Palestina es troba en un procés de colonització per part del moviment sionista des de finals del segle XIX. En aquests moments, l’Estat d’Israel, producte del projecte colonitzador de Palestina, ocupa tots els territoris. Com hem vist des de les accions dels grups armats palestins del 7 d’octubre, Israel s’ha llançat d’una manera brutal i genocida sobre la zona de Gaza, territori assetjat des del 2005. Així és com actuen els règims de colonialisme d’assentament quan veuen el seu poder en dubte. Està clar que, quan els costos de la colonització siguin més elevats que els guanys per al centre imperial –en aquest cas els EUA amb el suport europeu–, el suport internacional, vital per un estat com Israel, caurà. Per tant, el règim haurà de canviar o caure.
Fent un exercici de ficció, ens podem aventurar a imaginar com podria ser Palestina. En primer lloc, un procés de descolonització implicaria que totes les persones que viuen a Palestina/Israel tindrien els mateixos drets polítics i socials, superant la situació d’apartheid que múltiples organitzacions internacionals de drets humans han denunciat.
En aquesta situació, veuríem què passaria amb les comunitats jueves, especialment els ashkenazis, quan perdessin el privilegi, perquè molts tenen doble nacionalitat israeliana i de països d’Occident i de l’antiga URSS. Haurien de decidir entre quedar-se i acceptar viure amb els mateixos drets que les persones palestines o marxar. La majoria dels blancs sud-africans, per exemple, van decidir crear un país democràtic amb la majoria africana, però a Algèria, davant la pèrdua del privilegi i la por al que farien les noves autoritats, moltes persones van emigrar cap a la metròpoli francesa.
A més, en una tasca de reparació, hauria de permetre’s als i les refugiades palestines el retorn o la indemnització per les possessions que van ser expropiades per Israel i el Fons Nacional Jueu durant la Nakba, i també pels 75 anys d’exili. Això representa que les refugiades i refugiats podrien tornar a Palestina i a les seves cases. Potser no totes voldrien, i aleshores també hauria d’haver-hi la possibilitat que fossin indemnitzades.
Hauria de permetre’s als i les refugiades palestines el retorn o la indemnització per les possessions que van ser expropiades per Israel i el Fons Nacional Jueu durant la Nakba, i també pels 75 anys d’exili
Per altra banda, dins d’aquest procés colonitzador, també hi ha altres víctimes, com els jueus mizrahis, originaris del Magreb, d’Egipte, de l’Iraq, de l’Iran, de Síria o de Palestina. Aquestes comunitats jueves parlaven àrab, persa, kurd o amazic i feia segles que havien conviscut o eren part del món àrab, persa, amazic i kurd, amb comunitats cristianes i musulmanes. Arran del conflicte a Palestina, la seva situació en aquests països es va complicar i molts van decidir marxar: els rics a Europa o els EUA i els pobres a Israel, on sempre han necessitat més població jueva, en aquesta dèria de judaïtzar Palestina. Però a Palestina, les autoritats sionistes els han fet oblidar la seva llengua àrab i canviar els seus noms per noms en hebreu modern, tot amb l’objectiu de diferenciar-los dels palestins i les palestines. En moltes ocasions, han acabat en barriades de barraquisme vertical i en situacions econòmiques precàries. Fins i tot, als anys setanta, hi va haver un moviment de Panteres Negres organitzat des d’aquestes comunitats. Israel, i també alguns dels estats d’on eren originàries, tenen un deute i, per tant, també caldria alguna mena de reparació.
Per últim, caldria una reconfiguració de les relacions de poder entre els estats al Màshreq (el Llevant, en àrab), com per exemple, sobre les aigües. Mentre l’estat sionista ha ocupat el Golan i s’apropia de bona part del riu Jordà, a més de robar els aqüífers de Cisjordània, la situació a Jordània i bona part de Síria i Egipte és d’un nivell d’estrès hídric molt important, que pot comportar situacions catastròfiques en el futur. En un procés de descolonització haurien de canviar les relacions de poder imposades amb la força de les armes, per una cooperació on totes les comunitats puguin tenir futur.
Potser encara no ha aparegut un De Klerk israelià, però mandelas palestins n’hi ha molts, com Walid Daqqa, a qui Israel va deixar morir a la presó de càncer fa pocs dies.
