Ens trobem davant d’un Primer de Maig amb regust agredolç. Un dia festiu del qual la majoria en desconeix l’origen i que ha perdut en gran part el factor de la combativitat. A casa nostra, però, es mostra amb el múscul d’un nou sindicalisme, en un moment de creixement i en un procés d’entesa generalitzat com és l’exemple de la Taula Sindical de Catalunya.
Som en un escenari sindical complex. Formem part d’una societat en la qual només un 10 % de la població s’identifica com a classe treballadora i un 48 % com a classe mitjana. En primera posició del salari modal (el que més persones cobren) se situa la xifra de 18.500 euros anuals -549.000 assalariats-, però cal recordar que en segona posició es troba el sou de 13.900 euros -548.000 assalariats-, uns salaris amb els quals és gairebé impossible viure amb dignitat. A més, amb la inflació desbocada, l’Estat espanyol és on hem perdut més poder adquisitiu de la zona euro, segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).
Els sindicats encara pateixen una caiguda en picat de la confiança, quedant per sota de partits polítics, mitjans de comunicació o de la judicatura
Així i tot, els sindicats encara pateixen una caiguda en picat de la confiança, quedant aquest 2022 per sota de partits polítics, mitjans de comunicació o la judicatura, amb una valoració mitjana del 3,66 sobre 10. Una caiguda de la popularitat que no s’ha aturat des de fa dècades i que només es va frenar durant la crisi de la covid. Ni tan sols en la crisi 2008-2013, amb un context favorable a la mobilització i l’agregació sindical, es va saber aprofitar l’ocasió.
Són diversos els factors que han fet que els sindicats perdin força i popularitat en les darreres dècades. La campanya internacional contra el sindicalisme engegada als vuitanta per Margaret Thatcher i Ronald Reagan. L’estratègia que es va engegar a l’Estat espanyol amb Aznar i la caverna mediàtica assimilant els sindicats amb els paràsits. Però també podríem fer autocrítica i veure que unes centrals sindicals regades amb subvencions milionàries (fins i tot l’Ajuntament de Barcelona ha donat 350.000 euros a dit a CCOO i UGT), perden credibilitat davant d’una població que, cada dia, té més problemes per arribar a final de mes. Totes sabem que la pau social té un preu.
Podem afinar l’autocrítica i veure que les estructures burocratitzades i les formes organitzatives denses i ancorades en el passat, són poc dinàmiques i atractives per a les noves generacions. O que les noves formes de relació laboral, estan canviant molt i potser el sindicalisme no està adaptant-se als canvis a la velocitat que aquests es donen.
El model d’estressar, a la vegada que generes pèrdues econòmiques i ataques la imatge de l’adversari, és la que està portant més bons resultats, com el sindicat ELA ha demostrat
Per superar la fase actual del sindicalisme, s’estan obrint debats i prenent mesures en diferents sentits i des de diversos espais. Una d’elles, és deixar clar que s’ha d’abandonar l’estratègia de la concertació social amb les patronals i els governs sense abans pressionar. Pressionar molt. Aquest model que han instaurat des de fa tres dècades, només ha portat retrocessos cap a les treballadores. El model d’estressar, a la vegada que generes pèrdues econòmiques i ataques la imatge de l’adversari, és la que està portant més bons resultats, com el sindicat ELA ha demostrat.
Per altra banda, els sindicats de classe, que agrupen sota un mateix paraigua diferents sectors, han d’engegar un diàleg i apropar posicions amb el nou sindicalisme sectorial que està sorgint. Parlo dels sindicats de cuidadores de treballadores de la llar, d’atenció domiciliària, Kellys, riders, sindicats de manters, de tècnics d’espectacles o agrupacions de treballadors autònoms. Que no han trobat aixopluc en els sindicats actuals i han buscat noves formes d’organització. Entenent que les relacions laborals en la majoria d’aquests casos no són les més comunes, s’ha de fer un esforç per a teixir ponts i practicar el suport mutu amb aquests sectors i evitar una major fragmentació de la classe.
Les estructures sindicals han de treballar des de l’autonomia de classe, des de la independència de tot poder econòmic o polític, per evitar que les treballadores acabem sent moneda de canvi
Seguint en la línia de superar el moment de debilitat sindical, cal remarcar la potenciació i creixement del sindicalisme combatiu. I cal remarcar que aquestes estructures sindicals ho han de fer des de l’autonomia de classe, des de l’independència de tot poder econòmic o polític, que pugui acabar fent que les treballadores siguem moneda de canvi en el taulell polític institucional i les carreres electorals. Tal com ens tenen acostumats últimament amb la derogació fake de les reformes laborals o la Llei d’Habitatge. Mesures més aviat propagandístiques, que en el cas de la reforma laboral no han portat a la reducció de la temporalitat. Mitjançant els contractes fixes discontinus no es treballen més hores, però sí que s’ha reduït el nombre de persones aturades a les estadístiques. I els acomiadaments encara són relativament fàcils i econòmicament viables per a la majoria d’empreses.
Remarcar la creació ara fa tres anys de la Taula Sindical de Catalunya, l’espai de coordinació entre els sindicats combatius. On sota un clima de respecte i col·laboració està germinant l’alternativa al pactisme. Vull destacar, que un sindicat llibertari com la CGT, està liderant el conflicte sindical a Catalunya. Des del 2015 és el sindicat que més vagues convoca, i des de 2018 protagonitza les que més seguiment tenen, segons mostren les dades publicades pel Departament de Treball. Tot i ser quatre vegades més petit en afiliació i catorze en representació que les centrals majoritàries.
I, finalment, visibilitzar que quasi dues terceres parts de les persones que l’any passat van fer vaga a l’Estat eren dones. Que les dones estiguin agafant posicions i afiliant-se més que els homes als sindicats és una bona notícia. Recuperar la paraula sindicat vol dir superar la imatge de l’obrer home de granota blava. Vol dir entendre el sindicat com una eina per a tota la classe treballadora, vol dir deixar pas a què les noves generacions participin i vol dir no tenir por als canvis que puguin venir.
