“Recordo que vam organitzar una sessió oberta de jocs de taula en una vereda, a Colòmbia. En acabar una partida, un avi em va abraçar i es va posar a plorar. Em va donar les gràcies perquè ell mai no havia jugat”. L’educadora més veterana de la ludoteca Casa Bloc, Mercè Castaño, atresora aquesta escena a la memòria, i l’explica per il·lustrar que el joc ens obre a la vida. Fidel a aquesta convicció, ha acompanyat totes les generacions d’infants que, des del 1984, han passat per l’espai situat al barri de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona.
“Quan jugues, t’alliberes; deixes enrere pors i prejudicis”, assegura Castaño amb una veu ferma que parla des de l’experiència. L’acompanyen les altres dues treballadores de l’equipament, Noemí Calvo i Laura Romero, que s’adhereixen a les seves paraules. “Jugar és divertir-se, aprendre, evadir-se”, diu Calvo, que té clar que els jocs no poden ser cap obligació. Les creadores del podcast Play Like a Pank, Cati Hernández i Noemí Blanch, comenten que, jugant, “explorem el món i n’inventem de nous”. Van crear aquest podcast per reivindicar el poder del joc i fer-ne divulgació des d’una mirada feminista.
El president de l’associació Ayudar Jugando, Marc Travé, celebra que, quan juguem, ens podem equivocar. “El joc ens permet aprendre a moure’ns en un marc normatiu, però no ens lliga a cap conseqüència. Si he fallat, el pitjor que em pot passar és perdre la partida”, explica Travé. El joc crea un espai regit per unes normes pròpies. Quan juguem, entrem en un lloc especial que es coneix també com el “cercle màgic”, una expressió que va proposar el filòsof holandès Johan Huizinga a l’obra Homo ludens, en referir-se al joc com a fenomen cultural.
El mot joc ens fa pensar en els infants. La societat ens hi empeny. S’entén, socialment, que els primers anys de vida són aquells que destinem a jugar. La Convenció sobre els Drets de l’Infant, de fet, “situa el joc com un dret fonamental, al mateix nivell que l’educació, l’alimentació i la salut”. Ho explica Anna Garcia, l’encarregada de gestionar les set ludoteques que pertanyen a la Generalitat i, també, de fer el seguiment general de la resta de ludoteques catalanes. Castaño es lamenta que “arreu del món, molts infants només treballen”, i diu que cal esforçar-se per fer arribar el joc a tots els nens i nenes.
Ara bé, els jocs són només per als infants? Les divulgadores de Play Like a Pank estan convençudes que no, que “l’impuls de jugar no caduca”. Expliquen que “jocs per a adults n’hi ha hagut sempre, des del famós Senet, un joc egipci del 2600 aC, fins a clàssics com el dòmino o la brisca”. Tanmateix, encara pesa la idea que jugar no és cosa de grans. Segons la responsable de la ludoteca Les Bernardes (Salt), Helena Rubio, un dels entrebancs és que “alguns pares van jugar poc durant la seva infància i no saben quin paper té l’adult dins el món dels jocs”. Travé creu que tothom té la necessitat de jugar i que, a poc a poc, s’està erradicant el prejudici que frena els adults a l’hora d’asseure’s davant d’un joc.
La popularitat dels jocs de taula i dels jocs de rol, de fet, ha crescut aquests últims anys. Només cal mirar imatges del festival Dau Barcelona, que es va celebrar el cap de setmana del 23 i 24 de novembre. S’hi veuen taules i taules de gent que juga. Hi ha molts adults, de totes les edats. Si algú no avesat a aquest tipus d’ambients va anar al festival, segur que va quedar sorprès: l’aire de la fàbrica Fabra i Coats desprenia olor de complicitat, de companyonia. Passa una cosa semblant a les ludoteques, que són, en paraules d’Anna Garcia, “espais privilegiats de trobada, de solidaritat”.
Com s’explica, aquesta popularització dels jocs de taula? Algunes veus de l’opinió pública l’han vista com una resposta a l’ús excessiu que fem, entre totes, de la tecnologia. Han titllat els jocs de taula, així com altres jocs més tradicionals, de bona alternativa als videojocs. Altres persones, però, creuen desencertat fer servir l’expressió “alternativa”, perquè d’aquesta manera oblidem que el món dels jocs de taula existeix des de molt abans que els videojocs i podem caure en l’error de pensar que només han aparegut per solucionar el problema de la tecnologia.
Sigui com sigui, “la societat està veient que el joc és una eina boníssima, i cada vegada més instituts, escoles i empreses el fan servir per treballar la cohesió de grup”, comenta Rubio. Travé explica que el 2003 els membres d’Ayudar Jugando eren una colla de “friquis” i que, al llarg d’aquests quasi vint anys, s’hi han unit psicopedagogues, educadores especials i professores, entre d’altres. “S’ha anat diluint la imatge –mai real, però sí prototípica– que els aficionats als jocs de taula i de rol som persones rares”, afegeix.
El joc, eina d’inclusió social
Al barri de Sant Andreu, a prop de la ludoteca Casa Bloc, fa uns dos mesos es va obrir un nou centre d’acollida de joves migrants no acompanyats, que venen sols. És un centre d’urgència; hi entren quan acaben d’arribar. Encara han de passar la prova del canell que els determinarà una edat. Són menors que han hagut de fer d’adults.
