Des de 2016, cada 11 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. Sabem que és urgent promoure i garantir l’accés de les dones als àmbits científics –especialment masculinitzats i jerarquitzats–, però coneixem els orígens d’aquesta commemoració? Contràriament al Dia de la Dona Treballadora (8M) o al Dia de la Visibilitat Lèsbica (26A), l’11F no té un origen vinculat a la reivindicació de drets per part del mateix col·lectiu, sinó que es tracta d’una commemoració instaurada de dalt a baix. Fou proposat l’any 2015 pel Departament d’Assumptes Econòmics i Socials de l’ONU, i dissenyat conjuntament per la Royal Academy of Science International Trust –organització fundada l’any 1968 per la dinastia El-Hashemite, que regna a Jordània i ho va fer a l’Iraq i a Síria– i la República de Malta, coneguda per ser un dels quatre països d’Europa on l’avortament encara no està del tot despenalitzat.
Des d’aleshores, l’11F ha centrat el focus mediàtic en la falta de dones a la ciència, però ho ha fet sempre per mitjà d’un discurs individual –reproduint un esquema basat en l’èxit meritocràtic– i a partir de la reivindicació de científiques brillants, sovint presentades de forma descontextualitzada i sense la intenció de crear una genealogia feminista. S’intenta així, únicament, revalorar el treball de les dones científiques com una aportació tan vàlida com la dels homes, sense reivindicar un canvi de paradigma real en la cultura científica. No es busca fer de la ciència un projecte més feminista, sinó que es continua l’estratègia liberal de cooptar i despolititzar les reivindicacions sorgides al moviment feminista, el que es coneix com a purplewashing.
Les commemoracions són fonamentals per construir –que no recuperar– una memòria col·lectiva. Permeten seleccionar actores i discursos, establint el passat d’una manera intencionada. Contràriament, l’epistemologia feminista sí que ha ofert un replantejament profund del coneixement científic construït fins ara des d’una perspectiva de gènere. En comptes d’un 11F institucional, socialitzem algunes de les seves aportacions.
PER SABER-NE MÉS
Haraway, D. J. | El patriarcado del osito Teddy (Sans Soleil, 2019)
Kohlstedt, S. G. et al. | “Women, Gender and Science: New Directions” | Osiris, 12 (1997)
Rivera-Colomer, M.| “¿Conmemorar la ciencia y las mujeres? Análisis de los discursos del Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia (2016-2022)” | Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 16, 219-249 (2024)
Aquest article és fruit del treball col·lectiu de científiques de l’àmbit de la biologia, la química, la física i la història de la ciència.
La científica ideal és un retrat patriarcal
Superheroïna
Habitualment, les científiques reivindicades es presenten amb una estètica fantasiosa i allunyada de la realitat. S’hi incorporen, a més, elements estereotipats o es mostren hiperfeminitzades.
Poc diversa
Les científiques reivindicades acostumen a ser dones heteronormatives, blanques i de classe alta. El seu paper com a mares també és sovint destacat per exaltar la combinació de la seva faceta pública i privada.
Reconeixement en camps masculins
Es reconeixen les tasques des d’un prisma capitalista i masclista, invalidant els sabers en camps històricament feminitzats –com l’artesania, les cures o la ciència i la tecnologia.
de la llar.
Complexa i inaccessible
Les grans figures científiques són descrites com intel·lectes únics i anòmals, provocant la creació de referents allunyats de la quotidianitat de les nenes i reforçant una idea d’inaccessibilitat a la ciència.
