Les imatges dels últims dies de representants electes al Congrés espanyol expressant-se sense limitacions en la llengua pròpia dels Països Catalans després més de quatre dècades d’ostracisme a la cambra han donat al català una visibilitat inèdita. Però més enllà de la importància simbòlica d’aquesta fotografia, el cert és que al darrere hi ha una realitat marcada per una regressió tant en l’ús social com en el relleu generacional de la parla pròpia. Així ho indiquen totes les enquestes d’hàbits lingüístics en els diversos territoris on es parla. Però també per una limitació constant de drets i reconeixements oficials, ja sigui per unes institucions locals obertament hostils al plurilingüisme (com les actuals coalicions de dretes que governen al País Valencià, l’Aragó i les Illes) i unes maquinàries estatals que, a banda de l’anecdòtica excepció andorrana, fonamenten el seu relat lingüístic en el valor superior de la llengua espanyola i la francesa.
País Valencià, monolingüisme disfressat de “llibertat”
La llengua pròpia ha estat sempre vista com un enemic comú per a la dreta i l’extrema dreta al País Valencià. Ara, després dels pactes entre el Partit Popular i Vox que han permés formar govern a la Generalitat Valenciana arran de les eleccions del 27 de maig, s’ha tornat a fer palés el seu menyspreu cap al valencià, atacant de nou els drets lingüístics, i revifant el fantasma de la unitat de la llengua en l’àmbit acadèmic, que és “un debat ja tancat, oblidat i assumit per tothom” segons Ismael Vicedo, membre de La Cívica, una associació que treballa per la normalització del valencià a l’Alacantí.
Des de la presa de possessió dels nous càrrecs polítics autonòmics, s’ha fet habitual que la majoria de les comunicacions institucionals siguen en castellà, sobretot a les xarxes socials. A més, quan els missatges s’han publicat en valencià, han destacat per la poca cura ortogràfica i gramatical. Per Plataforma per la Llengua, aquest fet suposa “una vulneració de l’Estatut d’Autonomia” i, per això, té previst presentar una reclamació formal a la Direcció General d’Ordenació Educativa i Política Lingüística, l’òrgan encarregat de vetllar pel compliment de les obligacions lingüístiques al País Valencià, si la situació no canvia.
El nou govern valencià de PP i Vox planteja suprimir la disposició que estableix un mínim obligatori del 33 % de l’ensenyament en valencià
I no sembla que haja de canviar. En diverses entrevistes, l’ara president de la Generalitat, Carlos Mazón (PP), ha expressat la voluntat del Consell de tancar l’Oficina de Drets Lingüístics, que ha titllat de “policia lingüística”. En unes declaracions a la Cadena COPE, Mazón manifestava voler acabar amb “el procés a la valenciana” i “treure la ideologia de les aules”. Aquesta última afirmació fou ratificada en l’inici del curs acadèmic pel conseller d’Educació, Universitats i Ocupació, José Antonio Rovira, el qual va assenyalar que s’està treballant en una reforma de la Llei de Plurilingüisme “basada en la llibertat”. Al País Valencià, hi ha tot un seguit de municipis de predomini lingüístic castellà –recollits en l’article 36 de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià– que poden sol·licitar l’exempció lingüística per a no cursar l’assignatura de valencià a l’escola. Però des de l’entrada en vigor de la normativa del plurilingüisme, impulsada pel govern de l’Acord del Botànic l’any 2018, en aquests casos, almenys un 33 % de les matèries s’han de cursar en valencià. Vicedo reconeix que l’exempció la sol·licita un nombre molt reduït de l’alumnat, i rebla: “ningú comprendria que un alumne, en funció de la zona d’on ve, no sabera sumar o dividir, en canvi, amb el valencià sí que ocorre. Volem que tot l’alumnat, quan acabe la seua etapa d’educació obligatòria tinga les mateixes competències lingüístiques”.
Illes, la guerra contra el “requisit lingüístic”
La darrera campanya electoral per renovar el Govern Balear, els consells insulars i els consistoris de les Illes Balears no va deixar marge per la sorpresa. Ara, el PP ostenta la presidència del govern i de les principals institucions i corporacions municipals de l’arxipèlag; amb més o menys presència de càrrecs de Vox. Abans inclús que arranqués la campanya electoral, les promeses del PP pel que fa a la llengua catalana es basaven a limitar l’exigència del coneixement del català a l’hora d’accedir a un lloc de feina públic. Així, pretenien acabar amb “el gran problema de manca de professionals essencials”. D’aquesta manera, segons l’argumentari de la formació, s’esvairien les llistes d’espera a la sanitat, per posar-ne un exemple.
