El dolor i l’impacte per la dana, la catastròfica gestió del govern de Mazón, el retorn de Donald Trump i el genocidi televisat a Gaza, terriblement normalitzat de fons, van diluir ara fa un mes l’“efecte Errejón”. La dimissió del portaveu de Sumar, Íñigo Errejón, després de fer-se públics testimonis de diverses dones que l’assenyalaven com a autor d’agressions sexuals, ha causat un fort impacte. Un dels debats que el cas ha reobert és el de l’abordatge intern de les violències masclistes quan els agressors ostenten cert poder polític.
“Acabar amb la impunitat i trencar el silenci no és fàcil perquè fins ara massa vegades s’ha protegit l’home amb poder”, predicava una publicació de la política i excompanya de partit d’Errejón i actual eurodiputada de Podem Irene Montero. Com pot ser que una organització com Sumar, “avantguarda feminista” segons la seva presentació, no hagués abordat internament un cas com aquest abans? Com ho fan o ho han fet altres organitzacions davant de casos similars? El poder polític, el capital social i cultural o el prestigi dels agressors poden complicar o obstaculitzar aquest abordatge?
D’una banda a l’altra de l’espectre polític, des d’Ismael Álvarez, exalcalde de Ponferrada (PP), fins a Quim Arrufat, exdiputat del Parlament de Catalunya (CUP)
Homes amb poder polític han dimitit o sigut expulsats de les seves organitzacions per casos de violència masclista, amb més o menys responsabilització de les accions comeses, d’una banda a l’altra de l’espectre polític: des d’Ismael Álvarez, exalcalde de Ponferrada (PP) —condemnat el 2002 per assetjar sexualment la llavors regidora Nevenka Fernández—, fins a Quim Arrufat, exdiputat del Parlament de Catalunya (CUP) —qui va abandonar el seu partit arran d’una denúncia interna d’agressió sexual el 2017.
Però, com Errejón fins al dia que va dimitir sota la pressió de les denúncies, fonts consultades per a aquest reportatge permeten afirmar que responsables d’agressions masclistes, que no han assumit un procés de reparació a les afectades, es mantenen a la palestra pública.
Impunitat i restauració
“La impunitat es produeix pels silencis còmplices de les estructures, que prioritzen el bon nom de l’organització per sobre d’una coherència feminista en l’abordatge dels casos”, explica Núria Alcaraz, doctora en sociologia i gènere i experta en abordatge de violències masclistes. Jenn Díaz, escriptora, activista feminista i exdiputada d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), resumeix així la seva experiència davant els diferents casos de violències masclistes abordats dins el partit durant els seus sis anys de càrrec públic: “Tots revictimitzen; de reparació, ni parlar-ne, i tots els agressors estan restauradíssims a la vida pública i del partit”.
Parla, per exemple, del cas de Lluís Salvadó, exdiputat d’ERC i actualment president del Port de Barcelona, assenyalat quan es va filtrar que en una trucada privada havia assegurat que triaria la consellera que tingués “les mamelles més grosses”. Parla del cas d’Alfred Bosch, exconseller d’Exterior i actual candidat a secretari general d’ERC, expedientat pel partit per no haver activat el protocol davant la denúncia d’assetjament sexual contra Carles Garcias. Segons explica Díaz, “les converses informals apuntaven que no només no havia activat el protocol, sinó que ell també tenia actituds masclistes que no van ser abordades”.
“Crec que hem de fer explotar la bombolla, sobretot per no donar la falsa seguretat que parlem d’espais segurs”, assegura Jenn Díaz, qui l’any 2019 es va presentar públicament com a víctima de violència masclista i ha publicat el llibre ‘Violència en tres actes’
Parla també del cas de l’actual president de la Federació Comarcal del Baix Llobregat, Eduard Suárez, qui, segons Díaz, va assetjar una regidora de Molins de Rei, però, durant l’abordatge de l’agressió, “en un moment donat, no vam poder continuar amb la investigació perquè tenia bons amics dins de l’organització amb prou pes per deixar caure el cas”, continua relatant l’escriptora, exdiputada dels republicans. “S’enfoquen aquestes situacions com a conflictes entre individus i no pas com una situació que afecta directament la legitimitat i la identitat política d’un col·lectiu. No tenim els valors feministes dins l’ADN de la nostra identitat política”, observa l’advocada especialitzada en violències masclistes Laia Serra Perelló.
