La gran majoria de països estan en una crisi sistèmica múltiple: energètica, climàtica, sanitària, econòmica, social, democràtica… A més de la pandèmia, s’han viscut fenòmens climàtics extrems –com indica un nou informe preocupant de l’IPCC (Intergovernamental Panel on Climate Change)–, problemes econòmics per la manca d’oferta per fer rutllar les cadenes de valor, lligats amb l’esgotament dels recursos energètics fòssils i matèries primeres essencials. Amb un enorme augment de les desigualtats econòmiques i socials i una gran alça de la pobresa extrema. En aquest punt, en el COP26 ha dominat la impotència: es pensa que la humanitat està acorralada entre les necessitats properes i futures de la reproducció capitalista i l’acceleració dels trastorns climàtics i energètics, i també econòmics i socials.
Amb tot, sembla que es fan algunes passes per afrontar la situació. Més de cinquanta països, i tota la Unió Europea (UE), s’han compromès a complir els objectius d’emissions netes zero: les emissions energètiques de CO₂ baixarien un 40% el 2050, però això no evitaria que el 2100 la temperatura del planeta augmentés més de 2 °C. A més, segons les previsions lliurades pels països al COP26, les emissions es reduirien un 7,5% el 2030, quan caldria una baixada del 30% perquè l’augment de l’escalfament només fos de 2 °C, i del 55% perquè només fos d’1,5 °C. Però, segons Nature, la majoria de països han fet aquestes promeses, molt insuficients, sense tenir cap pla concret per assolir-ho. Ni la informació és fiable ni els acords són clars, per tant, el seu seguiment científic serà impossible. De fet, els EUA i la Xina sumen el 42% del consum mundial de recursos energètics fòssils. En emissions de CO₂, la Xina representa el 30,7% mundial i els EUA el 13,8%. O sigui, cal una aliança, global i seriosa, contra la crisi climàtica entre aquests dos països que arrossegui a la resta o hi haurà un gran augment de les emissions de CO₂ en les pròximes dècades.
Cal una aliança, global i seriosa, contra la crisi climàtica entre els EUA i la Xina que arrossegui a la resta o hi haurà un gran augment de les emissions de CO₂ en les pròximes dècades
De moment, l’augment dels preus de l’energia han provocat un xoc econòmic important a molts països, desenvolupats i emergents. Una alça que té causes diverses –un mal disseny dels mercats energètics a la UE i el Regne Unit que causen la volatilitat dels preus (vegeu Espanya), el desig de Rússia de lligar els seus ingressos energètics a llarg termini, alguns esforços fets per reduir l’ús dels combustibles fòssils…–, però sobretot, l’esgotament progressiu dels diversos combustibles fòssils, cada dia més difícils de produir i amb menor rendibilitat, el que fa baixar la inversió en la seva extracció i utilització. Amb efectes rellevants sobre diferents sectors econòmics –més amb la falta de matèries primeres i minerals essencials- que han hagut de disminuir (o tancar) la seva producció i els efectes acumulatius corresponents. Alhora hi ha dificultats per eliminar les emissions de carboni, ja que l’augment de les fonts d’energies renovables no compensa la caiguda de les energies fòssils. Ens enfrontem a un dilema entre el tipus i les formes de creixement i el clima?
Segons alguns experts, una reducció amb èxit del CO₂ a l’atmosfera exigiria que les seves fonts (sobretot els combustibles fòssils, però també alguns sectors que els usen molt) es reduïssin dràsticament. La baixa de la capacitat de producció de certs productes i la contracció del seu proveïment, que afectaria molts altres sectors, podria suposar una pressió inflacionista global. La pressió sobre els costos a moltes empreses podria fer baixar els seus beneficis totals, la rendibilitat, el valor de la marca i, a més, afectar el poder adquisitiu dels treballadors, portant l’economia a una important recessió. També canviaria la valorització del capital financer: molts actius captius farien fallida sense produir els beneficis esperats, portant a la seva venda sota preu i alterant el volum total del capital fictici. En aquest cas, les tendències recessives afectarien el retorn dels deutes i la crisi financera impediria l’accés al crèdit.
