Lucía Artazcoz Lazcano fa dècades que es pregunta i analitza com es relacionen la salut, el treball i el gènere. Les desigualtats que resulten d’aquesta tríada s’han convertit en la principal línia d’investigació i divulgació d’aquesta doctora en Salut Pública, especialista en medicina preventiva i riscos psicosocials. Artazcoz, professora associada a la Universitat Pompeu Fabra i al capdavant de l’Observatori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, remarca que vetllar per la salut laboral requereix ampliar la mirada i atendre més enllà de les condicions per evitar malalties professionals i accidents. “La sinistralitat no és el problema més freqüent, ni molt menys l’únic, en termes de salut i treball al nostre entorn”, afirma. Artazcoz subratlla que afavorir el benestar de les treballadores, i respondre als factors que hi juguen en contra, demana posar en diàleg el marc laboral amb les necessitats de cures en l’àmbit domèstic, alhora que amb la necessitat de “temps disponible”. Un temps que, assegura la metgessa, tenir-lo o no tenir-lo és determinant per la salut, com ho és comptar o no comptar amb un bon salari.
Treballar és bo per la salut?
Hi ha una associació entre tenir treball i tenir millor estat de salut. Hi ha molts estudis que comparen l’estat de salut de persones amb una ocupació i persones que no, i normalment les persones sense feina tenen pitjor estat de salut. Ara bé, més recentment s’està polint l’anàlisi i s’evidencia que no val qualsevol mena de treball. Un treball en males condicions no ofereix un avantatge per la salut, però el fet és que, malgrat que l’afecti, necessitem obtenir ingressos.
Quins elements entren dins de “males condicions”? Què marca la diferència entre una feina que juga a favor de la nostra salut i una que ens fa mal?
Crec que, per respondre-ho, ens ajuda fixar-nos en el concepte de treball decent de l’OIT [Organització Internacional del Treball]: A Catalunya i a l’Estat, se sol traduir de l’anglès per “treball digne”, però m’agrada molt més mantenir “decent”. El treball decent és el que concedeix a la persona prou recursos des del punt de vista dels ingressos, perquè els ingressos baixos són un risc per la salut. També, el que aporta recursos des del punt de vista del desenvolupament personal. És a dir, que sigui un treball variat, creatiu i que estigui reconegut, tant en termes de reconeixement personal com, insisteixo, d’ingressos.
“Les condicions de seguretat i higiene, com t’hi tracten, tenir dret a vacances o que la càrrega de treball no sigui massa alta, són dimensions per valorar l’impacte d’una feina en la salut”
I, òbviament, que garanteixi condicions de seguretat i higiene, que t’hi tractin bé, que tinguis dret a vacances, que la càrrega de treball no sigui massa alta, que no sentis que no arribes a fer el que et toca fer… Són dimensions bàsiques per valorar què és un bon lloc de treball, en termes de salut i benestar d’una persona, i tenen a veure amb factors de risc psicosocial. Tenim un mercat laboral en què predomina el sector serveis i els accidents i malalties professionals són cada vegada menys freqüents. Hi ha riscos que els hem exportat a països com Bangladesh, Vietnam o la Xina, on hi ha molta menys exigència de prevenció de riscos laborals i de seguretat ambiental.
Al nostre entorn, el “treball decent” ha augmentat en els darrers anys o, al contrari, hi ha menys persones que compten amb un lloc de feina que respon a aquestes condicions favorables pel benestar?
La precarietat ha crescut molt. Espanya és el país amb més precarietat de la Unió Europea. A diferència d’altres estats, la trobem dels sectors menys qualificats als més qualificats. No hi ha un mercat de treball dualitzat com el que podem trobar a França o Alemanya, en què hi ha un nucli de treballadors privilegiats i els treballadors que s’anomenen perifèrics, aquells amb contractes a temps parcial i contractes temporals. Aquí, la precarietat s’estén a tots els treballs. Un dels elements de precarietat és la sobrequalificació: treballadors que estan ocupats en llocs de feina per sota de la seva qualificació, sobretot, entre la població jove. Més d’una tercera part de joves treballen a l’Estat per sota de la seva qualificació. També, com a tota Europa, ha arribat el fenomen dels treballadors pobres que, sumat a les dificultats d’accés a l’habitatge, socialment és una bomba.
