Nuria Alabao coneix a la perfecció quin és el projecte de l’extrema dreta en matèria de drets sexuals i reproductius i igualtat de gènere. En el seu darrer llibre Las guerras de género (Katakrak, 2025) ha analitzat històricament com a tot el món la ideologia ultra i qui l’abandera ha intentat minvar els drets de les dones i del col·lectiu LGBTIQA+. En el reportatge Pacte d’agressió institucional als avenços feministes publicat al darrer número de la Directa expliquem com aquests atacs s’han intensificat amb l’arribada al poder de Vox, al País Valencià i les Illes.
L’extrema dreta parla sovint d’ideologia de gènere. Sé que en el teu darrer llibre has dedicat més de 300 pàgines a parlar-ne. De totes maneres, com definiries aquest concepte en poques paraules?
“Ideologia de gènere” va sorgir a partir dels anys 90 al Vaticà, en un moment en què els drets sexuals i reproductius avançaven en organismes internacionals com l’ONU. A partir d’aquí el concepte es va convertir en una eina política molt eficaç, assumida per organitzacions ultraconservadores i més tard per les extremes dretes de mig món. Avui funciona com un marc amb tints conspiratius creat per a desacreditar qualsevol avançament feminista o LGTBIQ, que es presenten com un pla ocult per a destruir la família, la nació o posar en perill a la infància. Bàsicament, pretén atacar l’aportació teòrica que va implicar el concepte gènere, que serveix per entendre que els rols assignats a homes i dones són construïts –i, per tant, també ho és la divisió sexual del treball–. Aquest discurs funciona perquè transforma en amenaça moral el que en realitat són demandes d’ampliacions de drets. És un calaix de sastre que serveix a l’extrema dreta per oposar-se a qüestions molt diverses com la igualtat de gènere, el matrimoni igualitari, l’educació sexual, les lleis trans, o fins i tot polítiques bàsiques contra la violència masclista.
Per què a l’extrema dreta li interessa tant tot el que té veure amb la sexualitat i el gènere?
“A l’extrema dreta li resulta útil convertir frustracions reals en energia reaccionària”
En aquestes qüestions l’extrema dreta troba un camp privilegiat per generar mobilització en societats on s’incrementa la desafecció política. Són qüestions molt carregades simbòlicament que li permet activar aquestes pors dels quals parlàvem i que fins i tot es vinculen al seu nacionalisme excloent. Això podem veure-ho en les seves obsessions demogràfiques: qui parirà nens nacionals, serem “substituïts”, perdrem la nostra cultura, etc. Aquestes emocions són molt útils en política avui i serien molt difícils de mobilitzar a partir d’altres temes com podria ser l’economia. A més, com ha assenyalat Judith Butler, el gènere pot condensar malestars de naturalesa diversa. Poden ser ansietats materials vinculades a la precarització i al deteriorament de les condicions de vida. Però també malestars derivats de les transformacions profundes que s’estan produint en els rols, la forma de les famílies o la posició social dels homes. L’extrema dreta converteix aquesta mescla d’inseguretats en una narrativa que promet restaurar un ordre estable i jeràrquic –identificat en gran manera amb el fordisme– que suposadament vindrà acompanyat d’una millora de les condicions de vida perquè desafia la globalització. Per això, la seva insistència en aquestes qüestions no respon només a un conservadorisme moral, sinó que a més li resulta útil convertir frustracions reals en energia reaccionària, mentre construeix un enemic que conspira contra la gent comuna i que encarna en el feminisme, els “lobbies LGBTIQ” o “les elits progressistes”.
La sexualitat i el gènere han estat històricament un tema recurrent per a l’extrema dreta?
“Durant el franquisme el dispositiu moral i sexual va ser essencial per a sostenir un règim basat en el control social”
Sempre han estat un tema important per a la reacció. En els seus parents pròxims, els feixismes clàssics, la regulació de la sexualitat era un pilar del projecte autoritari: s’exaltava la maternitat com deure nacional, es promovia la família tradicional com a cèl·lula bàsica de l’ordre social i es perseguien identitats i pràctiques sexuals no normatives. També s’associava tota subversió de gènere al comunisme, a l’anarquisme o les lluites obreres en general que amenaçaven l’ordre social articulat sobre la propietat privada. Durant el franquisme, per exemple, el dispositiu moral i sexual va ser essencial per a sostenir un règim basat en el control social que s’associava a la reproducció de l’ordre patriarcal. La funció política de tot això era naturalitzar les jerarquies socials i desviar la lluita de classes cap a un conflicte ètnic o cultural. De fet, això no s’allunya tant del que succeeix avui, encara que aquestes formes s’actualitzen amb noves narratives com la del “hivern demogràfic” o “l’amenaça trans”. En aquest sentit, les guerres de gènere avui suposen la continuació històrica d’una llarga tradició reaccionària que utilitza el control de la sexualitat com a eina de poder i com a element identitari en el qual apuntalar l’imaginari polític.
