Hem tancat el curs escolar més estrany dels que recordem. El conjunt de la societat s’ha enfrontat a una situació inèdita en un segle: una pandèmia mundial descontrolada que ha obligat a un confinament massiu. Aquest confinament ha tingut, té i tindrà efectes socials en moltes dimensions; també en l’àmbit educatiu. Resta per veure la seva magnitud, però els estudis existents sobre les vacances d’estiu i les experiències prèvies de tancament escolar en altres contextos (vagues prolongades, conflictes armats o malalties com l’Ebola o la grip) ens alerten que hi haurà conseqüències sobre el procés d’aprenentatge de molts infants i joves, especialment d’aquells amb necessitats especials o que viuen en entorns més vulnerables. Sense escola, els infants de famílies de nivell socioeconòmic i cultural més elevat juguen amb molt –molt– d’avantatge.
La immensa majoria de l’alumnat de Catalunya va sortir de l’escola el 15 de març i, si tot va bé, hi tornarà el 14 de setembre. Seran, pel cap baix, sis mesos sense escola presencial. L’encavalcament amb les vacances d’estiu i la inflexibilitat del calendari escolar impliquen, de facto, una aturada de mig any, que és molt de temps. Per això en molts països es va apostar per la reobertura d’escoles quan les condicions epidemiològiques ho van permetre. En alguns casos s’han hagut de tancar alguns centres de manera puntual i selectiva, però la majoria d’alumnes ha tornat a les aules.
Les decisions sobre el desconfinament, en tots els àmbits, han mirat d’equilibrar les consideracions epidemiològiques amb altres criteris socials, econòmics i de salut. En canvi, en educació, la reobertura decretada pel departament es va fer tard i malament, amb uns protocols sanitaris molt més estrictes dels que s’han aplicat en altres sectors i desconnectats de la realitat de les escoles, sense recursos addicionals i amb uns criteris –com la voluntarietat o la previsió de guarda– només per a determinats infants menors de sis anys que han comportat la no reincorporació de la immensa majoria. Per si això no fos prou, incomprensiblement, moltes direccions de centres van desincentivar activament, amb cartes, obstacles burocràtics i fins i tot trucades, el retorn dels alumnes a l’escola.
Ara ja fem tard, però pensem que és important extreure’n aprenentatges per si hi torna a haver un nou confinament. D’una banda, ja sabem que l’ensenyament a distància suposa una sobrecàrrega per a docents, alumnes i famílies i, tot i que pot ser un bon complement d’emergència, no cobreix la resta de funcions que també fa l’escola presencial. De l’altra, hem pres consciència dels costos del tancament d’escoles en els àmbits educatiu, emocional i de salut i benestar dels infants. Per tant, cal limitar al màxim futurs tancaments d’escoles. Els tests i seguiments de casos haurien de permetre tancar només les escoles necessàries durant el mínim temps necessari.
En aquest confinament, les decisions de desescalada s’han pres combinant criteris i pressions, buscant l’equilibri entre riscos i costos. En canvi, el fracàs del retorn a les escoles s’explica per aquesta errònia percepció que el tancament escolar es feia a cost zero i per la manca de pressió ciutadana a favor de l’obertura. Des de Tornem a les Escoles ens hem activat per evitar que això torni a passar. Exigim i exigirem a l’administració els recursos necessaris, els protocols adequats i les garanties perquè el dret a l’educació no torni a quedar relegat. Perquè sembla que l’únic criteri de reobertura d’activitats ha estat el seu impacte immediat en el PIB. I en la societat que volem, el PIB no pot ser la mesura de totes les coses.
