Viure la bisexualitat i vestir-se d’home per gaudir certs privilegis socials són els dos ganxos biogràfics que em van atrapar de Daphne Du Maurier. Després, vaig tenir els seus contes entre les mans, i vaig descobrir-hi part de la seva creació que ara recupera l’editorial Les Altres Herbes.
No sé si terror o por són les paraules per als relats de Du Maurier. Diria, més aviat, que estan tenyits d’una incomoditat constant, d’alguna cosa desagradable, però sovint no visible o fins i tot no descriptible, que plana entre els personatges dels contes. Una altra cosa que tenen en comú les seves històries és que sovint reflecteixen situacions de violència masclista, i tot i que no sempre les dones són les protagonistes de les narracions, sí que deixa clar que són les que pateixen l’abús per part dels homes que les envolten, posant sobre la taula situacions que encara ara ens trobem per tot arreu sense haver estat capaces de resoldre.
Les narracions estan tenyides d’una incomoditat constant, d’alguna cosa desagradable, però sovint no visible o fins i tot no descriptible, que plana entre els personatges dels contes
La seva manera de narrar-ho, però, no posa el focus i detall en aquestes violències masclistes, sinó en les seves conseqüències, l’eco que ressona més tard. Per exemple, el conte “La pomera” (que dona títol al llibre), transmet l’horror a través de les branques esquifides d’una antiga pomera que encarna el turment d’un home que no ha paït la mort de la seva dona –i la culpa d’un matrimoni miserable– i, tot i que l’arbre és a la vista de tothom, només ell sap què representen les seves fulles incipients; o “Sense cap motiu”, on la investigació del suïcidi d’una dona farà recórrer a un detectiu privat l’in crescendo dels fets atroços de la vida de la difunta.
Així, la literatura de Daphne Du Maurier resulta tan interessant com l’autora mateixa, i s’acosta a la lectora sense moviments bruscos, però colpidorament. Com ressona tot això quan una llegeix el relat “Els ocells” i entén que Hitchcock no hagués fet mai la gran pel·lícula del mateix títol –i d’altres com Rebecca– sense aquesta notable autora que, injustament invisibilitzada per la signatura amb un nom masculí, ha passat desapercebuda tot i haver parit històries conegudes per tothom.
