És una pregunta interessant que es pot abordar des de diverses vessants, si bé ho faré el més senzill possible. Per entendre’ns, cal explicar què entenem per ser cristià i què per ser d’esquerres. El cristianisme està format per una munió d’organitzacions diferents, moltes contradictòries i que durant la història s’han estomacat de valent. Totes disposen d’uns dogmes ad hoc, segons els interessos del moment, i diferents entre ells. Un dogma és una proposició que no pot ser qüestionada perquè és una veritat revelada per un ésser del qual no tenim cap prova. A més, aquests dogmes tenen en la seva majoria dues característiques: són inversemblants i no se’n pot analitzar la veracitat. En tot cas, per molt que les proves indiquin el contrari, les religions mantenen que els seus dogmes són veritables i que qüestionar-s’ho és pecat, en alguns casos tan greus que es mereixen la pena de mort amb tortures.
Als anys 50 del segle passat, l’avenç en les comunicacions i l’inici de la globalització fan replantejar l’estratègia a totes les forces planetàries. El Vaticà no pot ignorar els senyals de canvi i comença l’anomenat aggiornamento a través del Concili Vaticà II. Un dels efectes del tan italià “que tot canviï perquè res no canviï” és l’aprovació per part de l’Església del dret a la llibertat religiosa –donat que ja no podia mantenir els estats confessionals, excepte Espanya– i l’extinció dels partits cristianodemòcrates –substituint l’estratègia per l’entrisme, i així neixen els cristians pel socialisme, la teologia de l’alliberament, el cristianomarxisme, etc.
El fet és que hi ha persones que s’autodefineixen com a cristians d’esquerres que creen greus crisis ideològiques (volgudes?, provocades?) a dins dels partits de l’esquerra clàssica. I què fan quan entren en contradicció les idees i els dogmes? Normalment la solució que troben és que no hi pot haver contradicció, i emparant-se en la concepció que el dogma és una veritat immutable i bona per definició, no pot estar en contradicció amb res que sigui bo. Si la posició d’esquerres no quadra, el que cal fer és modificar-la perquè quedi bé, ja que és la part variable (?) al no ser un dogma.
Encara és més difícil esbrinar què és ser d’esquerres. D’entrada, cal esmentar que la raó forma part de l’essència del progressisme d’esquerres, element contradictori amb els dogmes. En un món racional i racionalista tot el que no és discutible i criticable no hi té cabuda. També l’igualitarisme i la democràcia assembleària són trets identitaris de les posicions d’esquerres; a les religions occidentals, la jerarquia i l’autoritarisme són les normes habituals.
Avui veiem que als partits hereus de l’esquerra clàssica hi ha minories de bloqueig, de no més enllà del 15%, que amenacen de trencar el partit si no s’accepten els seus postulats, no discutibles, de deixar que les religions segueixin mantenint la seva condició de privilegi. Aquesta circumstància, des del nostre punt de vista, és totalment contradictòria amb una posició d’esquerres; tot i que alguns d’aquests ciutadans defensen sincerament i intel·lectualment la laïcitat.
Per tant, encara que, dit amb tot el respecte, sé que hi ha persones que, segurament de forma honesta, defensen la seva doble adscripció al cristianisme i a l’esquerra, a mi no em sembla racionalment probable que de forma general això sigui possible.
