A les últimes vagues feministes el poder hi ha respost amb un discurs aparentment alliberador. Emparat en l’amenaça que suposa l’extrema dreta, ha exhibit la bandera d’un feminisme corporativista que redueix la solució a l’accés de les dones als principals àmbits de representació pública, obviant que la seva gènesi rau a impugnar el sistema de relacions que consagra la desigualtat i l’explotació de tots els sectors populars en benefici d’una minoria.
Davant d’aquest feminisme de les elits, que aprofundeix en l’individualisme i la reproducció dels privilegis, les vagues han realçat el denominat “feminisme per al 99%”; un corrent que ja es vaticinava amb les aturades laborals organitzades el 2016 a Polònia i que aviat va travessar l’Atlàntic per rebrotar arreu de l’Amèrica del Sud sota el crit de “Ni una menos”.
En la seva extensió global, aquestes vagues han catapultat un moviment que “podria guanyar prou força per a trastornar les aliances existents i redibuixar el mapa polític”. Així ho auguren Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza, autores de les tesis que articulen aquest feminisme pel qual la batalla ha d’incardinar-se en la defensa de l’ecologisme, l’internacionalisme i la fraternitat amb tots els sectors damnificats per la cobdícia i la pobresa.
Les autores de Feminisme per al 99% (Tigre de Paper) desgranen en onze capítols el corpus d’aquest nou feminisme que, entre altres coses, aspira a revertir l’explotació i la violència tot enfrontant-se a l’opressió racial i de gènere que avui es consagra amb l’enèsim cicle colonial al conjunt del planeta. A propòsit d’això, Fraser, Bhattacharya i Arruzza consideren que la lluita feminista “pot eixamplar el cercle de solidaritat entre les persones oprimides i fer més agut l’antagonisme entre qui ens oprimeix”. Un horitzó que ha deixat de ser utòpic, perquè, segons diuen, les vagues albiren que “l’hegemonia del feminisme liberal ha començat a ensorrar-se, i una nova onada de radicalisme feminista ha sorgit de la runa”. Se’n diu feminisme per al 99%.
