El passat mes de febrer l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) va fer pública l’exposició Contracultura. Resistència, utopia i provocació a València, una mostra que, com expressa el director del museu, José Miguel G. Cortés, al catàleg d’aquesta, tracta de visibilitzar la producció cultural que es construïa al marge dels discursos i imaginaris oficials del moment i “que no han rebut l’atenció que es mereixien”. Davant la situació d’alerta sanitària pel coronavirus, l’exposició no es podrà visitar presencialment. L’IVAM, però, és un dels museus que ha obert les seues portes virtuals. A través de la seua pàgina web, es pot passejar per les seues galeries i viatjar als anys setanta i huitanta.
L’exposició està dividida en set parts, on es tracten diverses temàtiques i vies d’expressió, com ara el cinema, amb actors com Ovidi Montllor o directors com Rafa Gassent. Aquest forma part de l’anomenat cinema underground, caracteritzat per la seua alternativitat, temàtiques i punts de vista propis, i sobretot per ser un cinema no comercial que jugava des de primera hora amb pocs recursos i trencava amb els esquemes normatius. Uns altres suports són la pintura, les joguines, els còmics, els cartells i les revistes, com Cartelera Turia, Los Marginados o Escapulari-O, que aborden temàtiques d’oposició al sistema i de crítica. Els teatres de Rampova i les pintades amb missatges subversius omplen les parets d’aquesta exposició, on també l’escena punk i el moviment feminista reben un espai important.
Els grups musicals Ploma2, Intenterror i Generación 77, el fanzine Quinkalla o la falla King-Kong són alguns dels noms que es poden trobar fins al 17 de maig a l’exposició
Els grups musicals Ploma2, Intenterror i Generación 77, el fanzine Quinkalla o la falla King-Kong són alguns dels noms que es poden trobar fins al 17 de maig en aquesta exposició, i que representen l’anomenada contracultura valenciana dels anys seixanta, setanta i huitanta. Des de l’espai de lliure aprenentatge El Punt, al carrer de Garcilaso, situat tot just darrere de les Torres de Serrans, expliquen que es tracta de tota aquella producció cultural fora del marc oficial i que presenta certa confrontació amb ell.
Que tots aquests missatges es manifestaren al llarg d’un període com ho fou la transició no és cap casualitat. Difícilment es podria explicar sense entendre quin havia estat el passat més recent de València, el de l’Estat i, si més no, també quin era el context del moment i la seua relació amb altres zones i països. L’historiador Luis Toledo explica, amb un esforç de síntesi, en quin moment naix allò que es coneix com a contracultura i a quins factors respon el seu desenvolupament. Així, als anys seixanta començà a associar-se la joventut a la subversió radical que sustentaven els consensos socials occidentals, d’aquesta manera es produeixen diferents fenòmens en diversos països, com el moviment hippie o el Maig del 68.
Tanmateix, aquest moviment “s’allunyava molt de l’esquerra tradicional o d’una posició moderada, una evidència d’això va ser la Llei de Perillositat que va aplicar el règim franquista l’any 1970 a l’Estat Espanyol”, matisa. Una altra data en la qual insisteix Toledo va ser la mort de Franco, a partir d’aquest moment la contracultura va tocar el seu punt àlgid i entorn d’ella s’organitzà un enorme teixit que pretenia rearticular la societat de baix a dalt.
Particularitats i antecedents
Apel·lant al catàleg i al discurs que s’ha expressat des de l’IVAM, l’anomenada contracultura tindria els seus orígens en l’underground anglosaxó i dels Estats Units. És ben cert que existeixen referents d’altres procedències, com ara els Black Panters, els provos holandesos o el moviment antipsiquiatria italià, però també ho és que tant València com altres llocs van tenir les seues pròpies particularitats i antecedents. Molts d’aquests joves s’interessen per les tradicions polítiques locals i la cultura popular, com les festes i la música tradicional, el carnestoltes, la música folk o les falles, on destaca el projecte de la falla King-Kong.