“Crec que hem de fer explotar la bombolla, sobretot per no donar la falsa seguretat que parlem d’espais segurs”, assegura Jenn Díaz, qui l’any 2019 es va presentar públicament com a víctima de violència masclista i recentment ha publicat el llibre Violència en tres actes (Editorial La Magrana). En el cas dels moviments socials i les organitzacions d’esquerres, “la impunitat pot ser major a causa dels vincles personals i de camaraderia que s’estableixen entre les militants”, explica Alcaraz.
La camaraderia o el corporativisme masculí, la por per part de les víctimes –però també per part de les comissions o les persones que aborden els conflictes– i la confidencialitat dels processos són més elements que poden complicar el camí, amb el risc d’impunitat i no reparació per a les víctimes. Davant d’aquesta realitat s’ha estandarditzat l’ús de protocols.
Protocols per prevenir i sancionar
Alcaraz explica que fa aproximadament deu anys que la majoria d’organitzacions polítiques i socials fan ús de protocols contra les violències masclistes. Segons la sociòloga, “un bon protocol és aquell que parteix de les necessitats de la víctima, en primer lloc, seguides de les de la resta de dones de l’organització que poden sentir-se impactades i, en darrer lloc, de les necessitats que pugui tenir l’agressor per fer un procés d’assumpció de responsabilitats”, continua Alcaraz. Els protocols han de poder garantir “una resolució a través de la responsabilització de la violència per part de l’agressor i la reparació de la víctima”, ressalta la sociòloga.
La Comissió de Protocol del Moviment Popular de Sabadell (MPS) s’ha consolidat com a referent en l’abordatge d’agressions internes per la seva àmplia experiència en l’acompanyament de casos
La Comissió de Protocol del Moviment Popular de Sabadell (MPS) s’ha consolidat com a referent en l’abordatge d’agressions internes per la seva àmplia experiència en l’acompanyament de casos. S’han caracteritzat per saber obrir debats necessaris dins els feminismes i l’antipunitivisme i per repensar col·lectivament el seu protocol enfrontant contradiccions i nous reptes de cada moment. “L’abordatge de les violències és una responsabilitat col·lectiva, així que, quan han vingut altres entitats i col·lectius a demanar consell o eines, hem oferit formació per construir els seus protocols o hem ajudat a assessorar casos de fora de l’MPS”, explica una de les seves membres.
Segons aquesta organització, el protocol ha de ser, sobretot, una eina de prevenció en la quotidianitat, que ajudi a crear espais segurs, desconstruir rols amb un mal ús del poder o males reparticions de tasques. Però també ha de funcionar davant d’una agressió sexual en un context de celebració o un cas d’assetjament laboral. “No treballem des del punitivisme, el que busquem és donar eines per prevenir i resoldre situacions de violència masclista”, expliquen. Reconeixen, però, una limitació important en aquests procediments: “El protocol parteix del reconeixement i la responsabilització de la violència. Si l’agressor no vol o no pot reconèixer una actitud, es fa molt difícil treballar”.
Quan l’agressor es nega a passar pel protocol
Segons la sociòloga experta en gènere Núria Alcaraz, “en casos així cal un posicionament públic clar de l’organització en què s’expliqui que l’agressor no ha volgut responsabilitzar-se o seguir el protocol de manera que la societat conegui la realitat i la pugui tenir en compte a l’hora de decidir si continuar tenint aquesta persona com a referent o comptant amb ell en projectes”.
“No crec que sigui el més ideal, però donada la impunitat i les limitacions dels protocols entenc que sigui la via escollida per algunes dones”, afegeix Alcaraz. Des de la Comissió de Protocol de l’MPS, la perspectiva és una altra. “La nostra manera de treballar no és des del linxament ni tampoc pensem que sigui una via fer-ho públic perquè creiem que no és transformador ni per l’agressor ni per la víctima”, asseguren.
“Les dones sempre han sortit perdent, són desacreditades, expulsades de facto i les estructures relacionals de poder d’aquells espais romanen intactes”, apunta Laia Serra
Per la seva banda, l’advocada Laia Serra opina que quan la persona responsable no respon, la responsabilitat hauria de recaure en el col·lectiu. “El col·lectiu ha d’entendre que la gestió de les violències no s’ha de fer només per atendre les necessitats de l’agreujada, sinó que si els espais polítics no són habitables per a totes les persones, perquè no es gestionen les violències que s’hi donen, una part important i valuosa de les militants marxa o no s’apropa”, relata Serra.
