Una feina a porta tancada, en una cambra aïllada, lluny de l’àmbit públic. Una tasca delicada, minuciosa, molt similar a la de la costura. I un ofici clau dins la producció de pel·lícules: el muntatge del metratge. Als inicis del cinema, però, qui se n’encarregava, ni tan sols apareixia als crèdits. No és estrany, doncs, que aleshores, fos un seient reservat a les dones.
Pel·lícules com Reservoir Dogs, Lost Highway, Raging Bull, Bonnie and Clyde, Beau travail, Dancer in the Dark, o En la ciudad de Sylvia han ocupat un espai especial dins la graella del festival. Però, per què? Què tenen en comú tots aquests films? Malgrat siguin molt més conegudes les persones que els han dirigit, totes les que els han muntat són dones. Estem parlant de Sally Menke, Mary Sweeney, Thelma Schoonmaker, Dede Allen, Nelly Quettier, Molly Malene Stensgaard i Núria Esquerra, respectivament. Dones que són o han estat a primera línia, els noms de les quals no han transcendit més enllà dels espais de la cinefília; i fins i tot en aquests racons, ho han fet a empentes i rodolons.
“Després de tota la feina que hi ha durant el rodatge, també al muntatge… T’adones que serà un film de …, és a dir, que pertany a aquest realitzador o realitzadora. És sorprenent”, exclama Nelly Quettier, muntadora de bona part de la filmografia de Claire Denis. En efecte, encara que una pel·lícula acabi tenint molta repercussió, l’únic nom que se sol fer visible finalment, i que per tant sol ser recordat a llarg termini, és el de la direcció. Això, en un art que és col·lectiu per naturalesa.
Però, dins d’una indústria tan masculinitzada, per què la sala de muntatge ha estat un racó històricament tan sovintejat per dones?
El 1926, ‘Los Angeles Times’ destacava: “una de les posicions més importants del cinema és ocupada gairebé totalment per dones”
El 1926, Los Angeles Times destacava: “una de les posicions més importants del cinema és ocupada gairebé totalment per dones”. Es referia a les conegudes com a “talladores” (cutters), generalment, dones joves de classe treballadora que es feien càrrec de tallar i enganxar les cintes de cel·luloide manualment, una de les tasques més feixugues i mal considerades –pel fet de ser tècnica– de tota la cadena de producció. Tanmateix, hi havia una mena de categoria superior: les “muntadores (de guió)”, dones de classe mitjana amb cert nivell de formació acadèmica que tenien una intervenció una mica més creativa en la fase de postproducció. Ni unes ni altres, tot i les seves meritòries contribucions al desenvolupament de la tècnica del muntatge en cinema, serien mencionades als crèdits de les pel·lícules silents.
Amb l’adveniment del so, més relacionat amb aptituds teòricament masculines, els homes bandejarien, en part, les dones muntadores dels seus llocs de treball. Un moment que curiosament coincidiria amb la visibilització d’aquest càrrec als crèdits de la pel·lícula. Ara que la professió començava a ser reconeguda, els set anys de formació que requeria farien suposar a un intuïtiu articulista dels anys 40 de Los Angeles Times que les dones ja no s’hi podrien dedicar perquè s’havien de casar i tenir fills. Tot i això, les dones seguirien presents en aquest ofici. I la primera d’elles a aparèixer als crèdits d’una pel·lícula, A daughter of the Gods, seria Hettie Gray Baker, muntadora també d’alguns dels primers films de John Ford. És Irving Thalberg qui encunyaria el terme de “muntadora cinematogràfica” per tal de descriure l’habilitat de Margaret Booth (representada a la fotografia en blanc i negre que encapçala l’article), “talladora” de Griffith.
Com és, però, que en l’actualitat les dones persisteixen en aquesta ocupació professional? És alguna mena de tarannà que predomina en les persones que s’identifiquen com a dones? O en aquelles a qui s’ha assignat el sexe/gènere femení? La pròpia responsabilitat ho requereix? Tenen una sensibilitat diferent? Quettier ens confessa que “les dones aporten una mica de dolçor al film”, ja que “a diferència dels rodatges, que solen ser més agressius, a la sala de muntatge hi ha nivells més baixos de testosterona”. Destaca, però, que quan aquest lloc és ocupat per homes, sol estar més ben retribuït, segons un estudi fet per l’Associació de Muntadores de França. Tess Renaudo, una de les programadores de l’Alternativa, prefereix no generalitzar pel que fa als gèneres, però sí que observa una tendència de les dones de tenir una presència més gran en el cinema que es mou pels circuits menys comercials o convencionals. Per la seva banda, Núria Esquerra reconeix que algunes vegades ha estat requerida pel fet de ser dona, però que a ella, el gènere de les cineastes amb qui ha treballat no li ha influït, més enllà de la detecció d’un cert aferrament a les idees preconcebudes per part dels directors homes, lleugerament més inflexibles que les directores dones.
Núria Esquerra reconeix que algunes vegades ha estat requerida pel fet de ser dona, però que a ella, el gènere de les cineastes amb qui ha treballat no li ha influït
Esquerra, igual que Quettier, se sent còmoda a la sala de muntatge, un indret més recollit, íntim, en el qual es crea un espai de confiança juntament amb la direcció del film. Una cambra pròpia, lluny de les dinàmiques dels rodatges, on poden marcar el ritme del seu propi espai de treball. S’enfronten als films com si fossin un desafiament. Descabdellen les cintes de cel·luloide que vénen de rodatge, i enfilen l’agulla perquè aquella història funcioni. Aquesta voluntat de recolliment té a veure amb l’agressivitat de les relacions de poder d’un sistema patriarcal, o és simplement una qüestió de personalitats? És casualitat que un ofici que només es fa notar quan falla el facin dones? Per què la responsabilitat del muntatge se sol comparar amb la de la traducció, i no amb la de l’escriptura? Si no és la transparència i la invisibilitat, què tenen en comú les muntadores d’avui amb les “talladores”, o les teixidores, d’ahir?
Tot i que la mostra no es dedica a resoldre aquesta qüestió, sí que ha dut a terme una selecció en què, temàticament, es qüestiona el tema del gènere, sigui a través del reconeixement de films que fan un retrat sensible de l’homosexualitat, com El silencio es un cuerpo que cae, dirigida per Agustina Comedi i muntada per Valeria Racioppi, la maternitat a Jamaica a Black Mother, la figura de l’home cuidador a Amèrica, la lluita de les dones kurdes per un món més feminista a Comandant Arian, de la cineasta Alba Sotorra, o les relacions entre identitat cultural i aparença personal a Lo que dirán, de la directora i muntadora Nila Núñez. Aquestes pel·lícules, al costat de moltes d’altres, han constituït la programació del festival, que s’ha esdevingut del 13 al 18 de novembre. Un festival que s’ha caracteritzat per una forta presència de petites produccions de gran qualitat, metratges agosarats i creatius, documentals i assajos fílmics. A banda de la secció especial dedicada a les dones muntadores, hi ha hagut una significativa presència de dones directores dins la selecció que, segons explica Renaudo, “s’ha produït de manera natural”, ja que “no es tracta d’un festival de quotes”.
