La major part dels funerals a què he assistit m’han paregut un despropòsit. L’estètica impersonal i freda dels tanatoris, els protocols rígids, la rapidesa, els preus elevats, el catolicisme impregnant-ho tot, la contenció emocional, el tabú… i la nostra vulnerabilitat en mans d’empreses privades que actuen sota el paraigua d’unes lleis fetes en època franquista. Com hem arribat fins ací? Com hem permès que morir es convertisca en un tràmit?
A l’Estat espanyol, el sector funerari està liberalitzat des de 1996 (per reial decret del govern d’Aznar) i mai he vist ni he sentit parlar de mobilitzacions populars per la defensa d’uns serveis funeraris públics i de qualitat. I així, mentre els comiats i honrar les mortes no ha estat prioritari a l’agenda política dels moviments socials, sí que ho ha estat a la de les multinacionals que han vist oportunitat de lucre.
Des de la liberalització, any rere any, moltes funeràries públiques i empreses xicotetes han sigut comprades per empreses més grans. Hui dia, són Mémora, Albia, Servisa, Funespaña i el Grup ASV les cinc empreses que s’emporten la major part dels beneficis sumant milions d’euros anuals. Multinacionals que són filials d’empreses asseguradores com Mapfre, Ocaso, Catalana Occident o Santalucia. Un negoci rodó, amb una clientela vulnerable i desinformada, que paga assegurances de decessos i productes funeraris sense conèixer els seus drets.
Mentre els comiats i honrar les mortes no ha estat prioritari a l’agenda política dels moviments socials, sí que ho ha estat a la de les multinacionals que han vist oportunitat de lucre
Segons estudis de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), el preu mitjà d’enterraments i cremacions a l’Estat espanyol ja supera els 3.600 euros. Aquesta mitjana varia segons el municipi, i als Països Catalans trobem algunes de les ciutats més cares, com és el cas d’Alacant, on el preu mitjà és de 5.455 euros, i Barcelona. A la capital alacantina, el Grup ASV és qui té el monopoli, i a Barcelona és Mémora, que controla el 85% dels Serveis Funeraris de Barcelona, que abans de la liberalització eren totalment municipals.
En ambdues ciutats he sigut testimoni de cerimònies vergonyoses, situacions esperpèntiques, en les quals s’han oficiat rituals laics amb elements catòlics, s’ha parlat de la difunta amb el gènere que no correspon o, simplement, el mestre de cerimònies ha dit i ha fet el que li abellia. I quin és el paper de l’administració en tota aquesta situació? Doncs la complicitat és evident. És el mateix que estem veient en sanitat o educació, un desmantellament dels serveis públics. Simplement, en el procés de privatització de les funeràries no han trobat oposició.
Als Països Catalans trobem algunes de les ciutats més cares, com Alacant, on el preu mitjà d’enterraments i cremacions és de 5.455 euros i Grup ASV té el monopoli, o Barcelona, controlada per Mémora
També l’Estat en treu benefici aplicant el 21% d’IVA a tots els productes i serveis funeraris. Un percentatge de luxe per uns serveis que són bàsics i obligatoris per llei, i que a la majoria d’estats europeus està exempt o és reduït, com ho era ací abans que en 2013 el govern de Mariano Rajoy el pugés de 8 al 21%.
Un altre aspecte que diferencia l’Estat espanyol d’altres països és la rapidesa amb què es desfà de les mortes, ja que el marc legal limita a 48-72 hores el temps des que una persona ha mort fins que se l’enterra o incinera. Dos o tres dies de tràmits, catàlegs, vetlla, cerimònia… Dos o tres dies per gestionar-ho tot i, després, tornar a la feina.
El model funerari a l’Estat espanyol és, sense dubte, discriminatori, rígid i limitant. Pels preus i la rapidesa, però també pels protocols i les instal·lacions que deixen fora pràctiques espirituals i necessitats de la població que no encaixen en el catolicisme, com evidencia la plataforma Entierro Digno, que denuncia la manca d’espai als cementiris per a les persones musulmanes.
Ens estan robant, i ara no parle de diners. Ens estan robant moments de transició, de comiats, d’amor, de dolor, de col·lectivitat. Deleguem i “ens treuen el mort de sobre”. Trobem un producte empaquetat d’aparença còmoda. Però no és comoditat el que sentim, sinó alienació, perquè desentenent-nos dels comiats i dels rituals ens estem allunyant de la vida mateixa.
Ens estan robant moments de transició, de comiats, d’amor, de dolor, de col·lectivitat. Deleguem i “ens treuen el mort de sobre”. Trobem un producte empaquetat d’aparença còmoda
La privatització, el monopoli, els preus, els ritmes, els protocols… pareix que no tenim escapatòria. Però sempre hi ha gent trobant i creant esquerdes. A Catalunya existeixen dues cooperatives de consum funerari en què es paguen col·lectivament els serveis: Recer, creada a Manresa el 2023, i la Funerària Can Deu de Sabadell, creada el 1985. També resisteixen serveis públics o fundacions privades sense ànim de lucre, com és la Funerària Santa Susanna de Caldes de Montbui. I, menys visibles, nombroses històries d’autogestió i desobediència.
Continuem defensant aquestes funeràries i cooperatives, i lluitem per aconseguir una cobertura pública, universal i gratuïta. Però no ens quedem només allà. Cal un canvi de paradigma cultural, d’imaginaris. Rituals sentits i adaptats a la gent, poblacions connectades i apoderades amb el morir. Més autogestió comunitària, més sobirania. Que el morir i els comiats siguen moments viscuts amb atenció i profunditat, i que aquesta etapa de la vida ens torne a pertànyer.