I aquesta promesa no va tardar a arribar. El 28 d’agost, per via d’un decret de mesures urgents, el govern va eliminar la llengua pròpia com a requisit per a l’accés a un lloc de feina a la sanitat pública de les Illes. Confiaven així en “posar una catifa vermella” als professionals d’arreu de l’Estat, segons Manuela García, nova consellera de Salut. Tanmateix, va anunciar que oferirien cursos de català al personal que ho desitgés perquè la comunicació entre pacients i professionals sanitàries fos “absolutament normal”.
Aquesta mesura va aparèixer després que el 28 de juny, PP i Vox arribessin a un acord per investir com a presidenta del govern a la líder dels populars, Margalida Prohens. L’acord constava de 110 mesures, entre les quals la modificació de les lleis “que impliquin una imposició lingüística, assumint que a la comunitat hi ha dues llengües oficials. Es realitzarà el desenvolupament normatiu corresponent per garantir que el desconeixement del català no penalitzi en l’accés a la funció pública”. Fruit d’aquest pacte, també està previst que abans d’acabar l’any ja estigui operativa una Oficina de Libertad Lingüística, que ha de substituir l’Oficina de Defensa dels drets lingüístics de l’anterior legislatura i que serà dirigida per Vox. Justament aquesta dependència ha provocat ja un desacord al si d’ambdues formacions, perquè el partit ultradretà ha presentat al Parlament una proposta per desenvolupar-la sense consensuar-la amb els populars.
L’Ajuntament de Palma ha eliminat la norma que obligava el seu personal a atendre en català a qui s’hi adreçava en aquesta llengua, que tenia 35 anys de vigència
L’Ajuntament de Palma és el que més via ha fet a l’hora de prendre mesures contra el català. El 31 de juliol va tombar una llei que va estar en vigor durant 35 anys perquè el personal adscrit al consistori contestés directament en català si una persona s’hi adreçava en aquesta llengua. També hi ha hagut rebombori en l’entorn digital, ja que fou aquest ajuntament el primer a anunciar la intenció d’abandonar el domini .cat, una mesura que està a punt d’assumir el Consell de Mallorca.
A aquestes primeres resolucions urgents s’ha de sumar la incertesa pel que fa al futur de les subvencions a les entitats que treballen en suport del català. Tot i que encara hi ha línies d’ajudes en execució d’anys anteriors, la desesperança regna entre els col·lectius defensors de la llengua. Sense anar més lluny, enguany, els premis Ciutat de Palma, guardó destinat a la creació d’obra literària, tornarà a tenir dues línies, quan feia vuit anys que era exclusivament en català. L’Obra Cultural Balear (OCB) és l’entitat de referència quant a defensa de la llengua a les Illes. I ja ha anunciat en diverses ocasions que recorrerà aquestes mesures als tribunals.
La Franja, una realitat sense reconeixement oficial
Les comarques aragoneses del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça –que, amb algun altre municipi afegit, conformen la Franja– són el territori de tot el domini lingüístic on un percentatge més alt de parlants tenen el català com a llengua pròpia i d’ús habitual. És una realitat sovint ignorada a altres llocs dels Països Catalans, que s’explica per la relativa estabilitat poblacional d’unes localitats amb poc pes demogràfic (unes 50.000 habitants en conjunt), que tendeix a perdre població més que no a atraure’n de forana. Amb tot, les enquestes d’usos lingüístics (l’última és de l’any 2014) marquen una clara tendència a la baixa i a la substitució en favor del castellà, que ja és majoritari entre els segments d’edat més jove.
Amplis sectors de la societat aragonesa –políticament representats pel Partit Popular, el Partit Aragonès Regionalista (PAR) i ara per Vox– han estat de sempre refractaris a reconèixer que en l’antic regne s’hi parla una llengua anomenada català, un negacionisme que ha viscut alguna situació institucional inversemblant. La més sonada, la va protagonitzar la llei de llengües aprovada l’any 2013 durant el govern de Luisa Fernanda Rudi (PP), que validava les pintoresques denominacions LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental) per al català de la Franja, i LAPAPYC (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Pirinenca i Prepirinenca) per a l’aragonès. Amb tot, les dues normes lingüístiques aprovades amb governs autonòmics socialistes que sí que validen la denominació de la parla com a català, els anys 2009 i 2016, han estat tímides pel que fa a reconeixement institucional: no els atorguen cap rang d’oficialitat, com tampoc ho fa l’Estatut aragonès. Per a Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, és un fet “contrari a la Constitució” que ha provocat que la implantació del català als centres escolars sigui molt dèbil: només a base d’assignatures optatives, de freqüència setmanal i, a més, repartides desigualment, perquè la seva implantació depèn bàsicament d’iniciatives municipals. Actualment, en 37 centres educatius del territori hi ha projectes lingüístics per a l’aprenentatge del català i, per a molt jovent franjolí, és una bona oportunitat per a obtenir el nivell C de català i tenir accés al mercat laboral de Catalunya.