Les feines vinculades a plataformes digitals van en augment. Les treballadores que han aconseguit visibilitzar més la desprotecció i abusos que van lligats a tenir un “cap” algorítmic són els riders, tot i que hi ha treballadores de plataforma en diversos sectors. Part de l’augment de la precarietat té a veure amb l’expansió d’aquestes ocupacions?
Sí, aquestes feines, que es van generalitzant, es caracteritzen per una “flexibilitat” que, a la pràctica, suposa treballar moltes hores. I les llargues jornades de treball s’associen a problemes de salut molt diversos: des de problemes de salut mental a hipertensió, tabaquisme o poques hores de son. La flexibilitat s’ha de veure si te la poses tu o bé si te la imposen.
Quan podem afirmar que una jornada de treball és massa llarga?
Durant la primera dècada dels anys 2000, el Parlament Europeu va discutir passar de les 48 hores de treball setmanal màximes, que estableix la directiva europea vigent, a 65 hores setmanals. Inicialment, la majoria dels països hi estaven d’acord. Espanya no. No es va aprovar, però llavors va ser quan vaig començar a preocupar-me per la possibilitat que més endavant passés. No cal ser experta en salut laboral per veure que és una barbaritat. Vam plantejar-nos veure si podíem posar arguments de salut damunt la taula i vam començar a analitzar quines serien les conseqüències en la salut de treballar entre 41 i 60 hores a la setmana. És a dir, més de les 40 hores setmanals, que és la jornada més freqüent al nostre entorn.
“Hi ha una associació directa entre llargues jornades de treball i problemes de salut mental”
Quan hi ha circumstàncies com la necessitat econòmica o tenir poc poder dins l’empresa, no pots dir que no a una llarga jornada de treball, no t’ho pots permetre, i està associat a molts problemes de salut. A Catalunya, de manera molt consistent, el que veiem és que hi ha una associació directa de llargues jornades de treball, per obligació i per necessitat, amb problemes de salut mental, hipertensió arterial, insatisfacció laboral, consum de tabac, poques hores de son i sedentarisme.
Les problemàtiques de salut mental associades al treball es tenen en compte i s’aconsegueixen prevenir?
La salut laboral tradicional, que és la que encara és més present al nostre entorn, es fixa en els riscos de seguretat associats a accidents, en els riscos relacionats amb la higiene, com l’exposició a productes químics que poden traduir-se en una malaltia física, i en els problemes ergonòmics, que poden comportar problemes musculoesquelètics. Però no en els factors de risc psicosocial, com són per exemple l’excés de treball, salaris baixos, males relacions a l’entorn laboral o la manca de control sobre el treball. I resulta que són, de lluny, els més freqüents i s’associen amb els problemes de salut més freqüents en el món del treball, que són els problemes ansiosodepressius. Respondre-hi no demana incloure psicòlegs a les empreses, com alguns han proposat, el que demana és posar bones condicions de treball de naturalesa psicosocial, és a dir, que l’empresa cuidi les persones que hi treballen.
“Els problemes de salut més freqüents en el món del treball són els ansiosodepressius, i respondre-hi no demana incloure psicòlegs a les empreses, sinó bones condicions”
La prevenció de riscos psicosocials no està en el centre de les decisions que prenen les empreses. Si cal una reorganització de la producció, hi ha qui avalua l’impacte en la productivitat, l’eficiència i els guanys, i cal que algú miri l’impacte en la salut i el benestar de la gent.
Es pot atribuir directament un problema ansiosodepressiu a unes condicions de feina?
