Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Racisme institucional: les arrels legitimades d’un sistema de control

En el segon article de la sèrie de Tanquem els CIE, Laura Menna explica el cas de Mohamed i el racisme institucional que ha patit des de que va haver de fugir de casa seva per raons d’identitat sexual fins que va ser expulsat el passat 1 de juny, després de passar pel CIE de Zona Franca

 

Laura Menna | @Laura_Menna

En Mohamed havia aconseguit estar sol a casa i per fi podria tenir una estona d’intimitat amb el seu xicot. Van prendre totes les precaucions possibles, però igualment la seva família se’n va assabentar; les societats que criminalitzen l’homosexualitat tenen delators disposats a col·laborar per al manteniment d’aquest ordre moral. Les conseqüències d’aquella tarda marcarien la seva vida per sempre: l’horror del càstig infringit al cos; la fugida del seu xicot a qui no ha tornat a veure; la seva mare, expulsada de la casa familiar, se les enginya per ajudar-lo a escapar. Aconsegueix arribar a Melilla on demana asil, després d’un temps, a Madrid, s’assabenta que està denegat. Ve a Barcelona per trobar-se amb el seu únic amic a la península. Després de dinar al carrer Hospital, se l’emporten al CIE perquè no aconsegueix identificar-se davant uns policies que passaven per allà… Des de dins, realitza una segona i fins a una tercera petició d’asil; tancat, en silenci, amb ansietat i amb por (el CIE no és país per a maricons). Denegació. I més denegació. El passat divendres 1 de juny, a tres dies de quedar en llibertat, l’obliguen a fer el camí de tornada. Barcelona, ​​Madrid, Melilla des d’on fuig a casa de la seva mare. Ara, amagat, té por de la seva família, de la justícia, i de la mort.

Amb 23 anys, Mohamed ja coneix les entranyes del que anomenem racisme institucional. Començant per la violència i la persecució per la seva identitat sexual per part de la seva família, de la justícia, de la condemna pública i l’amenaça de mort. Després, de la fugida que el va portar al laberint racista del control migratori a l’Estat espanyol: a Melilla es va convertir en immigrant (“si no hi hagués fronteres, no hi hauria immigració; sols moviment”, ens recorda Nicholas de Gènova); les lleis d’Estrangeria i de Protecció Internacional el van il·legalitzar. Aquesta condició permanent de vida nua -en paraules d’Agamben- el va deixar exposat a totes les violències possibles (per als que escoltem el seu relat, algunes són encara inefables).

Des de dins, realitza una segona i fins a una tercera petició d’asil; tancat, en silenci, amb ansietat i amb por (el CIE no és país per a maricons). Denegació. I més denegació. El passat divendres 1 de juny, a tres dies de quedar en llibertat, l’obliguen a fer el camí de tornada

A propòsit del racisme, fa poc, i amb la necessitat de tornar a aclarir les bases epistemològiques sobre les quals es mouen les diferents lluites antiracistes, Mahdis Azarmandi explicava per què el racisme no és una qüestió moral, una activitat individual i deliberada que divideix les persones entre bones i dolentes (els que no el practiquen i els que sí); sinó més aviat “una cosa que sovint reproduïm voluntària o involuntàriament (…) un patró de comportament i de pràctiques institucionals (…) jerarquies racials reforçades sistemàticament”. És una forma eficientment més pedagògica de dir que el racisme és institucional i institucionalitzat. I és una forma molt més elegant de dir, esquivant les ofenses, que el racisme som tots, ens agradi o no.

