La memòria torna a ocupar un espai preferent en l’agenda pública. Culmina així un procés que es remunta a la dècada dels noranta, quan l’anomenada “generació dels néts” va iniciar la lluita per la veritat, la justícia i la reparació de les persones represaliades durant la guerra civil i el franquisme. Algunes experiències recents posen de manifest la fortalesa de les entitats memorialistes. Per exemple, la campanya Via Laietana 43, que exigeix resignificar la Prefectura Superior de Policia de Barcelona per convertir-la en un lloc de memòria i centre d’interpretació de la tortura, en la línia del que s’ha fet en altres espais de repressió simbòlics d’algunes dictadures del segle XX. També la querella impulsada per Irídia amb què Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, pretén fer asseure al banc dels acusats els agents que, a principis dels anys setanta i durant vint dies, el van sotmetre a tota classe de turments per la seva condició d’activista sindical a la SEAT.
La història de Carles Vallejo és una més de les que conformen el trencadís de l’horror que la dictadura va deixar com a llegat
La història de Carles Vallejo és una més de les que conformen el trencadís de l’horror que la dictadura va deixar com a llegat. La part més dura d’aquest mosaic del terror van ser, òbviament, els afusellaments: entre 140.000 i 150.000 persones assassinades durant la guerra i la postguerra, com recull l’informe pericial que va sustentar la querella argentina contra els crims del franquisme, elaborat per diversos historiadors. El fet que al voltant d’un terç d’aquests afusellaments fossin executats un cop acabat el conflicte il·lustra la voluntat de la versió espanyola dels feixismes de fer tabula rasa amb qualsevol vestigi liberal, democràtic o obrerista.
La dictadura de Franco va ser un autèntic punt i a part en la història contemporània espanyola, d’una violència inusitada, molt superior, per exemple, a la practicada per Pinochet a Xile (al voltant de 3.000 víctimes mortals) o per la dictadura cívico-militar a l’Argentina (uns 30.000 morts i desapareguts). Lluny, això sí, de les principals experiències d’assassinats en massa del segle XX, com les del règim de Suharto a Indonèsia (entre mig milió i tres milions de morts) o el genocidi dels khmers rojos (entre un milió i mig i dos milions de morts).
Si bé el recompte de víctimes mortals de la violència franquista és, a dia d’avui, gairebé definitiu, no passa el mateix amb tots els apartats de la repressió. Però l’autèntic taló d’Aquil·les i, alhora, el gran repte dels esforços memorialistes es troba a fer arribar a la societat els coneixements que la historiografia ha anat acumulant en els darrers anys. Si no es supera aquest obstacle, serà difícil que la població prengui consciència del cost que va tenir l’enderrocament de la dictadura. És per això que la persecució que va patir l’activisme antifranquista ha esdevingut una prioritat per les iniciatives memorialistes.
Una dictadura amb voluntat de control total
Si un tret va caracteritzar la dictadura franquista aquest va ser la seva voluntat d’exercir un control total de la població que impedís el ressorgiment de projectes polítics d’arrel democràtica o revolucionària. En els anys de la postguerra, un instrument fonamental per a aquest objectiu va ser el Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS (el partit únic feixista). El 1940 aquest servei afirmava tenir més de cinc milions de fitxes personals. Això voldria dir que la Falange disposava d’informacions polítiques o socials sobre un terç de la població espanyola adulta. En alguns llocs d’extracció majoritàriament obrera, com Sabadell, s’ha calculat que aquest percentatge podria ser fins i tot superior al 50%.
La Brigada de Investigación Social (BIS), l’anomenada político-social, tenia ordres per elaborar fitxers d’obrers on constessin “els noms i les filiacions completes, amb els seus antecedents politico-socials, de tots els treballadors”
La derrota dels feixismes en la Segona Guerra Mundial va obligar la dictadura a introduir alguns canvis. El més visible va ser la dràstica reducció en el ritme d’afusellaments, que ja des dels anys finals del conflicte havia decaigut de manera significativa. Però les modificacions en la façana institucional del règim, amb el partit únic temporalment relegat a un segon pla, no es van traduir en una menor voluntat repressiva. Si bé el servei d’informació de la Falange va deixar de tenir un paper central en aquest àmbit, els organismes de masses del partit únic van continuar exercint una funció essencial de control, especialment visible en el cas del Sindicat Vertical.
Alhora, els cossos policials van prendre més importància en tasques d’informació. La principal pota d’aquest entramat repressiu la va constituir la Brigada de Investigación Social (BIS), l’anomenada político-social, encarregada, per exemple, de l’elaboració de fitxes personals amb antecedents i altres informacions. En alguns àmbits, aquest zel informador era especialment acusat. Així, per exemple, la BIS tenia ordres per elaborar, conjuntament amb la Guàrdia Civil, fitxers d’obrers on constessin “els noms i les filiacions completes, amb els seus antecedents politico-socials, de tots els treballadors” de cada província.
Molt menys present que la político-social en l’imaginari col·lectiu, però també d’una gran importància, va ser el Servicio de Información de la Guardia Civil (SIGC), l’altre gran instrument policial de control i vigilància. La seva delimitació a l’àmbit rural i als petits nuclis urbans, on la densitat de població era més baixa, feia que moltes vegades la seva tasca pogués ser més eficaç. El document —fins ara inèdit— amb les normes de funcionament d’aquest organisme, amb edicions del 1958 i el 1965, és diàfan sobre la missió del servei: “Confeccionar els fitxers […] en què figurin tots els domiciliats a la demarcació i, com a mínim, aquells individus que tinguin antecedents penals, político-socials o fiscals, i tots aquells que pels seus càrrecs, forma de viure o altres circumstàncies, així es jutgi convenient”.