Alcaraz insisteix que fer-ho públic “seria un acte de generositat per a la resta de persones de l’entorn que hi puguin col·laborar o per la ciutadania en general, en cas que l’agressor sigui un personatge públic”. Analitzant la gestió de diversos casos, massa sovint és la persona agredida la que acaba sortint del col·lectiu. “Les dones sempre han sortit perdent, són desacreditades, expulsades de facto i les estructures relacionals de poder d’aquells espais romanen intactes”, apunta Serra.
Més enllà del protocol: les víctimes al centre
“També ens hem trobat amb situacions que el protocol no preveu o no incorpora, i aleshores hem actuat des de la lògica: posant la víctima al centre trobem la manera”, explica una de les activistes del Moviment Popular de Sabadell, “i és que un protocol antipunitivista no ofereix A o B, sinó que acompanya cada cas”, continua.
A l’interior del moviment antiracista de Barcelona, per exemple, l’any 2019 es va donar un cas paradigmàtic en què el camí a seguir es va construir segons les necessitats de les víctimes i les dones impactades per l’acció de l’acusat d’agressions masclistes. Una activista de la comissió encarregada d’abordar el cas, que demana compartir el seu testimoni de manera anònima, a petició de les dones afectades: “Els protocols de vegades no s’ajusten exactament al que necessitem. Nosaltres vam fer-ho des del lloc que vam saber trobar, donant validesa a un relat que ja era històric i era col·lectiu de moltes denúncies d’agressions sexuals i manipulacions. Ho vam fer des del ‘jo et crec’”, relata l’activista feminista antiracista.
“Nosaltres vam fer-ho des del lloc que vam saber trobar, donant validesa a un relat que ja era històric i era col·lectiu de moltes denúncies d’agressions sexuals i manipulacions. Ho vam fer des del ‘jo et crec’”, relata l’activista feminista antiracista
Segons explica, va sorgir la necessitat de celebrar una “assemblea íntima” en la qual, protegint l’anonimat de les víctimes, va quedar establert aquest relat col·lectiu com un fet. Es va conformar una comissió de dones que s’estaven sentint interpel·lades per la situació després que l’acusat d’agressions masclistes les pressionés per organitzar conjuntament una de les mobilitzacions més concorregudes del moviment anticolonial. Es van reunir diverses vegades i van decidir finalment adreçar-s’hi per escrit i citar-lo per abordar-ho. “La seva resposta va ser el silenci, i aquell silenci atorgava. La veritat és que ens va donar tranquil·litat, ja que no volíem haver de parlar amb ell. Hem d’acceptar que moltes sentíem por de la seva capacitat de manipulació”, continua.
Quan es va conèixer aquesta situació internament al barri del Raval de Barcelona, on l’home tenia la seva xarxa, “va sobtar molt perquè es contradeia la imatge de bon samarità d’aquest senyor, del senyor que ajudava la gent migrant. En un inici, nosaltres vam quedar com les boges que estàvem qüestionant una persona amb un lideratge polític molt important”, relata l’activista. Al cap d’uns mesos, amb les converses i reunions amb diferents col·lectius, se li van anar tancant les portes de la majoria d’espais del barri i l’assenyalat per les agressions masclistes es va anar apartant dels espais organitzatius fins que en va desaparèixer. “Vam intentar ser el màxim de curoses amb les companyes víctimes, però és cert que ens va faltar posar més el focus en accions de reparació. Va ser esgotador haver de fer pedagogia i qüestionar la violència dels mascles d’esquerres”, conclou l’activista.
L’expulsió dels agressors
I el mateix dia que explotava el cas Errejón, un altre líder, en aquest cas de l’activisme climàtic, va sortir als titulars de tots els diaris de l’Estat per una denúncia d’agressió sexual. Es tracta de Santiago Martín Barajas, fundador d’Ecologistes en Acció, amb 33.500 seguidors a la plataforma X i habitual columnista d’Eldiario.es. L’organització ecologista va reaccionar ràpidament amb un comunicat en què feien públic el seu desconeixement de la situació i la seva “consternació”.