És racisme institucional, per exemple, la pràctica habitual d’identificació per perfil ètnic que va deixar Mohamed tancat en un dels Guantánamos espanyols, on la batalla de la resistència s’endureix. És racisme institucional també la violència burocràtica d’haver de demostrar l’elecció sexual i fer-ho, a més, en situació d’extrema vulnerabilitat. És racisme institucional també la nul·la, poca o tardana ajuda dels advocats que, d’ofici o de vocació, estan cada vegada més allunyats de les realitats que defensen. És el silenci o la negació de les associacions LGBTI a les que Mohamed i el seu amic van demanar ajuda en els moments crítics i que no van estar-hi llavors, ni en l’intent de frenar la deportació, ni en la concentració aquella tarda a la Subdelegació del Govern. És racisme institucional l’espera angoixant, la deportació forçosa que no se sap fins poques hores abans i que es produeix a comptagotes.

Mentre els criteris, els filtres, les entrevistes i els entrevistadors, i totes les proves vexatòries a què s’han d’exposar persones com en Mohamed, siguin concebudes, dissenyades i protagonitzades per institucions racistes, l’asil i qualsevol forma estatal de regularització serà sempre un miratge dels drets i les llibertats. Mentre les necessitats i demandes de la lluita migrant no estiguin en les agendes dels col·lectius LGTBI, del feminisme mainstream, de l’esquerra blanca i de la progressia en general, a les imaginades repúbliques socialistes, a les autodenominades ciutats refugi o a les pretensions transformadores de qualsevol govern, es secundarà amb el silenci aquest dispositiu de control capitalista que és el racisme institucional.

La Tancada de migrants del Raval és l’espai d’enunciació més legítim; els seus reclams atempten al cor de les institucions racistes, colonials, capitalistes i patriarcals, omplint el buit i el descompromís de lemes com “volem acollir” o “welcome refugees”

Parlant de silenci, l’actualitat ens torna a escometre amb un nou embat de racisme institucional, el de la vergonya i complicitat amb els botxins de Huelva, denunciat recentment en la revista alemanya CORRECTIV: Creu Roja i Cáritas a la llista dels còmplices. Cap sorpresa, i com no estem fent un judici moral, no es tracta d’acusar els seus honestos treballadors i voluntaris; es tracta d’acceptar que l’assistencialisme dels grans noms és un actor principal en la pel·lícula de terror que viuen les treballadores de la maduixa. Més enllà encara, queda molt per fer entre les persones, col·lectius i moviments antiracistes si ens limitem a defensar el dret a la vida i a una representació bonista o victimista. Si no entenem el potencial polític de les migracions amb la lucidesa que proposa Sandro Mezzadra, com un “… moviment social en el sentit en què es produeixen espais de creació d’agenda, espais d’autonomia, d’autoorganització (…) cal veure la migració com un camp de tensions on la subjectivitat dels migrants sempre està en joc. I no són simplement víctimes.” És aquest sentit, la Tancada de migrants del Raval és l’espai d’enunciació més legítim; els seus reclams atempten al cor de les institucions racistes, colonials, capitalistes i patriarcals, omplint el buit i el descompromís de lemes com “volem acollir” o “welcome refugees”, estancats còmodament en el discurs dels drets humans per ocultar la llarga llista de drets que no es volen reconèixer. Des de la Tancada vam poder traçar xarxes per tal que en Mohamed i la seva gent no visqui la injustícia en solitud, per tal que el seu relat s’escolti al menys a través dels que sí que tenim el privilegi de la paraula.

Però el periple d’en Mohamed no acaba aquí, voldrà tornar per aquesta incorregible mobilitat humana, per l’exercici autònom del dret de fugida. L’hi espera una batalla més crua, ja ha entrat en el laberint sempre fosc i sovint infinit de la il·legalitat. La tornada implica un primer pas: desobeir la prohibició d’entrada que acompanya tota expulsió; però ja ho va dir el periodista italià Gabrielle del Grande: la migració és “el major moviment de desobediència civil a les lleis europees”. I també ens ho recordava Angela Davis a propòsit dels refugiats que són els que al segle XXI “… desafien els efectes del capitalisme global, és el moviment que reclama els drets civils per a tots els éssers humans”.

 

L’article de Tanquem els CIE és el segon d’una sèrie publicada a la ‘Directa’