“Ets totalment diferent del que es pensa la gent que ha vist la teva ordre de recerca i captura i ha sentit parlar de tu a la premsa. Qui et coneix de prop ho sap: tu no dispares a qualsevol que se’t posa al mig del camí. Tu tens por, com en té tothom. (…) Heu de rectificar. Rendeix-te, Ulrike”. Novembre de 1971: la revista Konkret publica el clam desesperat de Renate Riemeck perquè la seva filla adoptiva abandoni la clandestinitat (Gib auf, Ulrike).
Fa més d’un any que Ulrike Marie Meinhof ha estat declarada la màxima enemiga pública de la República Federal Alemanya (RFA). Ofereixen un milió de marcs a qui l’entregui. Havia passat a la clandestinitat després de l’alliberament forçat de Gudrun Ensslin i Andreas Baader, condemnats per l’incendi d’uns grans magatzems.
Ulrike no havia tingut res a veure amb l’acció contra el centre comercial: fins i tot, ho havia criticat des de la seva columna a Konkret, en considerar que no es tractava d’un gest revolucionari. No obstant això, l’injust procés penal contra els dos joves va ser allò que demostrava que mai més podria conciliar-se amb les estructures de l’RFA. La ploma, la paraula, l’oposició no violenta, ja no servien.
Així, va aconseguir un permís de sortida a Baader i Ensslin per poder entrevistar-los. L’operació, però, no va sortir com s’havia previst. El foc creuat i una víctima mortal va fer que, de retruc, Ulrike Meinhof hagués de passar a una vida clandestina. Com va arribar a estar reclosa a la presó de Stamheim, com si fos captiva d’una guerra? La seva història és la tragèdia d’un país. Aquesta dona de cabells bruns, actitud enèrgica i de verb prodigiós, havia estat la cara més visible de l’esquerra extraparlamentària a l’Alemanya Occidental, una Rosa Luxemburg del seu temps.
Aquesta dona de cabells bruns, actitud enèrgica i de verb prodigiós, havia estat la cara més visible de l’esquerra extraparlamentària a l’Alemanya Occidental, una Rosa Luxemburg del seu temps
Als anys seixanta, a l’esquerra li havien furtat la seva representació política. El feble sistema democràtic, sorgit de 1949, era incapaç de superar el passat nazi de l’Estat: Alemanya occidental tornava a rearmar-se; el Partit Comunista (KPD) estava il·legalitzat; el Partit Socialista (SPD) va pagar la festa de la Gran Coalició amb l’aprovació de la llei d’emergència, que prohibia qualsevol manifestació civil a l’RFA.
Malgrat les restriccions, el juny de 1967 l’oposició extraparlamentària va organitzar una gran marxa a Berlín. Benno Ohnesborg, de 26 anys, va ser assassinat a trets de la policia. N’hi hauria més, de morts. “La qualitat d’aquesta democràcia és que els governants poden recórrer obertament al terror sempre que els demòcrates reclamem els nostres drets”, va escriure Meinhof.
Ulrike Meinhof (1934-1976) era l’estrella de la revista Konkret. Des de la seva joventut havia liderat moviments estudiantils, contra el rearmament, pels drets de les treballadores. De pensament marxista i antiautoritari, va fundar la capçalera amb Klaus Rainer Rohl, per servir d’altaveu a l’oposició extraparlamentària.
Va fer un periodisme compromès, destapant vergonyes de l’RFA que li provocarien més d’una visita als tribunals. Karl Wolff, un home de bones maneres, general de les SS que havia viscut plàcidament durant disset anys al cor del país, només va rebre quinze anys de presó per complicitat en l’assassinat de 315.000 jueus. “L’oportunitat de fer un procés contra un dels representants més prominents del Tercer Reich s’ha esquerdat. L’explicació del nacionalsocialisme l’han fet els seus militants, no els seus adversaris”.
Va fer un periodisme compromès, destapant vergonyes de l’RFA que li provocarien més d’una visita als tribunals. Va implicar-se pels drets dels menors tutelats que vivien en reformatoris o en institucions psiquiàtriques i va investigar diversos accidents laborals no declarats
També va implicar-se pels drets dels menors tutelats que vivien en reformatoris o en institucions psiquiàtriques. Curiós, per ser una mala mare, com li havia atribuït la premsa reaccionària. A partir d’aquesta sèrie de reportatges va escriure el guió del film Bambule, la història d’unes adolescents que prenen consciència i s’organitzen per millorar les seves condicions al centre. Havia d’emetre’s a la televisió pública el 1970, però es va cancel·lar per l’ordre de cerca i captura contra Meinhof.
