El vídeo forma part de la sèrie audiovisual "L'ofici de resistir", quatre capítols al llarg dels quals parlem amb una dissenyadora de mobles de fusta, un esmolet, una creadora de productes amb garrofa i un cisteller que reivindiquen les feines artesanals adaptades als nous temps
Va arribar de l’Argentina el 2004, i davant la manca d’expectatives laborals, va començar a aprendre l’ofici de la mà del seu germà. Explica que, si bé és cert que existeixen alguns cursos, el més habitual és la transmissió oral entre persones, pròpia dels oficis ancestrals. Així també és com es va formar una companya de gremi, a qui uns anys més tard Rafa va ajudar a ensenyar-li la tècnica d’esmolar.
L’instrument bàsic de l’esmolet és la mola, la roda que serveix per afilar. Els primers la transportaven a pes en un carretó, però amb el temps s’ha incorporat a mitjans de transport com bicicletes o motos, i també n’hi ha que directament la porten en furgonetes. Rafa va començar pedalant, no només per desplaçar-se, sinó també per fer funcionar la mola: “Era com fer una hora d’spinning”. El fet de disposar d’una moto i integrar el sistema d’esmolar al motor ha sigut un dels avenços que li ha permès dedicar-se plenament a l’activitat i “de manera digna”.
Restaurants i, arran de la pandèmia, també carnisseries o peixateries, són alguns dels seus clients habituals. “És una feina molt agraïda, si has après l’ofici i tens habilitat, la gent t’ho agraeix”. I quan no té cap encàrrec, es posa a tocar la melodia característica amb el bufacanyes o flauta de Pan, l’instrument amb què s’anuncien arreu del món els afiladors, que a l’estat espanyol tenen el bressol a la regió d’Ourense.
Contra la idea que l’ofici pugui entrar a la llista d’extingits, són diverses les persones que encara s’hi dediquen, i segons ell, la competència és alta. “És un dels oficis més antics que existeixen, i perdurarà mentre no s’inventin ganivets que no s’esmussen”.