Un últim component de gran importància sobre l’entramat de vigilància i control, del qual formaven part encara altres organismes (gabinets d’informació directament dependents del govern, servei d’informació militar), és el de la col·laboració ciutadana. Atesa la xifra relativament limitada d’agents propis, i en la línia del que han destacat els estudis sobre l’Alemanya nazi, la col·laboració —interessada o no, segons els casos— de la població es va revelar com un element fonamental en l’exercici del control social en el cas del franquisme. Un control que era polític, però també social i moral: les informacions atenyien des d’inquietuds polítiques fins a creences religioses o costums (infidelitats, comportament públic…). El mateix document ja citat del SIGC dedicava una especial atenció a col·laboradors i confidents, “que donen una major amplitud al Servei i permeten que s’arribi on resultaria molt difícil fer-ho […] sense provocar sospites”.
La persistència de la tortura
“Té tot el cos negre […] tot el cap ple de bonys dels cops; ferides als dos braços i algunes a les cames; una ferida en l’engonal dret que es va aprofundint […]; perd en ocasions el fil de la conversa […]; en ingressar a la presó tenia els dos ulls negres i gairebé no podia parlar”. En aquest estat es trobava J.M.M. quan va abandonar Via Laietana 43 per passar, l’octubre de 1975, a la presó Model. La descripció la va facilitat el seu advocat defensor, qui es trobava amb ell per primer cop després d’una detenció que s’havia perllongat durant tres dies. En la dictadura, les comissaries i casernes, per on van passar milers de persones, van esdevenir espais d’impunitat, on la tortura i els maltractaments eren una pràctica habitual. Lluny de desaparèixer amb el pas del temps, aquestes pràctiques van experimentar un reviscolament a partir dels anys seixanta, en paral·lel a la creixent contestació social.
Pel que fa a la Benemèrita, a Barcelona hi ha casos documentats en un altre dels punts negres de la violació del dret a la integritat dels detinguts: la caserna situada al carrer Sant Pau 93, seu de la comandància i del SIGC
La nòmina de victimaris fou àmplia. No només hi van participar els agents de la BIS, sinó que de vegades també ho van fer els del Cuerpo General de Policía no adscrits a l’esmentada policia política. Així mateix, algunes sessions de tortura van córrer a càrrec de membres d’altres cossos, com ara la Policía Armada —com fou el cas del J. M. M., amb la humiliació i la venjança com a mòbil— o la Guàrdia Civil. Pel que fa a la Benemèrita, a Barcelona hi ha casos documentats en un altre dels punts negres de la violació del dret a la integritat dels detinguts: la caserna situada al carrer Sant Pau 93, seu de la comandància i del SIGC. Fins i tot a la presó —espai que molts dels reus consideraven gairebé com un alliberament després del calvari viscut a comissaria—, les tortures i maltractaments, aquest cop a mans dels funcionaris penitenciaris, podien continuar tenint lloc en forma de pallisses o aïllaments extrems. De manera excepcional, entre els torturadors s’hi podien trobar, fins i tot, col·laboradors civils.
L’imaginari col·lectiu associa la pràctica de la tortura amb repertoris més propis de la masmorra medieval, però cal matisar aquesta imatge. Si bé la pressió física directa —iniciada sovint en el mateix moment de la detenció— va constituir un recurs habitual, les tècniques emprades van evolucionar per esdevenir més “sofisticades”. Així, més enllà de les pallisses, els elèctrodes o les cremades de cigarreta, es van implementar de manera assídua tortures posicionals (suspensió, membres tibants, postures estressants, etc.), l’asfíxia, la privació del son o la manipulació dels estímuls sensorials i la pressió psicològica extrema (amenaces de mort o d’infligir dolor, etc.). Aquest era el repertori macabre amb què els torturadors pretenien trencar la resistència del torturat, humiliar-lo i evidenciar la seva impotència i total submissió a la voluntat del victimari.
Una de les poques però valuoses aportacions que s’han dedicat al fenomen ha estat el llibre La tortura en la España contemporánea, on l’historiador César Lorenzo dedica un capítol a aquesta pràctica durant el franquisme
Documentar la tortura sempre ha constituït un repte. La seva pràctica, executada en la penombra i negada sistemàticament, dificulta enormement el seu estudi. Una de les poques, però valuoses aportacions que s’han dedicat al fenomen ha estat el llibre La tortura en la España contemporánea, on l’historiador César Lorenzo dedica un capítol a aquesta pràctica durant el franquisme. No obstant això, l’accés als mitjans de prova que permeten copsar el fenomen és possible, siguin testimonials o documentals. En disposem d’indicis, fins i tot, a les diligències policials quan, a tall d’exemple, s’obtenia la confessió del detingut després d’haver estat, eufemísticament, “abrumat a preguntes”. Malgrat tractar-se d’un àmbit de recerca que es troba a les beceroles —ni tan sols disposem de xifres totals de detinguts durant les últimes dècades del franquisme—, tot sembla apuntar que, durant la dictadura, la tortura va tenir un caràcter generalitzat. Això situaria el fenomen en el terreny dels crims de lesa humanitat, imprescriptibles i no amnistiables.
L’impuls del moviment memorialista a partir del tombant del segle XXI viu ara una nova embranzida. El context actual ofereix l’oportunitat per fer totes les passes pendents en matèria de memòria i fer efectius els principis de veritat, justícia i reparació. En l’àmbit del coneixement del passat queden encara moltes peces per completar el mapa de la repressió franquista. L’autèntica garantia de no repetició és fer arribar el coneixement sobre les vulneracions passades dels drets humans a les generacions del present. I el moment per fer-ho és ara: la generació de la guerra ja no podrà veure-ho, però la de l’antifranquisme encara és viva, i mereix el reconeixement que no ha tingut fins ara.