Va investigar diversos accidents laborals no declarats, en els que fonamentalment en van ser víctimes persones migrades. “A Alemanya no hi ha un problema d’estrangers, sinó problemes alemanys que, en el cas dels estrangers, destaquen per l’escassetat d’habitatge, la manca de llibertat dins l’empresa i l’extrema pobresa (…) Hem d’aturar el desgast humà de la indústria alemanya”. Els sindicats lloaven la seva tasca periodística.
A la televisió pública la convidaven en alguna tertúlia i feia enrojolar els dirigents de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU, en les seves sigles en alemany). En horari de màxima audiència, va pronunciar: “Hi ha una sèrie d’autoritats que han perdut tota la legitimitat. La gent gran, per exemple, ha perdut la confiança en la seva relació amb l’Estat, amb el qual s’havien arribat a identificar durant el nazisme. El mateix ha succeït amb l’Església. Els models de convivència en aquesta societat són extremadament rígids i autoritaris”. Passaria a formar part de les llistes negres d’inhabilitació professional per motius ideològics; a més de periodista, era professora d’institut. A les manifestacions, els policies –fotetes– la saludaven: “Ja ens veurem a la següent, Ulrike!”.
Va estar casada amb Klaus Rainer Rohl, amb qui va tenir dues nenes: Regina i Bettina. Una relació tòxica i desigual, certament, pel que es desprèn de la seva biografia i del documental Cartas a su hija (Timon Koulmasis, 1994). En aquest, Rohl parla de la trajectòria d’Ulrike amb una mescla de menyspreu i condescendència.”Tenir aquests contactes públics, aparèixer a la televisió, no em satisfan però són indispensables en la meva professió com a periodista i socialista, estenen la meva influència més enllà de Konkret. Sobre el pla humà és més o menys agradable, però no cobreixen la meva necessitat de calor, de solidaritat, de pertànyer a una família”. Ho va deixar escrit en diverses ocasions, que aquella relació no era dipositària d’una vida en què es pogués acoblar l’amor i la política. El 1967 va separar-se de Rohl i va marxar amb les nenes a Berlín.
En la seva darrera aparició televisada va afirmar “és molt difícil que una dona pugui tenir una vida política i una vida privada. Dues coses que, a la llarga, no són compatibles”
Al seu llogaret berlinès va fer la darrera aparició televisada. En ella apareix nerviosa, fumant compulsivament, afeblida emocionalment. “Les circumstàncies privades són eminentment polítiques. L’educació dels fills és sospitosament política. Per a un nen, la família ocupa un lloc molt important, alberga les relacions personals més estables. És molt dur, és el problema de totes les dones treballadores i compromeses (…). Hem de parlar de l’opressió central de les dones. És molt difícil que una dona pugui tenir una vida política i una vida privada. Dues coses que, a la llarga, no són compatibles”.
Quan va passar a la clandestinitat, Ulrike va deixar les seves filles amb una parella d’amics seus. Les visitava sovint, fins que un jutge li va retirar la custòdia tot i que encara no se l’havia processat per cap delicte. Va ser el cop més dur que podia encaixar per part de l’Estat.
Entre 1970 i 1972, la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF) havia atemptat en diverses ciutats alemanyes. A Stuttgart, van detenir Ulrike Meinhof, a qui atribuïen la direccio de la RAF. La van traslladar al centre penitenciari de Stammheim, com si es tractés d’una presonera de guerra. Durant tota la seva reclusió va estar en aïllament.
El 9 de maig de 1976, Ulrike Meinhof va aparèixer penjada a la seva cel·la. Encara no s’han esclarit les circumstàncies d’aquesta mort sota custòdia policial. Un any després, Andreas Baader va morir per ferida de bala a la presó, i Gudrun Ensslin també va aparèixer penjada. “Estimades Regina i Bettina. Sóc la mare. Heu de saber que, en aquest Estat, no hi ha possibilitat de supervivència”, havia escrit mesos enrere.
Tigre de Paper va publicar l’any 2017 la traducció de ‘Ulrike Meinhof, la biografia’, de Jutta Ditfurth. L’editorial La Colati va reeditar el mateix any ‘Ulrike Meinhof, pequeña antología’, una selecció de textos de Manuel Sacristán