Si es redueixen els recursos energètics contaminants, amb les tecnologies disponibles més eficients, també s’haurà de fer un canvi radical dels patrons de consum
Al contrari, altres han indicat que la retirada gradual de les emissions de CO₂ suposarien, des d’una perspectiva capitalista, noves oportunitats de beneficis, rendibilitat i, per tant, inversions per adaptar-se al xoc en el subministrament de certs productes. I l’inevitable canvi en els hàbits de consum portaria a crear noves capacitats de producció lliures de CO₂, millores en l’eficiència, l’electrificació del transport, alguns sistemes industrials o de calefacció, o fins i tot un nou sector per la captura i la destrucció del CO₂ present a l’atmosfera. Sobretot en els països més desenvolupats o emergents. D’altres experts són més escèptics amb la hipòtesi d’una nova onada d’acumulació que mantingués l’ocupació i el nivell de vida. Sobretot perquè no es preveu que les noves tecnologies energètiques no contaminants (renovables) puguin substituir les energies fòssils que s’usen, ni que tinguin l’eficiència i la rendibilitat necessàries per fer-ho, cosa que faria que els costos de producció fossin massa elevats respecte a la demanda i incapaços de produir els beneficis i la rendibilitat necessaris per fer les inversions que caldria.
Des de l’economia convencional s’espera que les externalitats negatives de les emissions de CO₂ seran absorbides pels mecanismes de mercat, amb una transició ordenada cap a la conciliació del creixement capitalista i l’estabilització del clima. A aquesta visió “tecnoptimista” se li ha retret que no té en compte el gran esforç macroeconòmic que suposaria la transició cap a una disminució/desaparició de la crisi climàtica. I la fixació dels preus del CO₂ és molt incerta (pot variar de 45 $ a 14.300 $), segons l’horitzó temporal i la reducció de CO₂ que es vulgui aconseguir. Amb aquesta variació no es pot optimitzar el cost de la reducció del CO₂ al llarg del temps. De fet, com que la crisi climàtica és una amenaça a l’existència de la humanitat, el que ens ha de preocupar és l’eficàcia per reduir els gasos d’efecte hivernacle –establint objectius sectorials i territorials i un pla de reducció coherent del CO₂ a temps– i no l’eficiència de l’esforç per fer-ho amb el mecanisme dels preus perquè el mercat decideixi.
Com diu Cédric Durand, cal abandonar el fetitxisme del mecanisme dels preus i passar a planificar com s’usaran els recursos per la construcció d’infraestructures netes de CO₂. Una planificació que hauria de fer-se a l’àmbit internacional, ja que les majors oportunitats per descarbonitzar l’energia estan en el Sud global. Si es redueixen els recursos energètics contaminants, amb les tecnologies disponibles més eficients, també s’haurà de fer un canvi radical dels patrons de consum. Només així sembla viable, amb alguns interrogants, continuar en els límits planetaris i assegurar uns nivells de vida dignes a la població mundial. Això no sembla possible en el marc del capitalisme. Per això, l’esquerra socialista ha de ser prou flexible per aprofitar qualsevol oportunitat política que promogui la causa d’una transició ecològica democràtica. O això o el decreixement inevitable, volgut o no.
L’esquerra socialista ha de ser prou flexible per aprofitar qualsevol oportunitat política que promogui la causa d’una transició ecològica democràtica. O això o el decreixement inevitable, volgut o no
El suec Andreas Malm i els seus col·laboradors ens avisen que, després de les darreres tres dècades, està clar que les classes dirigents no són capaces de respondre a la catàstrofe climàtica. Al revés, l’han accelerada. Les actuacions governamentals s’han dedicat sobretot a donar suport al capitalisme, a les relacions de propietat privada i a la distribució de la renda i la riquesa existents. Amb la globalització del capitalisme no queda clar si crea els enterramorts que caven la seva tomba, però està claríssim que crea els que caven la tomba d’una gran part de la vida orgànica de la Terra. Pensen que qualsevol intent seriós de transició energètica implicaria fixació de preus, i una combinació de nacionalització, regulació i prohibició aplicades enèrgicament. Amb tot, darrerament, separen els sectors que depenen totalment de l’extracció de combustibles fòssils (que simplement han de tancar, ja que en depèn la supervivència de la humanitat) d’aquells que només utilitzen l’energia fòssil, amb els que es podria intentar una estratègia tipus Green New Deal per la transició energètica. I si hi hagués resistència del primer tipus de sectors a ser tancats, Malm arriba a proposar l’acció directa i el sabotatge.
Segons Adam Tooze, Malm ens enfronta a preguntes crucials: Quines opcions polítiques hi ha si queda molt poc temps perquè arribi la catàstrofe climàtica? Quina és la política socialdemòcrata davant la situació d’emergència actual? I conclou: “L’obra de Malm és instructiva, brillant i inquietant. La seva imaginació històrica és fascinant i inspiradora. Els seus arguments suposen un desafiament intel·lectual molt seriós al reformisme complaent. La possibilitat que siguin un desafiament polític real dependrà del grau d’èxit del reformisme per aconseguir avenços reals en la transició energètica. Aquesta és la prova històrica que ja és impossible esquivar”.
