Passats uns dies, podem analitzar més tranquil·lament què ha suposat a Euskal Herria el 10è aniversari de la Conferència d’Aiete. Han estat deu anys plens d’obstacles, aturades, moments resolutius impulsats per la societat civil, de recerca i assoliment de consensos i, també, de passos encaminats a resoldre determinades conseqüències de les dècades de violències diverses. Aquests passos no han estat, però, de la mateixa llargada segons qui els ha donat: hem de recordar que una de les característiques del procés basc és la unilateralitat, ja que no hi ha hagut mai una taula de negociacions a l’estil d’altres processos de resolució de conflictes, i que els governs de Madrid (PP i PSOE) no han volgut mantenir cap interlocució directa amb ETA per qüestions com el desarmament.
Es pot dir que els passos fonamentals han vingut de la mateixa ETA (cessament d’activitat armada, disposició negociadora a Noruega, desarmament i la seva pròpia dissolució), de l’esquerra abertzale (com la important declaració del 18 d’octubre), i de la societat civil mitjançant grups com Bake Bidea o el Foro Soziala (Fòrum Social Permanent).
També el col·lectiu de preses i presos ha encapçalat iniciatives: debat intern, les declaracions de 2013 i 2017 acceptant transitar els camins de reintegració o el reconeixement del dany causat.
Les víctimes de les violències de l’Estat espanyol són encara ‘de segona’, gairebé invisibles
D’altra banda, des de l’any 2018, el govern espanyol de Pedro Sánchez ha fet passos sobretot pel que fa a les persones preses. A poc a poc, se les ha acostat a Euskal Herria, malgrat que encara siguin minoria les que estan a presons d’Euskadi i Navarra. Totes estan ja en segon grau penitenciari participant en programes de reintegració i demanant permisos mentre avancen cap al tercer grau. Tot i això, els seus itineraris es veuen greument dificultats per determinades actituds de la Fiscalia, la Sala Primera i el Jutjat Central de Vigilància Penitenciària de l’Audiència Nacional, fet que ens recorda l’existència d’un lobby amb força influència en aquestes instàncies, en àmbits polítics i mitjans de comunicació. Un lobby molt ideologitzat i decidit a posar totes les dificultats possibles al desenvolupament d’un procés de construcció de convivència democràtica. Un lobby ancorat en la lògica venjativa de vencedors i vençuts.
En aquest sentit, cal ressaltar el desequilibri encara existent entre la consideració i tractament de les víctimes de les violències patides en aquest llarg conflicte. Les víctimes de la violència d’ETA estan emparades i reconegudes per lleis, institucions i la societat; les víctimes de les violències de l’Estat –dels cossos i forces de seguretat per mitjà de la tortura o de grups parapolicials com els GAL–, són encara de segona, gairebé invisibles. Segons qui escoltem, es nega fins i tot la seva existència o qualitat de víctima.
Cert és que s’han elaborat i aprovat disposicions i lleis al Parlament Basc i al Navarrès per reconèixer-les, a elles i als seus drets, que hi ha un informe oficial sobre tortura a la Comunitat Autònoma Basca (CAB) i s’està preparant un a Navarra, però, de fet, es manté un grau de discriminació entre víctimes. Caldria constatar el contrast que suposa amb aquesta situació, diguem-ne institucional, el fet de les nombroses iniciatives municipals o d’organitzacions com el Foro Soziala que han posat en contacte i diàleg directe víctimes d’ETA i de les altres violències, amb un resultat d’empatia i reconeixement mutu que també arriba a la societat en general.
El desè aniversari d’Aiete posa sobre la taula assoliments i mancances: la solidesa dels consensos polítics, institucionals, sindicals, socials llargament treballats i aconseguits a Euskal Herria (Nord i Sud) i la necessitat de mantenir-los i estendre’ls
Tanmateix, el dolorós desequilibri es manté, i en les múltiples declaracions arran l’aniversari han sigut particularment significatives les de Ramon Jáuregi, Rafael Vera, el comissari Villarejo o la publicació de converses entre responsables d’Interior del govern de Felipe González, justificant les violències d’estat (de les quals, per cert, sempre sembla quedar al marge la tortura com si fos una pràctica del tot assumida). Fa uns dies, Egiari Zor, organització que agrupa víctimes d’aquestes violències, denunciava el “silenci eixordador” d’aquells qui, presentant-se com a referents ètics, no han reaccionat a les esmentades declaracions i molt menys han demanat que els responsables reconeguin el mal causat.
Com deia al començament, el 10è aniversari d’Aiete posa sobre la taula assoliments i mancances: la solidesa dels consensos polítics, institucionals, sindicals, socials llargament treballats i aconseguits a Euskal Herria (Nord i Sud) i la necessitat de mantenir-los i estendre’ls; els passos, encara que timorats, del govern espanyol; la continuïtat de discursos polítics i mediàtics ancorats en el passat que dificulten avançar més de pressa; el patiment de totes les víctimes, al qual s’ha de respondre sense discriminacions; la necessitat que les persones preses puguin completar els recorreguts de reintegració a Euskal Herria, fent així també la seva aportació a la convivència en construcció i les dificultats per l’elaboració d’una memòria col·lectiva inclusiva, que ajudi a garantir que no es repeteixi tot el que ha generat tant sofriment.
Però també cal que des de la seva legítima òptica, cadascuna de les parts implicades (amb les excepcions conegudes) sigui conscient del valor dels consensos, de la fortalesa de la societat civil, de la necessitat de resoldre les qüestions pendents i de la voluntat col·lectiva de tirar endavant.
