Després de graduar-se a l’ESCAC, Patricia Font (Barcelona, 1978) va començar a treballar a l’equip de direcció de diverses produccions de cinema i televisió. Al cap d’uns quants rodatges se li va presentar l’oportunitat de dirigir quatre episodis de la segona temporada de l’exitosa sèrie Polseres Vermelles (2013). Des d’aleshores, la seva activitat no s’ha aturat: Café para llevar (2014), curtmetratge guanyador d’un premi Goya i nominat als Gaudí, que tracta sobre la història de (des)amor entre Alicia i Javi; Cites Barcelona (2015), una sèrie coral que aborda la complexitat de les relacions de parella, o Gente que viene y bah (2019), una comèdia romàntica, la protagonista de la qual és una arquitecta que decideix tornar al seu poble i replegar-se en la seva família excèntrica, un cop s’assabenta de la infidelitat de l’home amb qui estava promesa.
Al seu darrer film, El mestre que va prometre el mar –basada en el llibre Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (Blume, 2013), que va sorgir d’una investigació conjunta per part del periodista Francesc Escribano, el fotògraf Sergi Bernal, l’antropòleg Francisco Ferrándiz i la historiadora Queralt Solé–, la directora s’endinsa a Bañuelos de Bureba (Burgos) en ple 1935.
Això no obstant, la pel·lícula no segueix un ordre cronològic, sinó que arranca el 2010 quan una noia anomenada Ariadna, interpretada per Laia Costa, rep una trucada de la representant d’una associació que agrupa víctimes del franquisme de Bañuelos de Bureba, el poble on va créixer el seu avi, Carlos Ramírez. Mentre conversen, la representant l’informa que s’ha trobat una fossa comuna a l’indret conegut com La Pedraja i que s’estan exhumant els cossos de víctimes republicanes, assassinades en esclatar el cop d’estat i la Guerra Civil espanyola. Un dels cossos pot ser que es correspongui amb el del besavi de l’Ariadna i pare de Carlos, Bernardo Ramírez. Per això se li demana a ella –ja que l’avi, que ha perdut la parla i la memòria, està ingressat en una residència– que aporti l’ADN del difunt.
La pel·lícula no segueix un ordre cronològic, sinó que arranca el 2010 quan una noia anomenada Ariadna, interpretada per Laia Costa, rep una trucada de la representant d’una associació que agrupa víctimes del franquisme de Bañuelos de Bureba, el poble on va créixer el seu avi
Antoni Benaiges, un mestre jove republicà de Mont-Roig del Camp (Baix Camp), destinat a una escola rural de Bañuelos de Bureba en la qual estudia el Carlos infant, és executat per les milícies falangistes en dies posteriors al cop d’estat contra el govern republicà de juliol de 1936. A partir d’aquí, gràcies a la revelació d’un testimoni –Emilio Martínez, qui també havia tingut a Benaiges de professor–, es desplega la hipòtesi que podria haver estat llançat mort a la fossa comuna de La Pedraja i, per tant, estar enterrat amb Bernardo Ramírez.
L’Ariadna, mare soltera, no sembla feliç. La maternitat li produeix insatisfacció i, de fet, ajudar l’avi a trobar el cos desaparegut del seu pare li dona un propòsit vital. Des del moment que intueix quins fils cal estirar no s’ho pensa dues vegades i marxa al poble a la recerca de respostes. Mentrestant, deixa la filla a càrrec de la seva mare amb la qual no s’avé gens, perquè sent que l’ha castrat en el sentit d’haver-li negat una perspicàcia i un ànim inquisitiu que li eren intrínsecs.
Aules sense creus i amb impremtes
Enric Auquer, que brinda una interpretació magistral al públic, es converteix en el mestre republicà Antoni Benaiges. Característic per deixar fluir un accent genuí, el Benaiges del film és un intel·lectual idealista que estima el seu ofici i la mainada d’una forma incommensurable. És irreverent, malgrat que aquesta militància d’oposició a les oligarquies conservadores i al llast eclesial l’exerceixi des de la humilitat i la innocència. Per exemple, en arribar a l’escola, el professor retira la creu de Crist de la paret com un acte polític. “Això és una aula, no una església”, argumenta.
