que s’enamorin de la naturalesa”, apunta el jove. La militància tampoc és fàcil per a Pérez, que destaca la multiplicitat de violències que pateixen les lideresses, com ara els “feminicidis i abusos sexuals. Els perills que afrontem són similars als que afronta qualsevol dona, tant en l’àmbit privat com en el públic, però afegint les amenaces per posicionar la nostra lluita en la defensa dels drets humans”.
El color de la riquesa
A una hora en camioneta de Monte Carmelo, creuant barrancs i destapant la via tracció en mà, el final de la carretera obliga a caminar quaranta minuts per a arribar a la finca de Melquisedec Rodríguez, president comunal de l’assentament Los Fundos.
De la finca al límit de protecció pactat per les comunitats hi ha dues hores a peu, pujant i baixant turons empantanats per creuar els gorgs del camí. El gruix dels arbres es fa més evident a mesura que el pas avança, els mosquits comencen a molestar i el camí improvisat a cop de matxet s’estreny. Una expedició de 58 persones segueix els passos de Melquisedec que, pot de pintura en mà, s’atura al costat del primer arbre. “Senyores i senyors, moltes gràcies per haver vingut fins aquí, a aquesta selva. És un gust per a nosaltres que coneguin el racó on vivim. Aquesta Línia Groga que pintarem avui serveix per a identificar que la part que va més enllà dels arbres és una zona de conservació per al medi ambient”, explica a tothom.
Al seu costat hi ha Jairo Naranjo. Camperol “de soca-rel”, tal com ell mateix es defineix, va arribar fa 27 anys des de Sucre al sud de San Lucas, on el van advertir que no podia travessar aquella línia de conservació. Avui, als seus 66 anys, acompanya Melquisedec Rodríguez en aquesta repintada. La primera acció d’aquesta mena es va fer l’any 1993, quan es va signar l’Acord de la Línia Groga. I la imatge de la segona pintada, fa 21 anys, es manté inalterable en la memòria del president de Los Fundos que, obrint la pintura, s’emociona en reviure aquell moment. “Això no és només de la pagesia colombiana. Això és de tot el món”, sentencia.
Mentre les càmeres dels telèfons mòbils i les desenes d’ulls capten el moment, Melquisedec Rodríguez submergeix la brotxa en el groc, que simbolitza el color de la riquesa. Després de remarcar el primer arbre, cedeix la brotxa i el pot, que passen de mà en mà perquè lideratges socials, joves estudiants i integrants de la comunitat es facin partícips de la jornada. Així, pintant el retorn pels mateixos viaranys enfangats, creuant els corriols i pujant els turons, les 58 persones tornen a la finca. A Pérez, que anima a les ressagades, li brillen els ulls. Sap que compartir aquesta experiència, col·lectivitza la lluita.