Els trastorns ansiosodepressius són multifactorials, però el treball afecta. Hi ha una evidència científica enorme que un entorn psicosocial pobre, negatiu, s’associa a problemes de salut mental entre treballadors i treballadores. Com també afecta en problemes musculoesquelètics i en problemes cardiovasculars, d’hipertensió arterial, ictus, infart agut de miocardi… el treball hi té una contribució molt important. Quan parlem de riscos psicosocials, no només parlem de problemes de salut mental: els més estudiats són els cardiovasculars, que són la primera causa de mortalitat al nostre entorn. No és que avui estigui en un entorn laboral psicosocialment negatiu i em generi un infart demà, però amb el temps la contribució del treball és enorme.
Quan parlem del treball, hem de parlar, de fet, dels treballs: tenir en compte, no només el que passa en el marc laboral, i mirar què passa amb el treball de cures, que és l’altra cara del que es considera productiu, del funcionament de l’economia. En quina mesura afecta encarregar-se del treball de cures a la salut? Com interacciona amb “l’altra” jornada de treball?
D’entrada, el que podem afirmar és que cuidar una persona en situació de dependència suposa un alt risc de problemes de salut, tant mental com física. Un altre tema que també l’afecta molt és la compaginació de la vida laboral i familiar: quan és difícil, perquè és massa càrrega o perquè entren en conflicte les “dues jornades” de treball, també afecta molt la salut. El treball domèstic i de cura continua sent responsabilitat fonamentalment de les dones, això ha canviat molt poc fins ara. Hi ha molta evidència científica de les desigualtats en salut que emergeixen entorn de la conciliació de la vida laboral i familiar, entre homes i dones. Per altra banda, també s’ha vist com compaginar la vida laboral i la familiar costa més a les dones en ocupacions menys qualificades.
“Compaginar la vida laboral i familiar costa més a les dones en ocupacions menys qualificades. Les més qualificades poden permetre’s pagar una altra dona perquè faci bona part de la feina”
Les treballadores en ocupacions més qualificades poden permetre’s pagar una altra dona perquè faci bona part de la feina. Moltes de les treballadores que se n’encarreguen són migrades, moltes en situació irregular i per tant sense contracte. Es troben en una situació d’esclavisme en molts casos. El que cal per respondre a les necessitats intensives de cures, per atendre la dependència, són recursos públics. Hem comparat les persones assalariades amb menys temps propi i les que en tenen més i la pobresa de temps disponible afecta clarament.
Aquesta altra pobresa que, potser fins ara hem normalitzat, quan apareix?
La pobresa de temps, entesa com la manca de temps propi després d’haver fet les activitats obligades de treball remunerat i de treball domèstic i de cures, és cada vegada més freqüent. Tothom té al cap la problemàtica de la pobresa material, però no ens preocupa tant escoltar freqüentment la frase de “no em dona la vida”, “és que no arribo”… El fet és que necessitem temps per activitats que creen salut, començant per dormir de set a nou hores diàries. Dormir poc s’associa, entre altres coses, amb alzheimer, parkinson, sobrepès i diabetis. El que hem vist és que la pobresa de temps és més freqüent en dones, i està lligada a la quantitat d’hores a casa, on es difícil posar barreres i parar. També els afecta molt més el fenomen de multitasques: estàs cuinant mentre vigiles la teva filla i respons un correu de la feina. Això implica intensitat.
“La pobresa de temps és un determinant de la salut, igual que ho és el nivell d’ingressos, i afecta freqüentment les dones”
Per això en atendre la pobresa de temps, no es tracta només de veure la quantitat d’hores, sinó que és rellevant la naturalesa d’aquestes hores. La pobresa de temps és un determinant de la salut, igual que ho és el nivell d’ingressos.
Hi ha evidència del guany en salut que podria suposar avançar en la reducció de les jornades laborals completes?
La reducció de la jornada sense reducció del salari és favorable. És una recomanació que consta a l’informe de Time Use Initiative, que va encarregar la ministra de Treball [Yolanda Díaz]. De totes les recomanacions, el que políticament està fent-se més visible és la reducció de les jornades completes. Però sobretot el que necessitem és racionalitzar els horaris. Hi ha persones que treballen vuit hores però amb una jornada partida, amb hores entre una part de la jornada i l’altra. En aquests casos a la gent, en el dia a dia, no li queda temps disponible per a una mateixa. Necessitem temps per anar al metge, per estar amb les persones que ens estimem i per descansar, en general.