L’exposició Contracultura. Resistència, utopia i provocació a València insisteix en la producció d’allò merament cultural, que en alguns aspectes es vincula a la política i en altres es desmarca d’ella, entenent que un aspecte no ha de correspondre’s per si mateix a l’altre
L’exposició Contracultura. Resistència, utopia i provocació a València insisteix en la producció d’allò merament cultural, que en alguns aspectes es vincula a la política i en altres es desmarca d’ella, entenent que un aspecte no ha de correspondre’s per si mateix a l’altre. Nando, membre de la distribuïdora Soroll, parla de la necessitat col·lectiva d’experimentar què es vivia en aquell moment. Un col·lectiu, nascut a Mislata (Horta Oest), començà a editar el fanzine Masakre, on van englobar-se diferents temàtiques de caràcter polític, com ara la filosofia del do it yourself (DIY) o l’antimilitarisme. Altres exemples són els espectacles de Rampova, que trencaven amb el model de gènere establert; o les imatges de les manifestacions feministes dels anys setanta, que responen a la idea que darrere de totes aquelles expressions hi havia una concepció del món diferent i una negació dels valors normatius.
Algunes de les afirmacions a dies d’avui parlen de la mort d’aquest moviment contracultural. És cert que als anys huitanta molts d’aquests projectes desapareixen, es despolititzen o passen a formar part d’un discurs que ja poc s’oposa a l’oficial. Segons l’historiador Toledo, per a molts resultà problemàtica la distància entre les seues expectatives i els resultats que obtenien, però també “caldria tenir en compte la relació que aquesta anomenada contracultura va tindre amb el posterior moviment okupa o el neoruralisme, així com si existeix una continuïtat”, defensa.
Resulta difícil respondre a la qüestió de si la contracultura va morir o no, però les èpoques canvien i les formes, tant d’expressió com polítiques, també. El moment actual és diferent, pel que fa a la tecnologia, però també pel que fa a la llei. “Amb una llei mordassa, tot allò no ho hauríem pogut fer”, explica Nando, qui exposa que l’escena punk també va elaborar molts discursos que trencaven totalment amb el sistema i els valors oficials. El context responia a maneres de projectar més físiques que tecnològiques i estudiar o parlar-ne seria molt complicat sense una tasca de recopilació com la que han elaborat les membres del Punt.
L’espai ha fet possible la presència de materials, com cartells o revistes, a les parets d’aquesta exposició, gràcies al seu arxiu, on han anat emmagatzemant documentació i publicacions d’aquests anys. També, però, han tingut les seues contradiccions a l’hora de decidir participar-hi: “Sempre fa por que la institució et tergiverse el discurs. Haurien de ser les pròpies protagonistes qui l’haurien de fer, així bé s’entén que és una tasca de visibilització d’aquesta producció, tant de cultura com d’informació i discurs, que tot i que va ser minoritària, va tenir el seu impacte”, postil·len.
Tant per a elles com per a altres protagonistes ha estat estrany veure tot açò reflectit a les parets de l’IVAM. Paradoxal és un dels sentiments compartits que han viscut ambdós col·lectius entrevistats, per una banda, pel que fa a l’interès sobre una cultura que havia estat negada, i per l’altra, perquè fos l’IVAM el lloc on es trobaria, un museu que anys enrere, amb l’antiga direcció, va suposar una amenaça per al barri, arribant a treure gent de les seues cases per fer-ne una ampliació. En aquesta línia, caldria preguntar-se si alguns d’aquests discursos han estat absorbits per la cultura hegemònica.
No obstant això, els col·lectius que han participat han vist una bona intenció en aquest projecte i una manera de treure del calaix tot un període que tant a la ciutat de València com a la resta de l’Estat es va viure amb molta intensitat, amb molta vida, ràbia i sobretot amb una capacitat creativa i de resposta que ha deixat una petjada important a les generacions vinents i al si de la història.
