La tragèdia: Disset anys ja. El 19 de novembre de 2002, el petrolier Prestige, un vell vaixell monocasc amb bandera de Bahames, carregat amb 77.000 tones de fuel, que feia la ruta Sant Petersburg – Singapur amb parada tècnica a Gibraltar, es va enfonsar finalment a 130 milles de la costa gallega, després d’un periple de sis dures jornades d’incerteses, desesperacions i males decisions polítiques.
Sis dies abans havia llançat l’alarma. Va ser un tempestuós 13 de novembre, enmig d’un important temporal, quan el capità de la nau va donar avís de l’existència d’una esquerda en el costat d’estribord i va demanar ajuda per evacuar la tripulació i entrar a un port de refugi. En aquell moment, el Prestige se situava a 28 milles del cap Fisterra. El vaixell perdia càrrega i s’intuïa el problema que havia d’arribar. El govern gallec, amb Manuel Fraga al capdavant, i el de l’Estat espanyol, amb el llavors vicepresident Mariano Rajoy com a coordinador de les operacions, decideixen minimitzar la qüestió de cara a l’opinió pública i, sense demanar informes tècnics fins cinc dies més tard, van variant l’estratègia a seguir.
El dia 17 el govern d’Aznar creu estar en condicions d’afirmar que el problema està solucionat, ja que acaba d’entrar en jurisdicció de país veí. Notificació que al cap de poc temps ha de desmentir, ja que una corbeta lusitana li barra el pas
La primera opció era enviar la nau a port i fer una descàrrega controlada, que tot i semblar el més lògic, es va rebutjar immediatament. Va començar llavors el passeig del Prestige per la costa gallega. L’endemà de l’accident, el vaixell s’allunya i posa rumb al Nord. No havien passat ni 24 hores quan -es diu que per l’oposició de l’Estat francès i el Regne Unit-, modifica el rumb i vira al Sud. El Ministeri de defensa proposa llavors bombardejar-lo a l’espera que el fuel es cremi, però s’adverteix de la toxicitat del núvol que això provocaria, mentre el passeig continua cap a aigües portugueses. El dia 17, el Govern creu estar en condicions d’afirmar que el problema està solucionat, ja que acaba d’entrar en jurisdicció del país veí, una notificació que al cap de poc temps ha de desmentir, ja que una corbeta lusitana li barra el pas. Rebutjada la idea d’enviar-lo a un altre país, vira novament, aquesta vegada de cara a l’Oest, per tal d’allunyar-se per l’Atlàntic. A les 8 hores del matí del dia 19 de novembre, el petrolier no resisteix més i es parteix per la meitat. A les 16.18 h de la tarda, després d’haver recorregut gairebé 250 milles (ni més ni menys que prop de 450 quilòmetres) enfront de les costes gallegues a partir del moment de l’alarma, s’enfonsa llançant a la mar unes 64.000 tones de la seva càrrega.
La manipulació: Els fets eren evidents però no van aconseguir aturar els missatges tranquil·litzadors de govern, sinó al contrari. En aquest punt sí que la idea va ser clara des del principi de la crisi: minimitzar els fets davant de la ciutadania, amb les reticències a utilitzar les paraules marea negra i optant per una versió més suau: abocament. També amb l’asseveració que el fuel no arribaria a la costa, després, que per cap concepte entraria a les Rias Baixas, passant per l’afirmació diària de tenir la situació controlada, les afirmacions que els tancs tiraven una reguera pràcticament imperceptible, fins als tristament famosos “hilillos de plastilina en estiramiento vertical“, que en realitat eren 125 tones abocades diàriament. I mentre des de terra ja es mastegava la tragèdia i començaven a arribar les galetes de chapapote, es va dir que se solidificaria en entrar en contacte amb l’aigua, que el resultat seria una gran llamborda al fons de la mar. I, com en altres temps, no va quedar més remei que atendre les notícies que arribaven d’altres països, per assabentar-se de la magnitud de la catàstrofe. Fins i tot els diferents comitès de treballadors de les cadenes públiques van arribar a denunciar la censura informativa a la qual estaven sotmesos.
No hi va haver conseqüències polítiques, les urnes no van passar excessiva factura, es van repartir indemnitzacions que a dia d’avui encara no estan liquidades, l’impacte mediambiental i en l’activitat pesquera no es va quantificar totalment
Una marea de dignitat: la costa es va tenyir de negre. Fins a tres marees negres van acostar el fuel inexorablement a terra. 657 platges afectades, la majoria gallegues, però també per tot el Cantàbric, 1.500 km de costa gallega tancats a la pesca i a la recol·lecció de marisc, parcs naturals i espais naturals protegits inundats de chapapote … El 4 de desembre, des d’Ortigueira a A Guarda, tot el litoral era una viscosa, fètida i tòxica taca de chapapote. I va sorgir la indignació. Impossible esborrar de les retines la imatge dels mariners sortint a la mar amb les seves eines de pesca com a únic remei, i les seves mans com a únic contenidor per lluitar contra la grandesa d’una mar tenyida de negre. La gent va sortir als carrers i, sobretot, es va acostar al seu mar; a netejar-lo i salvar-lo, tot i l’escassetat de mitjans, tot i les conseqüències que el contacte amb el fuel podia tenir per a la salut, tot i les mentides i les manipulacions. I s’hi va unir més gent i van venir de fora, i el negre de la costa es va tenyir d’una marea blanca de solidaritat, la dels milers de persones voluntàries que van lluitar amb l’enganxós chapapote, que van deixar les seves forces per retirar el fuel que no parava d’arribar. Tot sota un crit unànime, el “Nunca Máis“ que va sonar alt i clar en les manifestacions multitudinàries, i va transcendir a la plataforma ciutadana en què es va constituir i va arribar a acollir més de mig miler d’agrupacions. Un “Nunca Máis” que es va convertir en el crit punyent d’una generació, en un senyal de lluita i cansament d’un poble.
I van passar els anys: I després de l’èpica, tornada a la realitat. No hi va haver conseqüències polítiques, les urnes no van passar excessiva factura, es van repartir indemnitzacions que avui dia encara no estan liquidades, l’impacte mediambiental no es va quantificar totalment, així com l’efecte de les activitats pesqueres, els danys a la salut a llarg termini es desconeixen… Es va ampliar el Corredor de Fisterra fins a 42 milles de la costa, es van imposar els vaixells de doble casc, però segueix sense existir un protocol clar a seguir pel que fa als ports refugi. I més de 30.000 vaixells passen anualment per aquest corredor. En el record del passat es troben les bases de la no repetició dels errors del futur. I els gallecs i gallegues no volen oblidar nunca máis.