Laia Serra Valls, responsable de comunicació d’Ecologistes en Acció de Catalunya, assegura que van fer una reunió d’urgència el mateix dia: “Tothom estava en xoc, però havíem de reaccionar i el vam suspendre cautelarment del seu activisme”. L’expulsió del col·lectiu és una de les fórmules més habituals davant de casos que es denuncien per la via penal. Però deixar-ho només en mans del sistema judicial significa no responsabilitzar-se com a col·lectiu o comunitat.
“Tothom estava en xoc, però havíem de reaccionar i el vam suspendre cautelarment del seu activisme”, relata la responsable de comunicació d’Ecologistes en Acció respecte al cas de Santiago Martín Barajas
No és el cas d’Ecologistes en Acció, que, segons Serra Valls, ja ha activat el protocol intern. “És la primera vegada que ho hem de fer per una agressió sexual. Evidentment, hi ha persones amb resistències, però s’ha demanat ajuda a dues assessores externes per comptar amb garanties d’independència i rigorositat”, explica l’ecologista. Aquesta comissió investigarà, recollirà informació, acompanyarà les persones implicades i també plantejarà mesures a seguir i accions de reparació per a les víctimes. “Som conscients que hi ha molts reptes perquè Barajas té un rang i un poder, és fundador i ha sigut coordinador”, admet Serra Valls.
Des de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) no volen fer referència a casos concrets per la confidencialitat dels processos, però donen a conèixer dades de les denúncies acompanyades des de l’organització. Les darreres són de l’any 2022. En aquell moment, la CUP estava gestionant un total de 22 casos, 6 dels quals eren denúncies noves d’aquell any. En un 23% dels casos la persona que havia agredit va marxar de l’organització o se la va expulsar. Altres exemples de mesures transformadores de cara als agressors van ser “formació, separació d’espais, suspensió de militància, limitació de responsabilitats en l’organització, disminució de la visibilitat pública o treball personal”.
“Afrontar qüestions incòmodes per avançar”
Durant les entrevistes realitzades per fer aquest reportatge han quedat off the record moltes situacions d’impunitat i silenciament. Casos de persones que, per més que se’ls hagi sol·licitat formalment i informalment des del seu col·lectiu o organització, no canvien dinàmiques quotidianes que fan explícits els seus privilegis i el seu rol de poder. Homes denunciats per assetjament masclista o agressions sexuals que no es responsabilitzen ni accepten els mecanismes dels protocols establerts. Homes que es neguen a fer una teràpia o seure en un procés de gestió emocional consensuat amb la víctima. Assenyalats per agressions que, fins i tot, desmenteixen els fets i ataquen o amenacen tant les agredides com les que es disposen a gestionar el cas.
A parer de la sociòloga Núria Alcaraz, l’autocrítica i la revisió amb la perspectiva dels anys és necessària, però cal fer-la amb “honestedat”
En definitiva, víctimes de violència masclista de diferents tipologies que, en trencar el silenci als seus entorns d’activisme o militància, pateixen revictimització fins a l’extrem d’haver d’abandonar espais, llocs de feina i càrrecs. També, sobresalts emocionals i psicològics cada vegada que encenen la ràdio i senten la veu de l’home que les va intentar violar. “Existeix un deute històric envers les dones i les persones LGTBIQ+ en els col·lectius polítics. Va sent hora d’entomar-lo i pensar en accions de desgreuge i de reconeixement de la falla, encara que no abordin cap cas concret”, assegura l’advocada Serra.
A parer de la sociòloga Núria Alcaraz, l’autocrítica i la revisió amb la perspectiva dels anys és necessària, però cal fer-la amb “honestedat”. “Hi ha moltes dones que han abandonat espais per males gestions, i organitzacions que es fan dir feministes no han anat a buscar-les a veure com poden reparar el dany comès”, afegeix. Planteja que una autocrítica honesta per part de les organitzacions ha d’anar més enllà del discurs i ha d’afrontar “qüestions incòmodes, encobriments i els motius d’aquests, males praxis i negligències”. “Ens ajudarien a entendre moltes coses, a reparar i a avançar per crear espais més segurs per a les dones i identitats de gènere dissidents”, conclou la sociòloga experta en abordatge de les violències masclistes.