En aquest aspecte, el tema de l’avortament també té una importància cap dalt per a l’extrema dreta. Per què?
“Més que un principi ideològic estable, l’avortament funciona per a aquestes forces com un instrument polític”
L’avortament guanya centralitat per a moltes extremes dretes perquè opera com un terreny simbòlic des del qual reaccionar als avanços feministes i al cicle de transformacions iniciat amb la revolució sexual dels anys seixanta. Enfront d’aquests canvis, s’ha anat construint un entramat internacional —com la dreta religiosa estatunidenca o els seus aliats russos— que fa dècades que es construeix i enfortint-se. El que ha aconseguit aquest ecosistema conservador és crear una gramàtica política, que posa a la disposició dels partits de dretes, i que va acompanyada de recursos, suport electoral i una base militant molt activa. Per això molts líders de dretes adopten la causa antiavortament fins i tot quan és un tema que els importa poc, com és el cas de Trump. No obstant això, aquesta posició no es reprodueix igual en tots els contextos. A Europa occidental, on existeixen majories socials sòlides a favor del dret a l’avortament, algunes dretes radicals fins i tot el secunden. Marine Le Pen va votar a favor de constitucionalitzar-lo a França, i per als partits ultres dels països nòrdics és un dret intocable. Això mostra que, més que un principi ideològic estable, l’avortament funciona per a aquestes forces com un instrument polític el sentit del qual depèn de la correlació de forces i del tipus de societat a la qual busquen interpel·lar.
En el cas estatal, Vox per apuntalar la seva lluita contra el dret a l’avortament utilitza termes com “hivern demogràfic” o “crisi de les pensions”. En quin grau són útils per la formació d’extrema dreta?
Aquests termes operen com a marcs polítics molt útils per a l’extrema dreta perquè els permeten transformar un fenomen complex —la caiguda de la natalitat— en un pànic moral sobre la supervivència de la nació. L’hivern demogràfic no descriu només la caiguda de les taxes de natalitat, sinó que implica aquesta narrativa d’amenaça: menys fills significaria declivi, pèrdua d’identitat i, en última instància, substitució de la població. És un relat que barreja ansietat cultural, preocupació pel futur econòmic –Europa es troba enmig d’una greu crisi des de fa anys– i la idea que “nosaltres no tenim suficients fills” mentre els musulmans sí que els tenen. En relació amb el problema que suposa això per a les pensions, s’ofereixen dues grans narratives. Una sosté que la sostenibilitat del sistema depèn de l’arribada de població migrant jove, encara que no ho semblaria davant el tractament que reben els migrants menors no acompanyats. L’altra, l’ultra, afirma que la solució passa perquè les dones tinguin més fills i promet ajudes i polítiques familiars per a incentivar-ho. Però, i com mostren països que fa anys que apliquen aquestes mesures, no es pot respondre a aquesta qüestió només amb petits incentius materials. El fet que caigui la natalitat en societats capitalistes té tant a veure amb la precarietat o les condicions de treball com amb altres determinants culturals com les noves expectatives de vida de les dones. Per això els programes natalistes no estan funcionant.
Abans parlaven que Marine Le Pen havia defensat el dret a l’avortament. També ho fa Sílvia Orriols d’Aliança Catalana. Quina diferència hi ha entre aquesta formació i Vox?