Des de la ludoteca ja estan treballant “perquè s’obrin a l’entorn i s’hi integrin”, diu Castaño. Els dimarts i dimecres, a partir de quarts de vuit de la tarda, és possible entendre vivencialment la força del joc com a eina d’inclusió social. Calvo, entusiasmada, narra una escena habitual: una colla de joves del centre d’acollida seu entorn d’una taula, envoltant el joc The Mind, i quan tiren una carta n’han de dir el número. No entenen ni parlen la llengua, encara, però a través de jocs es comuniquen. Aquestes són els primers passos del procés d’inclusió. Més endavant “s’aniran buscant més punts de trobada perquè es relacionin amb altres joves”, explica Calvo. A més, aprofitant que la ludoteca és una entitat consolidada, les educadores intenten normalitzar l’arribada d’aquests joves. Vetllar perquè el veïnat ho toleri a vegades és una tasca difícil, però, segons Laura Romero, “és important que les famílies vegin que, de la mateixa manera que nosaltres cuidem els seus infants, també acompanyem aquests nens i nois”.
La ludoteca de Salt (el Gironès), que és una ciutat amb un alt percentatge de població migrada, també ha esdevingut un servei potent d’inclusió social
La ludoteca de Salt, que és una ciutat amb un alt percentatge de població migrada, també és un servei potent d’inclusió social. Hi conflueix gent de moltes procedències, de diversos estatus econòmics i de totes les edats perquè s’hi ofereix un programa familiar que convida mares, pares, àvies i avis a jugar amb els infants. “És un dels únics serveis que aconsegueix que totes aquestes persones, ben diferents entre elles, convisquin i facin una activitat comuna”, explica Rubio.
Després de parlar amb quatre adults que hi porten infants, es pot intuir una opinió general rotunda: la feina que s’hi fa és excel·lent i suposa un gran enriquiment per als nens i nenes. Hayat Amannach ressalta que el seu fill gran, que és bastant tímid, a la ludoteca “treu el que té dins, s’expressa més”. L’àvia Ruth Molina diu que jugar els va bé “per ser més creatives i actives i per aprendre a respectar la diferència”. Rodrigue MBakop, que és pare d’un nen que va a una escola d’educació especial, troba positiu que el seu fill “es relacioni amb gent que no coneix, que surti del seu entorn”.
L’associació Ayudar Jugando ha impulsat activitats d’acció directa en centres amb infants en situació de risc d’exclusió social, com el Casal Jove Atlas del Raval. Travé explica que treballen
a través de jocs com Los hombres lobo de Castronegro, en què uns quants jugadors són els assassins i han d’aconseguir matar tota la resta. Comenta que, al principi, els grups solen formar petits guetos, perquè els nois s’agrupen per proximitat cultural. Durant la primera partida, cadascú defensa els seus amics, però les cartes dels assassins no entenen aquestes separacions i creen una complicitat oculta. Quan es moren, descobreixen que l’home llop que els ha matat és el seu amic. A la segona partida, comencen a escoltar-se entre tots. “Es trenquen barreres i es forja un vincle que continua quan el joc s’acaba”, segons Travé.
El joc, motor de transformació
“Quan jugàvem al ‘mercat’, els infants cridaven: ‘El quilo, el quilo!’. Ja no ho fan, perquè els pares compren a les grans superfícies. Ara deixen els aliments de joguina en una taula
i s’assorteixen”. Amb aquesta anècdota, Castaño posa de manifest que les criatures reprodueixen el que veuen. Recorda que els primers infants que va tenir a la ludoteca, fa uns trenta anys, eren els fills dels militars perquè Sant Andreu era una zona de casernes, i jugaven a dispersar manifestacions perquè, des de la finestra, veien com els seus pares ho feien. “Ara, fa poc, uns nens jugaven a ser antidisturbis”, afegeix Calvo.
A través del joc, però, també es pot educar en valors i donar eines als infants perquè no caiguin en estereotips i siguin persones amb consciència social. A la ludoteca de Salt compren joguines “neutres i representatives de totes les cultures”, segons Rubio. Aposten per treballar el vincle amb l’entorn i el territori, ja sigui fent trobades intergeneracionals, col·laborant amb casals de gent gran o realitzant projectes que facin pensar, perquè els infants s’adonin “que ells també poden incidir-hi”, com diu Calvo. Per exemple, a la ludoteca Casa Bloc estan fent una activitat d’imaginar com seria la construcció de la ciutat que volem. “Amb materials reciclats, han de crear els espais que voldrien trobar a Barcelona”, exposa Romero.
El joc, i no tant la joguina
Les creadores de Play Like a Pank remarquen que cal distingir el joc de les joguines, perquè “les joguines ens ajuden a jugar però cal tenir clar que, en cap cas, com més joguines, més joc”. Creuen perillós massificar les criatures amb un excés de joguines; cal fer-ne un ús intensiu. “Ens porten jocs que no s’han obert perquè les criatures no han donat l’abast”, comenten les educadores de la ludoteca Casa Bloc, que organitzen tallers de fabricació de joguines per escampar la idea que no cal gastar-se gaires diners per tenir un joc divertit.
Potser és l’hora de donar una ullada a les darreres vacances de Nadal amb sentit crític i plantejar-nos què significa jugar, perquè no només vol dir consumir
Potser és l’hora de donar una ullada a les darreres vacances de Nadal amb sentit crític i plantejar-nos què significa jugar, perquè no només vol dir consumir. Potser és el moment de recordar que jugar no és fer coses “perquè sí”, com deia Antoni Tàpies, sinó que jugant, jugant, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant, jugant, diem coses i n’escoltem, despertem aquell qui s’ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista.