Benaiges, com que no deixa de ser un il·lustrat i un pioner, implementa la metodologia pedagògica de Célestine Freinet, que procedeix de l’escola moderna francesa i consisteix a incorporar, a l’itinerari educatiu, la impremta, l’escriptura creativa, la correspondència interescolar i l’assemblearisme. En definitiva, instruir els alumnes de manera que pivotin al voltant de l’educació popular i experimental, la llibertat d’expressió, la cooperació i la creativitat.
“L’eina principal que necessitem per publicar els nostres quaderns és la impremta”, els assegura el mestre amb els ulls humits i la il·lusió d’un nen, engrescant-los perquè esdevinguin escriptors, poetes, cronistes. L’educador els pregunta si mai han vist el mar i, davant la resposta negativa dels infants, els proposa portar-los d’excursió a la seva terra per tal que puguin apreciar-lo. Al mateix temps, els convida a imaginar-se’l i a descriure’l en una redacció. Uns pensaments manuscrits que culminen en un quadern monogràfic, titulat El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai, sobre la immensitat, la bellesa i el misteri que encarna.
El protagonista és irreverent, malgrat que la militància d’oposició a la jerarquia eclesial l’exerceixi des de la humilitat i la innocència. En arribar a l’escola, el professor retira la creu de Crist de la paret com un acte polític. “Això és una aula, no una església”, argumenta
Des d’un bon principi, les famílies del seu alumnat es mostren escèptiques amb el viatge que el professor promet als seus fills i filles, ja que discrepen amb els articles que li publiquen certs diaris en els quals aboca, sense embuts ni equidistància, una ideologia d’esquerres. Ara bé, els pares i mares s’acaben estovant per la vocació, juntament amb la passió, que Benaiges desprèn. S’adonen que té un do per encomanar una mirada crítica i una curiositat insaciable, ingredients que mantenen desperts els infants. Els veritables detractors són aquells que boicotegen els seus mètodes d’aprenentatge i el veten pel fet de practicar el laïcisme.
Tenint en compte que l’audiència del film de Patrícia Font percep com es va esgotant el seu temps de vida, just després de guanyar-se la confiança de les famílies, tot es paralitza i es remou alhora. El 19 de juliol del 1936, l’exèrcit revoltat pren el control de Bañuelos de Bureba i de Burgos. Tot el veïnat és obligat a desfer-se de qualsevol llibret que estigui relacionat amb el “mestre comunista”. Paral·lelament, la comunitat, inclos l’alumnat, presencia com s’emporten a Antoni Benaiges al calabós, a crits de “rojo”, “ateo” i “enemigo de España” i, al cap de poc, el maten, a sang freda, d’un tret al cap.
A la presó, sota unes condicions infrahumanes i de tortura, el jove republicà coincideix amb Bernardo Ramírez. Era com si ja l’hagués conegut abans; n’havia sentit tant a parlar. Ramírez no arriba a agrair-li en paraules el que ha fet pel seu fill Carlos. Ell n’havia tingut cura i havia acollit, a la seva llar, una criatura recelosa i enfadada amb el món, acostumada a conviure amb la dissidència. Li havia ensenyat a escriure, perquè pogués respondre les cartes que el pare li enviava reclòs des de la presó.
El film de Patrícia Font emfasitza com es va esgotant el temps de vida d’Antoni Benaiges, just després de guanyar-se la confiança de les famílies i com tot es paralitza i es remou alhora.
Els comiats forçats als quals Carlos està habituat exposen una carència d’amor. Una mancança que aclapara i es fa cridanera, feixuga. Si més no, Antoni Benaiges, capaç de transcendir el mur de l’hostilitat, abraça la vulnerabilitat del nen i l’estima com un fill.
En el transcurs del metratge, farcit de contrastos emocionals, la candidesa xoca frontalment amb l’odi i la violència descarnada. El pragmatisme irracional avança posicions, esclafant els ideals, el romanticisme, la sensibilitat humana, i els personatges sobreviuen a la desfeta com poden. Transiten per la culpabilitat, la tristesa, la solitud i l’enyorança de la infantesa fins a trobar la pau.
L’escena final emmarca l’avi de l’Ariadna, que ha tornat a patir un ictus, observant el paisatge marítim. Ella li fa companyia i adverteix la seva mirada perduda a l’horitzó. El rostre se li il·lumina, però, quan li llegeix a El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai, un dels quaderns que va salvar-se de la barbàrie. “El mar serà molt gran, molt ample i molt profund. El mestre ens va dir que ens hi portaria, al mar”, escrivia Carlos.
