Acceptem dues versions molt diferents de benestar animal. Per no dir incompatibles. La versió de benestar que acceptem per a un conill criat en una granja no l’acceptem quan aquest conill conviu amb nosaltres, tot i que el seu interès en no patir i en viure és el mateix en els dos casos. Tampoc l’accepta la llei. Causar un dany cerebral greu a un d’aquests animals quan gaudeix de bona salut –tal com es descriu en el Reglament (CE) Núm. 1099/2009– és considerat benestar si l’animal és destinat a servir-nos com a aliment. En canvi, si aquest conviu amb nosaltres, és considerat maltractament i podria seure’ns davant d’un tribunal.
Aquesta deformació del significat de “benestar animal” serveix a la indústria ramadera per projectar una imatge de si mateixa que no es correspon amb la realitat i per presentar les seves explotacions com a llocs on els animals són cuidats i respectats. Al mateix temps, serveix al consumidor, que accepta la seva versió de forma còmplice. Un acord tàcit entre dues parts que es necessiten: qui consumeix carn, ous o llet i qui els ven.
L’auge del veganisme ha tensat aquest acord social. La simple presència d’una persona que rebutja el consum de productes d’origen animal suposa en si mateixa una denúncia silenciosa, però frontal, cap a la resta, siguin aquests explotadors d’animals o consumidors. A ningú li agrada veure’s com a còmplice de maltractament animal i la discussió no triga a aparèixer. Aquests debats no solen ser honestos. Amb ells no es busca revisar els nostres actes, sinó ridiculitzar o desacreditar les persones que els posen en qüestió. Com més solidari et perceps a tu mateix, més molesta és la presència d’una persona vegana. Ens ha passat a tots.
Una cosa similar passa a l’esquerra. La presència de col·lectius que s’han pronunciat de manera favorable al veganisme ha regirat molta gent i el discurs d’alguns sectors, amb els propietaris de petits negocis ramaders al capdavant, es parapeta en la ramaderia ecològica i el pasturatge com si fossin alternatives reals a l’explotació dels animals. A més, mitjançant la introducció d’altres línies de discussió, han omplert de soroll el debat. Es pot estar contra tota forma d’explotació animal i al mateix temps promoure la sobirania alimentària i la defensa de l’entorn rural. No són necessàriament incompatibles ni les persones veganes són alienes a altres problemes, però interessa que es percebin així.
La ramaderia ecològica és una activitat on els animals són criats, agredits i matats amb el propòsit d’obtenir un benefici. Són fets verificables que poden consultar-se en les diferents normatives que la regulen, no opinions subjectes a debat
La ramaderia ecològica és una activitat on els animals són criats, agredits i matats amb el propòsit d’obtenir un benefici. Són fets verificables que poden consultar-se en les diferents normatives que la regulen, no opinions subjectes a debat. Els seus propietaris defensen que cuiden i atenen a les seves necessitats, però això no és així. La llei permet separar vedells de les seves mares vaques; introduir el cap a pollastres amb setmanes de vida en tancs d’aigua electrificada o matar garrins malalts amb una canonada metàl·lica en lloc de tractar de salvar-los. Així es recull en les normatives
i manuals oficials de la UE i del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació.
Centrar el debat en un tipus de ramaderia exempt de condicions de maltractament és una quimera, perquè tal cosa no és possible per definició. Són negocis on es maten animals i, encara que això no se li escapi a ningú, és suficient raó per qüestionar la seva existència. Si hi ha un interès real en establir un diàleg amb els qui propugnen l’abolició de tota forma d’explotació animal, primer s’han d’assumir aquests fets.
Una última cosa. Avui sabem, i així ho certifiquen prestigiosos organismes internacionals, que es pot viure de forma saludable sense productes d’origen animal. Per tant, si no hi ha necessitat, quina raó justifica la seva explotació i mort? Aquest és el debat, i no un altre.
