D’ençà que va començar la pandèmia no han deixat de passar “coses rares” –és a dir, coses que se surten de “la normalitat”. Primer de tot, la mateixa pandèmia. Una malaltia nova sorgida de la Xina que ens va obligar a parar-ho tot durant tres mesos i encara després anar al ralentí un any més. Quan semblava que la cosa començava a estabilitzar-se (“la nova normalitat”, en deien aleshores), pam, un vaixell enorme es queda clavat al bell mig del canal de Suez, i la meitat de les mercaderies del món no poden circular durant dues setmanes. Després d’això, ens van dir, hi va haver “colls d’ampolla a la cadena de subministraments”: l’enorme apetit global després de l’autocontenció del confinament no podia ser satisfet tan de pressa, perquè engegar els motors de la màquina productiva mundial requeria temps. El transport es va encarir, les matèries primeres es van encarir, i faltava una mica de tot (o arribava tard).
A finals de l’any passat, any i mig després del començament oficial de la pandèmia, es va començar a dir una altra cosa: teníem una “crisi energètica”. El preu del gas es començava a enfilar i amb ell el de l’electricitat, i també el dels combustibles, i es començava a parlar de coses impensables fa uns anys, com que hi podria haver una gran apagada a tota Europa. I no havíem superat encara tots aquests problemes que, de cop, aquest any, va Rússia i decideix envair Ucraïna, i ja tot se n’ha anat en orris: el preu de l’energia continua alt, l’oli de gira-sol escasseja, encara més el blat i altres cereals, i ara ja es comença a repetir la idea que anem a una crisi alimentària planetària mai vista, i cap al racionament de tot.
Aquest és el relat que fan la majoria dels mitjans de comunicació: una successió de fets fortuïts i desconnectats entre ells que de sobte ens han complicat la vida. Però tothom intueix que alguna cosa grossa està passant o s’està cuinant, encara que no es pugui concretar el què. No és cap coincidència que es presentin els problemes com si fossin fets aïllats. Perquè d’aquesta manera es pot vendre la il·lusió que les dificultats són conjunturals, desajustos temporals que aviat es resoldran. Això és important perquè no s’enfonsi la façana de “la normalitat”.
Què pensaria la gent si sabés que en realitat tot el que ens està passant va ser predit fa cinquanta anys? Com es podria mantenir la calma si s’expliqués que fa mig segle uns científics del prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts van predir que, sense canvis radicals de la societat, durant el segle XXI la nostra civilització estaria abocada al desastre, al col·lapse?
Quan Donella Meadows, Dennis Meadows i Jorgen Randers van publicar aquell informe, amb el clarivident títol de “Els límits del creixement”, tota la maquinària propagandística del món econòmic es va posar en marxa per tal d’intentar desacreditar tant l’estudi com els científics que l’havien escrit (cosa a la qual per desgràcia estem acostumats, amb experiències pròpies). Van agafar dades fora de context i van tergiversar el seu contingut, van presentar troballes i avenços científics com a demostració que l’informe estava malament, i finalment el van condemnar a l’ostracisme com “una predicció fallida més”.
El món se’ns ha quedat curt, però això no és en realitat cap sorpresa. Fa cinquanta anys que sabíem que ens passaria. Durant cinquanta anys hem mantingut un sistema econòmic suïcida perquè, simplement, els amos dels diners no volien sentir que calia frenar
Desafortunadament, no va ser una predicció fallida sinó una increïblement acurada. L’any 2005, la producció de petroli cru convencional va tocar sostre: mai més ha superat aquell valor i ara comença a davallar amb força. Tots els altres hidrocarburs “no convencionals” que es van introduir per intentar compensar la falta de cru s’han mostrat limitats i massa cars. L’any 2014, les petrolieres van començar a reduir la seva inversió, en veure que la majoria dels jaciments que quedaven no eren rendibles. El novembre de 2018, el conjunt de tots els petrolis (convencionals i no convencionals) van tocar sostre. Quan escric això, la producció total de petroli mundial ha caigut ja un 4 % respecte als màxims de 2018, i acabarà l’any al voltant del 7% per sota. L’Agència Internacional de l’Energia avisa, des del 2018, que sense inversió podria caure fins a un 50 % l’any 2025. Pitjor encara, el dièsel és més difícil de refinar a partir del que ens queda, i la seva producció ha caigut més de pressa, un 15 %. Sense dièsel, paren les mines i s’encareix el transport, fent escassejar tota mena de matèries primeres, dels xips al plàstic, de l’alumini al paper. Al mateix temps, carbó, urani i gas natural també estan en davallada. A més, les renovables que haurien de venir al nostre rescat, resulta que necessiten quantitats ingents de materials, ara tan escassos i cars que instal·lar renovables deixarà aviat, no de ser rendible, sinó tan sols viable.
El món se’ns ha quedat curt, però això no és en realitat cap sorpresa. Fa cinquanta anys que sabíem que ens passaria. Durant cinquanta anys hem mantingut un sistema econòmic suïcida perquè, simplement, els amos dels diners no volien sentir que calia frenar, que era impossible créixer per sempre a un planeta finit.
El món se’ns ha quedat curt, sí, però no per falta de recursos, sinó per excés d’avarícia d’uns pocs. Un altre món és possible, una altra manera de fer podria cobrir les necessitats reals de la població sense aquest malbaratament absurd. Però només podrem fer-ho si primer superem aquesta malaltia mental que anomenem capitalisme.