“L’exemple del debat sobre el vel en el parlament català és il·lustratiu: Vox va justificar la seva prohibició en nom dels valors cristians, mentre Aliança ho va fer des del laïcisme”
La diferència fonamental radica en l’eix sobre el qual articulen la identitat nacional –una espanyola i una altra catalana– enfront de l’islam. Vox, especialment en els seus inicis, va construir el seu discurs secundant-se en organitzacions catòliques ultraconservadores com Hazte Oír i defensant explícitament els “valors cristians” com a senyal identitari. En realitat “cristià” aquí funciona més com un marcador d’identitat en oposició al musulmà que com un signe d’adhesió religiosa substantiva. Mentre que Aliança Catalana i Reagrupament Nacional se situen en el que podríem dir el vessant liberal-identitari de l’extrema dreta europea. Defensen els valors europeus o nacionals ancorats en el laïcisme, els drets de les dones i les llibertats LGTBI, i els presenten com a incompatibles amb l’islam. A França, en realitat, la defensa del laïcisme uneix sectors molt diversos: des de l’esquerra laica fins al centredreta liberal de Macron. La prohibició del hijab a les escoles públiques franceses és un exemple d’aquesta islamofòbia institucionalitzada. L’exemple del debat sobre el vel en el parlament català és il·lustratiu: Vox va justificar la seva prohibició en nom dels valors cristians, mentre Aliança ho va fer des del laïcisme.
De quines tradicions polítiques veuen Vox i Aliança?
“Aliança Catalana prové d’una tradició que podríem dir liberal-autoritària: defensa el feminisme enfront del vel, els drets LGTBIQ enfront de l’homofòbia religiosa”
Aquestes diferències remeten a dues tradicions distintes dins de l’extrema dreta europea. Un corrent identifica els valors europeus comuns amb una Europa cristiana i les seves tradicions, la qual cosa en realitat implica hostilitat cap a la llibertat sexual i el matrimoni homosexual. Aquesta és la matriu originària de Vox: neix del sector neocon del PP vinculat a moviments catòlics ultraconservadors que es van mobilitzar massivament contra les lleis progressistes de Zapatero com són el matrimoni homosexual, la reforma de l’avortament o l’educació sexual. El seu antifeminisme inicial era més similar al de les opcions ultres d’Europa de l’Est, on la masculinitat tradicional i el nacionalisme es conjuguen en un antifeminisme més explícit encara que sempre han tractat de matisar la seva homofòbia i la seva oposició als drets LGTBIQ. L’altre corrent, a la qual pertany Aliança Catalana, prové d’una tradició que podríem dir liberal-autoritària: defensa el feminisme enfront del vel, els drets LGTBIQ enfront de l’homofòbia religiosa. Per exemple, Geert Wilders als Països Baixos dona suport als drets LGTBIQ com a mostra de la “superioritat nacional neerlandesa”. El que és manté constant en totes aquestes tradicions és l’eix etnonativista i la islamofòbia: la construcció del migrant musulmà com a amenaça existencial a “la nostra forma de vida”, estigui definida en aquests en termes cristians o liberals. Tant Vox com Aliança instrumentalitzen la defensa de les dones i de les dissidències sexuals per a assenyalar migrants magrebins i musulmans com a pertanyents a cultures fonamentalment masclistes i incapaces de canvi. I els acusen de ser responsables de la violència masclista o de les agressions sexuals. Però la “protecció” que ofereixen a les dones i persones LGTBIQ no implica ampliar drets sinó tancar fronteres i expulsar migrants.
Per tant, quina és la visió de les dones de partits com Aliança Catalana?
“Per a l’extrema dreta les dones occidentals blanques de classe mitjana són representades com “alliberades”, mentre que les dones musulmanes o migrants d’origen àrab apareixen únicament com a víctimes”
Aquestes extremes dretes més liberals no faran mai una reivindicació dels rols de gènere tradicionals. Més aviat, construeixen una imatge de dona pròxima al feminisme liberal: la dona “alliberada”, treballadora, autònoma, feta a si mateixa. Es tracta d’un model que encaixa perfectament en el marc de l’individualisme meritocràtic. La dona ideal d’aquest discurs és aquella que participa del mercat laboral, que ha conquistat la seva independència econòmica sense necessitat de recórrer al feminisme o al “victimisme”, segons els seus discursos. Les líders de Vox tampoc s’allunyen molt d’aquesta imatge. No obstant això, com ha analitzat la sociòloga Sarah Farris, els estereotips es distribueixen segons sexe i raça: les dones occidentals blanques de classe mitjana són representades com “alliberades”, mentre que les dones musulmanes o migrants d’origen àrab apareixen únicament com a víctimes sotmeses al patriarcat de “la seva cultura”, eternes subalternes, a les quals cal salvar. Aquesta tematització es construeix fonamentalment a partir de la qüestió del vel.
