Alguns han defensat que els robots (amb la intel·ligència artificial -IA-, Internet, l’automatització) estan donant lloc a un nou tipus d’economia en la qual tendirà a desaparèixer la lluita de classes entre el capital i el treball assalariat. La tecnologia i les xarxes ens portarien irremediablement cap a una societat post capitalista (del llibre de Paul Mason, Postcapitalism). Tanmateix, crec que aquesta visió és molt discutible.
No hi ha dubte que la nova tecnologia dels robots i la IA ha arribat amb molta força. I, com qualsevol tecnologia, en el capitalisme dóna lloc a una substitució de la força de treball per capital, a un augment de la composició orgànica del capital. I en l’economia capitalista, aquesta tecnologia es vol utilitzar sobretot per a reduir els costos i per a fer créixer la rendibilitat del capital, i no per a satisfer les necessitats de la gent.
Els estudis empírics existents ens diuen que els robots industrials no tenen cap efecte significatiu sobre el nombre d’hores treballades per la força de treball
Quins poden ser els efectes d’aquestes noves tecnologies sobre el nombre de persones ocupades i sobre el nombre d’hores treballades? Els estudis empírics existents ens diuen que els robots industrials no tenen cap efecte significatiu sobre el nombre d’hores treballades per la força de treball. En canvi, sí que produeixen una reducció de l’ocupació en els treballadors amb menor formació, i fins i tot en els que tenen una formació mitjana, amb el consegüent augment de l’atur en aquestes capes.
La tecnologia dels robots i de la IA reduirà els llocs de treball actualment existents però també en crearà de nous. Però un nou món controlat pels robots encara queda lluny. El capital dirigeix aquestes noves tecnologies cap als sectors més rendibles i no pas sempre cap als sectors més productius. I els costos per a controlar els robots i la IA s’aniran incrementant.
Es pot dir, d’altra banda, que el món dels robots donarà lloc a un món de superabundància i prosperitat? L’essència de l’acumulació capitalista és l’augment dels beneficis i l’acumulació de més capital. Els capitalistes introdueixen màquines que augmentin la productivitat per ocupat i que redueixin els costos en comparació amb els competidors. I això dóna lloc a una contradicció: en intentar augmentar la productivitat del treball amb la introducció de tecnologia (que pot augmentar la producció i crear alguns llocs de treball en nous sectors), es produeix un procés de substitució general de la força de treball pel capital. Aquesta disminució de la força de treball respecte al capital (augment de la composició orgànica del capital) significa que es crearà menys valor nou (i menys plusvàlua) respecte al cost del capital invertit.
Dit amb altres paraules, a mesura que la productivitat augmenta es dóna una tendència a la disminució de la rendibilitat del capital. I com que aquesta és la que condiciona la inversió i la producció, això porta finalment a una crisi de la producció que contrarestarà els guanys en la producció provinents de les noves tecnologies. Sens dubte, els robots i la IA signifiquen un salt en la mecanització i l’automatització, però no poden contrarestar la contradicció principal del mode de producció capitalista: la tendència a la caiguda de la rendibilitat (i amb això de la inversió i la producció) a mesura que la productivitat del treball creix, el que provoca una crisi en la generació de productes que compensa els guanys que hagi pogut produir la nova tecnologia. En definitiva, estem parlant d’una de les contradiccions clau del capitalisme, entre el desenvolupament dels mitjans de producció (que porten a un augment de la producció de valors d’ús, de riquesa material) i la seva forma social capitalista, que està basada en l’explotació de la força de treball, l’única que crea nou valor i, per tant, plusvàlua.
Els robots i la IA intensifiquen la contradicció capitalista entre l’augment de la productivitat del treball mitjançant la mecanització i la tendència a disminuir la rendibilitat de la inversió que fan els propietaris del capital
Així doncs, els robots i la IA intensifiquen la contradicció capitalista entre l’augment de la productivitat del treball mitjançant la mecanització i la tendència a disminuir la rendibilitat de la inversió que fan els propietaris del capital. Molt abans que es doni una situació (suposant que alguna vegada es pugui donar) en la que la força de treball sigui reemplaçada totalment pels robots (la tecnologia), el capitalisme patiria un nombre important de crisis econòmiques profundes. De fet, l’obstacle més gran a un món de superabundància és el mateix capital.
Suposem per un moment una economia totalment robotitzada: robots que fan robots que fan robots, i així successivament. Ja no seria una economia capitalista, més aviat s’assemblaria a una economia esclavista. Els propietaris dels mitjans de producció (robots) tindrien una superabundància de béns i serveis (coses amb un valor d’ús) a cost zero i es podrien dedicar a consumir-les. No hi hauria necessitat de produir per a fer un benefici, com en una economia esclavista i al contrari d’una economia capitalista. No hi podrien haver, doncs, ni crisis de sobreproducció ni de subconsum.
Ara bé, en aquesta economia robotitzada es produirien una gran quantitat de productes de consum (amb valor d’ús) i intentaria reproduir-se només amb els robots i sense la intervenció de la força de treball (treball viu). Per tant, no hi hauria creació de valor ni plusvàlua/benefici i conseqüentment l’acumulació en el marc del capitalisme deixaria de produir-se abans que els robots haguessin pogut fer funcionar ells sols tota l’economia, ja que la substitució de la força de treball pel capital (augment de la composició orgànica del capital) faria disminuir la rendibilitat del capital. En una economia capitalista totalment robotitzada, la productivitat (de valors d’ús/riquesa) tendiria a l’infinit però la rendibilitat (plusvàlua respecte al valor del capital invertit) tendiria a zero.
Així doncs, en el marc del capitalisme no és possible arribar a una economia totalment robotitzada, a una societat en la qual no sigui necessari treballar, ja que molt abans es produiran crisis econòmiques a causa de la disminució de la rendibilitat del capital i a la consegüent disminució de la inversió i la producció. Una societat de la superabundància, en la que el treball humà es redueixi al mínim i la pobresa sigui eliminada, no és fàcil que es produeixi, a no ser que la propietat dels mitjans de producció passin del control privat per part de l’oligarquia capitalista a una propietat comunal/col·lectiva que només es podria donar amb el socialisme democràtic.