Hem de reivindicar condicions per a un descans digne, quan parlem de treball digne?
Absolutament. I és molt important reivindicar el son! Som un país que dorm molt poques hores i fatal. Aquí encara en parlem poc i ho necessitem molt. Dormir bé, i fer-ho entre set i nou hores, és fonamental per evitar malalties neurodegeneratives com l’alzheimer i el parkinson, que ens preocupen tant. A més, s’associa a diabetis, a problemes de salut mental i a més accidents. Mentre dormim hi ha un procés de desinflació i desintoxicació. La qualitat del son vol dir que et costi dormir, que et despertis amb freqüència, que et despertis amb sensació de cansament. Si tens unes males condicions de treball, te les emportes a casa i hi dones voltes. Els horaris canviants, els que no pots predir, i els rotatoris, també estan associats a problemes de salut, i de la vida social, de les relacions socials, que són un gran predictor de salut.
Avançar l’edat de jubilació és una lluita en alguns col·lectius professionals, per exemple, per les netejadores d’hotels organitzades. Té fonament aquesta petició?
I tant. En salut pública, solem mesurar la classe social a través de la qualificació de l’ocupació: del grup 1, el més qualificat, al grup 5, on hi hauria professions com les netejadores, paletes o operaris de fàbrica, per exemple. Entre el grup 1 i el 5, hi ha un clar gradient en l’estat de salut de les treballadores, pràcticament en qualsevol dels indicadors que miris. Entre les que estan pitjor, hi ha les netejadores d’hotels. De salut física, fatal, i de salut mental, també. És habitual que hagin de treballar medicades amb analgèsics i amb consum d’ansiolítics i antidepressius. És una barbaritat posar la mateixa edat de jubilació a una professora, per exemple, i a treballadores amb treballs manuals durs, com el d’una treballadora de la neteja.
“Les treballadores de la neteja arrosseguen una gran quantitat de problemes de salut relacionats amb el treball. Malgrat que és evident, això no s’està tenint en compte”
Són treballadores que arrosseguen una gran quantitat de problemes de salut relacionats amb el treball, i que es troben amb la necessitat de continuar treballant malgrat que no tenen les condicions físiques per fer-ho. Malgrat que és evident, això no s’està tenint en compte.
Què ha de canviar per tal que les polítiques laborals tinguin més en compte, i de manera més completa, l’impacte en la salut de la població?
Es prenen decisions sobre el mercat de treball, per millorar l’eficiència o la productivitat, cosa que és legítim i que s’ha de fer en un món canviant, però es fa sense preguntar-se per l’impacte en la salut, en el benestar, de les persones treballadores. Si es construeix una carretera, s’ha de fer un informe d’impacte ambiental. Això tothom ho té al cap, ja està integrat en la nostra cultura. Però la importància de fixar-se en l’impacte en la salut que tenen les polítiques laborals, no. La perspectiva de la salut ha de ser-hi, i no només en les polítiques entorn del treball remunerat, també entorn del treball de cura. És una pena perquè aquesta frase que diré s’utilitza massa sovint sense prou contingut, però de veritat que del que es tracta és de posar les persones al centre de les decisions polítiques.
Aquesta mancança té a veure amb una mirada individualitzada sobre la salut? És a dir, la idea que la salut de cadascú en bona part depèn de “decisions personals”? Fer esport o no, com t’alimentes, el grau de consum d’alcohol, tabac o altres drogues…
Sí, es parla molt dels estils de vida com a determinants de la salut. I no s’ha de parlar d’estils de vida, perquè sembla que tothom pugui escollir-los. Això no és veritat. És una mirada que el que fa és carregar de culpa les persones. Normalment, quan pregunto en una classe què és important per estar sa, tothom surt amb fer activitat física i tenir una bona dieta. Jo el que dic a l’alumnat és: “sí, i també tenir un bon sou, accés a un habitatge digne, un entorn cuidat i temps per les relacions amb les persones que ens importen”. Predomina una mirada molt individual sobre la salut.