La presència del català als centres educatius de la Franja és molt dèbil, s’ensenya com a matèria optativa a 37 escoles i depèn d’iniciatives municipals
Des de Foment Franjolí, entitat que defensa la llengua i la cultura catalana a la Franja, s’assenyala que durant el darrer govern presidit pel socialista Javier Lambán els avenços han estat molt minsos a l’hora de desplegar la llei de llengües. Però la situació sorgida dels darrers comicis autonòmics és encara menys falaguera: l’acord de coalició entre el PP i Vox conté, entre els seus punts, la revisió d’aquesta norma, així com la retirada de subvencions a les entitats culturals que fomenten el català i l’aragonès i la desaparició de la Direcció General de Política Lingüística. I amb el PAR, que ha validat la conformació de l’executiu sense entrar-hi, també s’ha pactat, entre altres mesures “defensar-se de la imposició del català”.
Catalunya, estocada judicial a la immersió
Un dels puntals de la normalització lingüística a Catalunya ha estat el sistema d’immersió a l’ensenyament, aprovat l’any 1983 amb l’objectiu de fixar la llengua catalana com a vehicular de totes les matèries que s’imparteixen en l’etapa escolar obligatòria. Quaranta anys després de la seva aplicació, però, la justícia espanyola sembla decidida a posar fi a aquest model que ha garantit que l’alumnat sigui competent en els dos idiomes oficials del país.
Així es desprèn de les últimes sentències adoptades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), les quals imposen l’obligatorietat que les escoles s’estableixi un percentatge del 25 % de castellà a les aules. Malgrat que el Parlament va aprovar l’any passat un decret llei per blindar la immersió, el TSJC ha donat la raó a tres famílies més que, secundant la campanya del grup espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), van reclamar que els seus fills poguessin rebre un percentatge mínim de castellà.
Segons la Plataforma per la Llengua, aquestes sentències “suposen un cop demolidor contra el sistema d’ensenyament consensuat a l’inici del període democràtic”. Però no sols això. En opinió de Mireia Plana, portaveu de l’entitat, “crea el perillós precedent d’atorgar als jutges la potestat de decidir sobre una matèria que correspon als mestres i el Departament d’Ensenyament, qui en té la competència legislativa”, d’aquí que qualifiqui la posició del TSJC d’“antipedagògica i antidemocràtica”.
A criteri de Plana, “l’Estat té la intenció d’acabar amb la immersió per imposar un sistema basat en dues línies, l’una en català i l’altra en castellà”. Una possibilitat que, en cas de materialitzar-se, considera que vulneraria a la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, a la qual l’Estat espanyol està adherida, alhora que posaria en perill la cohesió social, perquè “trencaria amb el principi de no-discriminació per raó de llengua que permet el sistema actual”.
L’ofensiva contra el català arriba en un moment especialment delicat per la llengua pròpia: d’acord amb el darrer InformeCAT de la Plataforma per la Llengua, de l’any 2022, s’ha convertit en el quart motiu de discriminació a Barcelona, només darrere del racisme, l’LGTBI-fòbia i la diversitat funcional. Per l’entitat, aquest fet i el retrocés de l’ús social que experimenta entre les capes més joves de la població, obliga la Generalitat i a la resta d’institucions a desplegar totes les competències disponibles, aplicar correctament la immersió i, de la mà de la societat civil, incrementar la lluita en defensa dels drets lingüístics.
Andorra, oficialitat sense garanties
Durant alguns dies molta gent jove de l’Estat espanyol i altres entorns hispanoparlant deu haver tingut la primera notícia que Andorra té una llengua oficial pròpia que és el català. Ha estat, paradoxalment, gràcies a personatges com El Rubius, Auronplay, The Grefg o Agustin51. Tots ells són celebritats en el camp de la creació de continguts, influenciadors amb milions de seguidores que, des de fa algun temps, tenen la residència fixada al coprincipat, sense dissimular que ho fan d’aquesta manera per la laxitud de les seves condicions tributàries. Molts d’ells estan omplint les xarxes amb vídeos on expressen les seves reaccions a la decisió del govern d’Andorra de reclamar un coneixement mínim del català (molt bàsic, equivalent al nivell A2 segons l’escala de certificació vigent a Catalunya) a l’hora de renovar el permís de residència. Alguns d’ells han blasmat obertament contra la decisió (Agustin51 s’ha fet viral preguntant-se si el país pirinenc “és una dictadura o què?”), mentre que altres s’hi han mostrat més favorables o estan cavil·lant fórmules per monetitzar el seu aprenentatge forçat. Finalment, el govern andorrà ha fet un pas enrere i el seu cap, Xavier Espot, ha anunciat que els “residents passius” (és a dir, youtubers, esportistes i altres exiliades fiscals cèlebres) quedaran exemptes d’acreditar els rudiments en l’idioma oficial o de fer un curset obligatori que proposa l’administració del país.
El govern d’Andorra ha anunciat que youtubers i altres ‘exiliades’ fiscals quedaran exemptes d’acreditar un coneixement mínim de català per renovar el permís de residència
El cas dels youtubers és altament significatiu de l’ambigua realitat de la llengua catalana a Andorra. El fet de ser l’única llengua oficial (així ho proclama l’article 2 de la Constitució andorrana de 1993) en un estat plenament sobirà que fa possible que el català sigui també una llengua oficial a l’ONU, no ha evitat, però, una realitat quant a nombre de parlants i nivell de coneixement gaire diferent, per exemple, a la de la veïna Catalunya. El percentatge de població que la té com a llengua d’ús habitual no arriba a la meitat. La influència del turisme (bàsicament procedent de l’Estat espanyol i del francès) i de treballadores provinents d’altres llocs (només la comunitat d’origen portuguès es calcula que representa el 10 % de la població), són algunes causes d’una realitat que és la més multilingüe dels territoris de parla catalana. De fet, malgrat l’oficialitat única, al sistema d’ensenyament conviuen tres sistemes, amb el català, el castellà i el francès com a respectives llengües vehiculars.
Catalunya Nord, un estatus de “langue régionale”
El 19 de gener de 2022 el regidor de govern de la vila d’Elna, Pere Manzanares, va fer una intervenció en català al plenari del municipi que ell mateix va traduir al francès de manera immediata. Tot seguit, les bancades de l’oposició, indignades, van abandonar el ple per denunciar “l’ús d’una llengua diferent de la francesa” i acusant el govern municipal de “menysprear el dret republicà francès” tot fent un “apartheid lingüístic”.
Lluny d’arronsar-se, la vila d’Elna es convertia tres mesos després en el primer ajuntament que autoritzava els seus càrrecs electes a presentar una deliberació i debatre-la al plenari en català amb la condició que aquesta es traduís de forma immediata i íntegra al francès. Una decisió que va comportar la reacció immediata de la Prefectura (la representació de l’Estat a Catalunya Nord), que va fer saber al municipi el seu desacord i que va acabar denunciant la mesura als tribunals perquè considerava que “pertorba els principis fonamentals de la República i la jerarquia entre llengua oficial i llengües regionals”.
El Tribunal Administratiu de Montpeller ha fallat contra els cinc municipis de Catalunya Nord que van aprovar mocions defensant poder fer servir la llengua pròpia als plenaris
En paral·lel, el SIOCCAT (que aplega 116 municipis de Catalunya Nord i la Fenolleda per promoure les llengües catalana i occitana) feia arribar una moció a tots els municipis encoratjant-los a seguir el model d’Elna i aprovar mocions autoritzant l’ús del català als respectius consistoris. La iniciativa aconseguia mobilitzar una vintena d’ajuntaments en un primer moment, però després de les pressions de la Prefectura, només cinc vilatges van mantenir la moció votada.
Amb tot, l’abril de 2023 tenia lloc al Tribunal Administratiu de Montpeller el judici contra aquestes cinc localitats: Elna, els Banys d’Arles, Portvendres, Tarerac i Sant Andreu de Sureda, un procés que va servir perquè la magistrada donés la raó al Prefecte dels Pirineus Orientals Rodrigue Furcy, prohibint les mocions perquè posava en perill “la primacia de la llengua francesa” emparant-se en l’article 2 de la Constitució que estableix que “la llengua de la República és el francès”. La jutgessa establia, a més, que el català només es podia utilitzar per a traduir del francès i mai al revés.
La decisió es va fer pública poc després de la signatura d’un conveni entre l’Estat, el sistema d’ensenyament públic Éducation Nationale, el Departament dels Pirineus Orientals i la Regió Occitània (la institució administrativa francesa amb aquest nom), sota el paraigua de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, per desenvolupar l’ensenyament del català durant els deu anys vinents. Una contradicció que assenyalava d’aquesta manera el batlle de Portvendres, Grégory Marty: “l’Estat diu que el català serà a tot arreu i per a tothom d’aquí a deu anys, però el mateix Estat prohibeix l’ús d’aquesta llengua a la vida pública. No s’entén”.
